coronavirus

Del Xile d'Allende als xenòfobs contra Merkel: quan les dretes prenen el carrer

Molts moviments conservadors o d'extrema dreta han utilitzat les mobilitzacions socials per desestabilitzar règims i governs

per Pep Martí , 20 de maig de 2020 a les 06:28 |
Manifestació del moviment ultra Pegida a la ciutat alemanya de Dresde el 2015. | Pegida
Durant els inicis de la Transició, es va fer llegendària una frase de l'aleshores ministre de la Governació d'Espanya, Manuel Fraga: "El carrer és meu". Era el temps del primer govern de la monarquia, feia pocs mesos de la mort de Franco, i la conflictivitat social i política anava augmentant mentre les autoritats recorrien a la repressió. Fraga va dir allò en un moment en què els carrers semblaven a punt de passar a mans de l'oposició, cada vegada més potent.


Aquests dies, la zona alta de Madrid, que se sol simbolitzar amb l'anomenat barri de Salamanca, bull d'indignació contra el govern de Pedro Sánchez, a qui acusen de practicar una política lliberticida, i d'impedir que l'activitat econòmica i comercial reobri amb normalitat. La revolta del pijerío capitalí és un fet sorprenent. Però no pas una raresa. 

Malgrat que es té la imatge d'una esquerra històricament reivindicativa que sol ocupar els carrers enfront una classe hegemònica que controla les institucions, no sempre ha estat així. Hi ha hagut molts exemples que mostren com la dreta utilitza el carrer en les seves mobilitzacions, fins i tot casos en què s'ha revoltat contra el poder legalment establert. 


Així va ser amb el Partit Feixista italià o amb el moviment de les lligues patriòtiques a la França dels anys trenta, quan una gran mobilització de l'extrema dreta va posar contra les cordes el règim de la Tercera República el 1934. Hi ha exemples més recents.   

Si hi ha una referència clara en l'imaginari de l'actual dreta espanyola, que mira molt a l'Amèrica Llatina, és Veneçuela. La comparació entre l'actual executiu de coalició a Espanya amb el règim de Caracas es fa de manera contínua, encara que xoqui de ple amb el més mínim rigor. Veneçuela és moltes coses: permet etiquetar fàcilment el Podem -que ara cogoverna- amb el règim de Maduro, titllat de "dictadura", i genera figures que són mitificades pel bloc conservador espanyol, des de Juan Guaidó a Leopoldo López. Aquests dies, s'han escoltat crits referents a Veneçuela.


Des del Xile d'Allende, els anys setanta, a la Caracas de l'oposició al règim chavista, de les armilles grogues contra la política d'Emmanuel Macron a França als moviments del Tea Party als Estats Units, els carrers han estat de dretes moltes vegades. I en alguns casos han aconseguit canviar la correlació de forces. 

Veneçuela: la revolta permanent de la dreta

Des de la consolidació del règim d'Hugo Chávez, el recurs al carrer ha estat un element essencial en l'estratègia de l'oposició. Però, des del 2015, quan el bloc opositor va assolir una majoria en l'Assemblea Nacional, l'opció del combat al carrer es va imposar amb l'objectiu de forçar la fi abrupta del règim, duent el país a una crisi política permanent. Les acusacions de frau en les eleccions del 2018 van crispar encara més l'ambient i, en aquest cas, la comunitat internacional no va reconèixer el procés electoral.

Malgrat l'erosió evident de Maduro, la base del règim ha resistit. Els suports internacionals (Cuba, Rússia) han estat crucials i la radicalització opositora, amb un Juan Guaidó autoproclamat president, ha fracturat l'antichavisme, fins al punt que un nucli moderat de l'oposició s'ha separat de Guaidó. 

Pegida: odi contra l'altre

L'aparició del moviment Pegida el 2014 va ser un dels fenòmens més inquietants de la política alemanya. Va tenir molt de trencament d'un tabú perquè des de la derrota nazi el 1945 l'extrema dreta ha estat marginal i quan ha actuat ho ha fet d'una manera ambigua. En aquest cas, Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident) no pot ser més explícit i va omplir els carrers contra la política d'acollida de la cancellera Angela Merkel. 

El moviment va crear un ambient molt tens als carrers i va desgastar la CDU, el partit democristià en el govern (en coalició amb els socialdemòcrates). Pegida va convertir el seu líder, Lutz Bachmann, en una figura coneguda en el paisatge polític alemany. Després sembla haver perdut empenta, però el partit ultra Alternativa per Alemanya ha crescut a l'escalf de l'onada xenòfoba, especialment forta a l'est. En les eleccions del 2017, va obtenir el 13% dels vots.

Les armilles grogues: esquerra i dreta barrejades

La protesta de les armilles grogues (gilets jaunes) contra la política d'Emmanuel Macron va començar el novembre del 2018 com una protesta per l'augment d'impostos al carburant. No es va tractar d'una revolta conservadora, sinó molt transversal a la qual es van anara adherint sectors molt diversos, que compartien el descontent per la política de rigor econòmic del governant liberal. 

Però, des del primer moment, el Front Nacional de Marine Le Pen va animar la protesta. Això, la reivindicació de la renúncia de Macron i el fet que el moviment no sorgís d'un partit o un sindicat explícitament, van generar interrogants sobre els seus objectius reals. Macron va acabar renunciant a l'increment del preu dels carburants i introduint mesures socials (com l'increment del salari mínim) per aconseguir aturar la rebel·lió que durant mesos va posar el govern en risc.

Xile: preparant el cop des del carrer

És un exemple llunyà, però potser és un dels més representatius de com es pot desestabilitzar un govern des del carrer. El socialista Salvador Allende va guanyar les eleccions del 1970 a Xile i els seus tres anys de mandat van ser un infern. El bloc opositor format pel conservador Partit Nacional i la Democràcia Cristiana van dissenyar una estratègia d'assetjament que va tenir en les grans manifestacions al carrer i l'acció de grups organitzats de joves militants un paper central. Una imatge va donar la volta al món i va ser decisiva en el desgast de la imatge de la Unitat Popular: manifestacions de protesta protagonitzades per dones -d'extracció benestant- fent cassolades com a senyal d'escassetat. Aquestes cassolades de dretes van aplanar el terreny per al cop d'estat del general Pinochet el 1973.  










 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació