18
de maig
del
2020
Actualitzat
el
19
de maig
a les
14:52h
Els 1960 van canviar moltes coses a Catalunya. Jordi Amat recordava ahir en una crònica molt ben documentada la significació del 60 aniversari dels coneguts com a Fets de Palau i el sacseig que va suposar per una part de la societat catalana: a diferència del que era habitual, el pes de la repressió va caure en el sector del catalanisme moderat i catòlic en la persona de Jordi Pujol i un grup d'activistes.
Els seixanta, en efecte, canviarien moltes coses a Catalunya. Mentre el règim rebaixava el predomini falangista i enterrava l'autarquia, iniciant el període d'hegemonia tecnòcrata i marcada per l'Opus Dei, la societat catalana engegava un seguit d'iniciatives que canviarien la fesomia gris de la postguerra, des de la fundació d'Òmnium Cultural a l'aparició d'Edicions 62. Abans, però, ja havien passat coses. Les vagues de tramvies del 1951 i el 1957 havien estat desafiaments oberts al règim.
El 1959, l'escàndol de tot un director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, cridant "todos los catalanes son una mierda" en una església en què havia entrat al veure que s'hi feia missa en català, va desfermar una protesta massiva contra el personatge, franquista acèrrim. Que algunes coses havien canviat des del 1939 ho va demostrar que la campanya -en la qual hi va jugar un paper destacat Jordi Pujol- va tenir èxit i va obligar el govern a destituir Galinsoga.
La necessitat de fer les paus -en certa manera- amb la societat catalana va conduir a una "operació Catalunya" per part del règim. Es va parlar de les "tres C", tres concessions de Madrid: el retorn del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, la comilació del dret civil i la carta municipal atorgada a l'Ajuntament de José María de Porcioles, home amb bona sintonia amb els tecnòcrates del govern.
La visita feta pel general Franco a Catalunya aquell maig del 1960, i que es va allargar mesos, va ser el marc en el qual es van produir els Fets de Maig. Un concert per commemorar els 50 anys de la mort de Joan Maragall -i 100 del seu naixement- al Palau de la Música va ser l'ocasió perquè un grup de catalanistes hi cantés El cant de la Senyera.
La nit va acabar amb detencions, que s'estendrien els dies següents, amb una vintena de eprsones engarjolades a la tenebrosa comissaria de Via Laietana. Un jove Jordi Pujol va ser detingut tres dies després, iniciant-se el camí cap a l'empresonament i el consell de guerra que patiria. Naixia el mite Pujol.
L'estada del dictador havia de servir per reforçar el règim en un territori vist sempre amb hostilitat. En realitat, va ser l'inici d'un moviment polític nou, que faria eclosió a mitjans de la dècada següent. El pujolisme va aparèixer com una força política amb voluntat de refundar el catalanisme sobre bases noves, assumint les transformacions patides per la societat catalana des de la Guerra Civil, inclosa la nova immigració.
Construcció d'un lideratge
El 19 de maig del 1960 va ser molt important en la construcció posterior del pujolisme. Dins del magma d'organitzacions que formaven l'antifranquisme, en el qual el PSUC era la força principal, apareixia una nova estructura, encara jove, però que a partir dels Fets del Palau tenia ja la seva èpica i els seus herois. El catalanisme pujolista mostrava respecte pel vell catalanisme, però fixava distàncies. No volia ser ni la Lliga de Cambó ni l'Esquerra de Macià i Companys.
El pujolisme entroncaria millor que els nostàlgics de la Mancomunitat o la Generalitat republicana amb un sector dinàmic de la burgesia, i amb un catolicisme en procés de canvi que seria un dels grans factors imprevistos pel franquisme. L'Església, fins aleshores columna ferma del règim, es disposava a iniciar un gradual però nítid allunyament del règim mentre s'anunciava el Concili Vaticà II. Faltava poc per les declaracions contra el dictador de l'abat Escarré. Aquell cant de la senyera va ser reprimit, però va marcar l'inici de la fi de l'etapa més obscura de la postguerra.
Els seixanta, en efecte, canviarien moltes coses a Catalunya. Mentre el règim rebaixava el predomini falangista i enterrava l'autarquia, iniciant el període d'hegemonia tecnòcrata i marcada per l'Opus Dei, la societat catalana engegava un seguit d'iniciatives que canviarien la fesomia gris de la postguerra, des de la fundació d'Òmnium Cultural a l'aparició d'Edicions 62. Abans, però, ja havien passat coses. Les vagues de tramvies del 1951 i el 1957 havien estat desafiaments oberts al règim.
El 1959, l'escàndol de tot un director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, cridant "todos los catalanes son una mierda" en una església en què havia entrat al veure que s'hi feia missa en català, va desfermar una protesta massiva contra el personatge, franquista acèrrim. Que algunes coses havien canviat des del 1939 ho va demostrar que la campanya -en la qual hi va jugar un paper destacat Jordi Pujol- va tenir èxit i va obligar el govern a destituir Galinsoga.
La necessitat de fer les paus -en certa manera- amb la societat catalana va conduir a una "operació Catalunya" per part del règim. Es va parlar de les "tres C", tres concessions de Madrid: el retorn del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, la comilació del dret civil i la carta municipal atorgada a l'Ajuntament de José María de Porcioles, home amb bona sintonia amb els tecnòcrates del govern.
La visita feta pel general Franco a Catalunya aquell maig del 1960, i que es va allargar mesos, va ser el marc en el qual es van produir els Fets de Maig. Un concert per commemorar els 50 anys de la mort de Joan Maragall -i 100 del seu naixement- al Palau de la Música va ser l'ocasió perquè un grup de catalanistes hi cantés El cant de la Senyera.
La nit va acabar amb detencions, que s'estendrien els dies següents, amb una vintena de eprsones engarjolades a la tenebrosa comissaria de Via Laietana. Un jove Jordi Pujol va ser detingut tres dies després, iniciant-se el camí cap a l'empresonament i el consell de guerra que patiria. Naixia el mite Pujol.
L'estada del dictador havia de servir per reforçar el règim en un territori vist sempre amb hostilitat. En realitat, va ser l'inici d'un moviment polític nou, que faria eclosió a mitjans de la dècada següent. El pujolisme va aparèixer com una força política amb voluntat de refundar el catalanisme sobre bases noves, assumint les transformacions patides per la societat catalana des de la Guerra Civil, inclosa la nova immigració.
Construcció d'un lideratge
El 19 de maig del 1960 va ser molt important en la construcció posterior del pujolisme. Dins del magma d'organitzacions que formaven l'antifranquisme, en el qual el PSUC era la força principal, apareixia una nova estructura, encara jove, però que a partir dels Fets del Palau tenia ja la seva èpica i els seus herois. El catalanisme pujolista mostrava respecte pel vell catalanisme, però fixava distàncies. No volia ser ni la Lliga de Cambó ni l'Esquerra de Macià i Companys.
El pujolisme entroncaria millor que els nostàlgics de la Mancomunitat o la Generalitat republicana amb un sector dinàmic de la burgesia, i amb un catolicisme en procés de canvi que seria un dels grans factors imprevistos pel franquisme. L'Església, fins aleshores columna ferma del règim, es disposava a iniciar un gradual però nítid allunyament del règim mentre s'anunciava el Concili Vaticà II. Faltava poc per les declaracions contra el dictador de l'abat Escarré. Aquell cant de la senyera va ser reprimit, però va marcar l'inici de la fi de l'etapa més obscura de la postguerra.