01
de juny
del
2020
Actualitzat
a les
8:22h
Haver-se de posar mascareta per sortir al carrer, fer-ho en unes hores determinades, mantenir una distància física... L'epidèmia de coronavirus ha provocat l'adopció de noves mesures fins fa un temps impensables per garantir la seguretat i la salut de la ciutadania. Però què entenem per seguretat en temps de la Covid-19? És només seguretat allò que garanteix evitar el contagi? NacióDigital parla amb la directora de l'Escola de Prevenció i de Seguretat Integral, Montserrat Iglesias; la professora de Seguretat Internacional de la UB, Esade i la Universitat Ramon Llull, Sonia Andolz; i el director de la Fundació per la Pau (Fundipau), Jordi Armadans.
Tots tres fan referència al concepte de seguretat integral, que defensa una visió global i s'allunya de la visió que limita les polítiques de seguretat a la policia i l'exèrcit. "La seguretat integral inclou tot allò relacionat amb els riscos per a les persones", resumeix Iglesias. "En aquest sentit, el coronavirus no ha canviat aquesta visió, sinó que s'ha adequat a la nova realitat", diu.
"Igual que abans la seguretat no feia referència només a la protecció física, ara no es limita a l'epidemiològica", afirma Andolz, per a qui la situació d'emergència pot haver contribuït a ampliar el focus. "La seguretat també significa tenir recursos econòmics, feina o un habitatge digne", assenyala. Precisament, la crisi ha disparat les necessitats materials de la població. Només a Barcelona, l'Ajuntament ha atès gairebé 6.000 nous usuaris als serveis socials i ha multiplicat les ajudes atorgades per alimentació, habitatges i altres necessitats bàsiques. En el conjunt de Catalunya, els treballadors afectats per ERTO ja superen els 700.000 i almenys 80.000 encara no han cobrat la prestació.
Segons Armadans, en aquest escenari s'ha fet palès que l'Estat i les seves administracions "no donen prou resposta als problemes reals". "S'ha evidenciat que no hi havia capacitat per oferir prou mascaretes o llits, però sí per fer una despesa militar considerable", argumenta.
La seguretat es divideix entre l'objectiva i la subjectiva. La primera fa referència a aquella en què alguna cosa suposa un perill real a ulls de tothom. La segona, a la concepció del perill que té cadascú i que pot variar en funció de la realitat, l'entorn, les pors o la falta d'informació. És aquí on s'obre un dels principals interrogants en la gestió de la crisi. Com han d'actuar els governs en relació a la sensació de por o inseguretat de la ciutadania en un context d'epidèmia?
La importància de la comunicació
"El més important per gestionar la seguretat subjectiva és la comunicació. Segons com construïm el missatge i el fem arribar a la gent, podem generar estat d’alarma o infravalorar el risc", assegura Iglesias. Andolz s'expressa en termes similars: "Si dones missatges contradictoris, transmets inseguretat i pot sembla que qui pren les decisions no en sap prou. Això ha passat amb l'obligatorietat de dur mascareta", assenyala.
El 9 d'abril el president Quim Torra va anunciar que seria obligatori portar mascareta al carrer. La mesura, però, no s'ha aplicat fins a aquesta setmana, ja que qui té competències per aplicar-la és el govern espanyol. Una situació comparable a la de les franges horàries per sortir al carrer. El 28 d'abril, la Generalitat va anunciar un pla de desconfinament que ha estat diferent del que finalment s'ha aplicat. Novament, les competències eren de la Moncloa. Encara hi ha un tercer exemple de missatge contradictori emès des del Govern. Torra va anunciar el 19 d'abril l'aposta pel carnet d'immunitat però dos dies després l'informe d'Oriol Mitjà ho desaconsellava.
A escala local també s'han emès missatges contradictoris que han contribuït a generar inseguretat. Aquest dimarts el tinent d'alcaldia de Seguretat i Prevenció de Barcelona, Albert Batlle, va assegurar que estaria permès prendre el so a la platja a partir de dimecres. Hores més tard, l'Ajuntament ho negava però la distorsió en el missatge va provocar aglomeracions al front marítim l'endemà a primera hora.
Sancions o pedagogia?
Des de l'inici del confinament els cossos policials han registrat a Catalunya més de 130.000 propostes de sanció contra ciutadans acusats de saltar-se el confinament. Són les multes una manera efectiva de gestionar les polítiques de seguretat? Per a la professora de Seguretat Internacional, Sonia Andolz, és complicat trobar la mesura exacta entre les sancions i la pedagogia. "És difícil multar sense semblar repressiu en democràcia", diu. "D'entrada a mi em sortiria sancionar el mínim possible, però en una situació així, el dret a la salut pública preval i s'ha de poder multar qui no segueixi les normes", defensa.
Per la directora de l'Escola de Prevenció i de Salut Integral, Montserrat Iglesias, pedagogia i capacitat sancionadora no són excloents. "Es pot començar amb campanyes d'avís i si el missatge preventiu no funciona, multar", afirma. "En segons quins escenaris, les multes han servit per interioritzar comportaments, com el de posar-se el cinturó de seguretat al cotxe", posa com a exemple. L'actuació policial pot tenir, a més, una altra derivada, segons el director de Fundipau, Jordi Armadans: "Les restriccions limiten l'espai per a la llibertat personal i l'exigència del compliment de les normes pot derivar en més demanda de severitat i mà dura, i també d'autoritarisme", afirma.
Control públic de la policia
El control democràtic de la policia és sempre un dels punts claus en qualsevol política de seguretat i, segons els experts consultats per NacióDigital, encara és més necessari en el context actual. "Els cossos policials han d'actuar sempre en funció de garantir la convivència i sense deixar espais per a la impunitat o l'arbitrarietat", reclama Armadans.
Andolz reclama "uniformitat" als cossos de seguretat a l'hora de sancionar i actuar. "Si la policia no actua a les cassolades de Madrid i sí que ho fa en una concentració a Gràcia, crees un precedent", considera. Per la seva banda, Iglesias assegura que sempre s'ha de supervisar que les actuacions policials s'ajustin a dret però considera que, en cas de dubte, només es podrà decidir si ha estat així a posteriori. "Els tribunals donaran criteris orientatius de com s’hauria d’haver interpretat la norma. Fins que no s'arribi als tribunals no sabem com s’hauria hagut d’interpretar", diu.
Per Armadans, la crisi actual també obre la porta a reflexionar sobre el paper de l'exèrcit, molt present en les comunicacions del govern espanyol als mitjans de comunicació i font de debat entre les administracions. "Que els militars s’hagin fet servir per tasques d’emergència ha passat a molts llocs, però que hagin tingut tan protagonisme en rodes de premsa ha passat sobretot aquí. Un dels objectius era legitimar el paper social de l’exèrcit i que la ciutadania el valori més", valora.
Una seguretat desigual
Atenent al concepte de seguretat integral, moltes persones que viuen a Catalunya no poden sentir-se segures actualment perquè veuen com perilla la seva capacitat de subsistir. Fins i tot, entre les famílies més vulnerables, hi ha un greuge comparatiu. No és el mateix perdre la feina si es disposava d'un contracte que si es treballava en l'economia submergida. Ni tampoc és el mateix no poder pagar l'habitatge si es té permís de residència que si no se'n disposa.
Tampoc és el mateix exposar-se a una multa per sortir al carrer que arriscar-se a l'obertura d'un expedient de deportació. "Algú es pot sentir segur amb la policia al costat, però per a una persona sense papers és l'amenaça més gran que hi pot haver", explica Armadans. "La situació és diferent en funció de si es tenen papers o no, o de si ets home o dona, i una solució pot ser la discriminació positiva per a certs col·lectius", apunta Iglesias.
L'epidèmia de coronavirus ha tornat a posar sota el focus les polítiques de seguretat. Més enllà d'evitar contagis i garantir el dret a la salut, l'escenari postcrisi serà clau per comprovar si les administracions garanteixen la seguretat de tothom en tots els àmbits.
Tots tres fan referència al concepte de seguretat integral, que defensa una visió global i s'allunya de la visió que limita les polítiques de seguretat a la policia i l'exèrcit. "La seguretat integral inclou tot allò relacionat amb els riscos per a les persones", resumeix Iglesias. "En aquest sentit, el coronavirus no ha canviat aquesta visió, sinó que s'ha adequat a la nova realitat", diu.
"Igual que abans la seguretat no feia referència només a la protecció física, ara no es limita a l'epidemiològica", afirma Andolz, per a qui la situació d'emergència pot haver contribuït a ampliar el focus. "La seguretat també significa tenir recursos econòmics, feina o un habitatge digne", assenyala. Precisament, la crisi ha disparat les necessitats materials de la població. Només a Barcelona, l'Ajuntament ha atès gairebé 6.000 nous usuaris als serveis socials i ha multiplicat les ajudes atorgades per alimentació, habitatges i altres necessitats bàsiques. En el conjunt de Catalunya, els treballadors afectats per ERTO ja superen els 700.000 i almenys 80.000 encara no han cobrat la prestació.
Sonia Andolz: "Igual que abans la seguretat no feia referència només a la protecció física, ara no es limita a l'epidemiològica"
Segons Armadans, en aquest escenari s'ha fet palès que l'Estat i les seves administracions "no donen prou resposta als problemes reals". "S'ha evidenciat que no hi havia capacitat per oferir prou mascaretes o llits, però sí per fer una despesa militar considerable", argumenta.
La seguretat es divideix entre l'objectiva i la subjectiva. La primera fa referència a aquella en què alguna cosa suposa un perill real a ulls de tothom. La segona, a la concepció del perill que té cadascú i que pot variar en funció de la realitat, l'entorn, les pors o la falta d'informació. És aquí on s'obre un dels principals interrogants en la gestió de la crisi. Com han d'actuar els governs en relació a la sensació de por o inseguretat de la ciutadania en un context d'epidèmia?
La importància de la comunicació
"El més important per gestionar la seguretat subjectiva és la comunicació. Segons com construïm el missatge i el fem arribar a la gent, podem generar estat d’alarma o infravalorar el risc", assegura Iglesias. Andolz s'expressa en termes similars: "Si dones missatges contradictoris, transmets inseguretat i pot sembla que qui pren les decisions no en sap prou. Això ha passat amb l'obligatorietat de dur mascareta", assenyala.
El 9 d'abril el president Quim Torra va anunciar que seria obligatori portar mascareta al carrer. La mesura, però, no s'ha aplicat fins a aquesta setmana, ja que qui té competències per aplicar-la és el govern espanyol. Una situació comparable a la de les franges horàries per sortir al carrer. El 28 d'abril, la Generalitat va anunciar un pla de desconfinament que ha estat diferent del que finalment s'ha aplicat. Novament, les competències eren de la Moncloa. Encara hi ha un tercer exemple de missatge contradictori emès des del Govern. Torra va anunciar el 19 d'abril l'aposta pel carnet d'immunitat però dos dies després l'informe d'Oriol Mitjà ho desaconsellava.
A escala local també s'han emès missatges contradictoris que han contribuït a generar inseguretat. Aquest dimarts el tinent d'alcaldia de Seguretat i Prevenció de Barcelona, Albert Batlle, va assegurar que estaria permès prendre el so a la platja a partir de dimecres. Hores més tard, l'Ajuntament ho negava però la distorsió en el missatge va provocar aglomeracions al front marítim l'endemà a primera hora.
Sancions o pedagogia?
Des de l'inici del confinament els cossos policials han registrat a Catalunya més de 130.000 propostes de sanció contra ciutadans acusats de saltar-se el confinament. Són les multes una manera efectiva de gestionar les polítiques de seguretat? Per a la professora de Seguretat Internacional, Sonia Andolz, és complicat trobar la mesura exacta entre les sancions i la pedagogia. "És difícil multar sense semblar repressiu en democràcia", diu. "D'entrada a mi em sortiria sancionar el mínim possible, però en una situació així, el dret a la salut pública preval i s'ha de poder multar qui no segueixi les normes", defensa.
Montserrat Iglesias: "En segons quins escenaris, les multes han servit per interioritzar comportaments, com el de posar-se el cinturó de seguretat al cotxe"
Per la directora de l'Escola de Prevenció i de Salut Integral, Montserrat Iglesias, pedagogia i capacitat sancionadora no són excloents. "Es pot començar amb campanyes d'avís i si el missatge preventiu no funciona, multar", afirma. "En segons quins escenaris, les multes han servit per interioritzar comportaments, com el de posar-se el cinturó de seguretat al cotxe", posa com a exemple. L'actuació policial pot tenir, a més, una altra derivada, segons el director de Fundipau, Jordi Armadans: "Les restriccions limiten l'espai per a la llibertat personal i l'exigència del compliment de les normes pot derivar en més demanda de severitat i mà dura, i també d'autoritarisme", afirma.
Control públic de la policia
El control democràtic de la policia és sempre un dels punts claus en qualsevol política de seguretat i, segons els experts consultats per NacióDigital, encara és més necessari en el context actual. "Els cossos policials han d'actuar sempre en funció de garantir la convivència i sense deixar espais per a la impunitat o l'arbitrarietat", reclama Armadans.
Andolz reclama "uniformitat" als cossos de seguretat a l'hora de sancionar i actuar. "Si la policia no actua a les cassolades de Madrid i sí que ho fa en una concentració a Gràcia, crees un precedent", considera. Per la seva banda, Iglesias assegura que sempre s'ha de supervisar que les actuacions policials s'ajustin a dret però considera que, en cas de dubte, només es podrà decidir si ha estat així a posteriori. "Els tribunals donaran criteris orientatius de com s’hauria d’haver interpretat la norma. Fins que no s'arribi als tribunals no sabem com s’hauria hagut d’interpretar", diu.
Per Armadans, la crisi actual també obre la porta a reflexionar sobre el paper de l'exèrcit, molt present en les comunicacions del govern espanyol als mitjans de comunicació i font de debat entre les administracions. "Que els militars s’hagin fet servir per tasques d’emergència ha passat a molts llocs, però que hagin tingut tan protagonisme en rodes de premsa ha passat sobretot aquí. Un dels objectius era legitimar el paper social de l’exèrcit i que la ciutadania el valori més", valora.
Una seguretat desigual
Atenent al concepte de seguretat integral, moltes persones que viuen a Catalunya no poden sentir-se segures actualment perquè veuen com perilla la seva capacitat de subsistir. Fins i tot, entre les famílies més vulnerables, hi ha un greuge comparatiu. No és el mateix perdre la feina si es disposava d'un contracte que si es treballava en l'economia submergida. Ni tampoc és el mateix no poder pagar l'habitatge si es té permís de residència que si no se'n disposa.
Jordi Armadans: "Algú es pot sentir segur amb la policia al costat, però per a una persona sense papers és l'amenaça més gran que hi pot haver"
Tampoc és el mateix exposar-se a una multa per sortir al carrer que arriscar-se a l'obertura d'un expedient de deportació. "Algú es pot sentir segur amb la policia al costat, però per a una persona sense papers és l'amenaça més gran que hi pot haver", explica Armadans. "La situació és diferent en funció de si es tenen papers o no, o de si ets home o dona, i una solució pot ser la discriminació positiva per a certs col·lectius", apunta Iglesias.
L'epidèmia de coronavirus ha tornat a posar sota el focus les polítiques de seguretat. Més enllà d'evitar contagis i garantir el dret a la salut, l'escenari postcrisi serà clau per comprovar si les administracions garanteixen la seguretat de tothom en tots els àmbits.