18
de maig
del
2020
Actualitzat
a les
7:50h
Em vaig assabentar ahir a la tarda de la polèmica sobre el reportatge de TV3 sobre el cas de Sandro Rosell. La polèmica consisteix en la negativa del director del reportatge, el perodista Víctor Lavagnini, a signar-lo després d’haver sigut escapçat.
Lavagnini va apel·lar a la clàusula de consciència professional i, en efecte, el seu nom no apareix als crèdits. Per què es va eliminar aquest fragment relatiu a l’arxivament, l’any 2015, de la causa judicial oberta contra Mediapro? Fa de mal dir. Tot el que tenim són suspicàcies. Al programa Lo de Évole, Rosell va suggerir que existia una mà fosca darrere la causa judicial en contra d’ell. Veient el reportatge de TV3 trobes a faltar aquest fragment? Home, no. Però el reportatge és tan àton, tan de perfil baix, tan expositiu, que una suspicàcia com la que podria suggerir la inclusió del repetit fragment potser hauria generat una certa estranyesa, una sorprenent sortida de to.
El relat segueix cronològicament els fets esdevinguts des de mitjans de 2017. L’escorcoll, l’entrada a presó, les repetides negacions de llibertat per part de la jutge Lamela, algunes coneixences importants –s’insisteix molt, exageradament, en el Padre Paulino- els moments durs, la vida entre reixes, la paradoxa de trobar-se millor a Soto del Real que a Brians 2... Té bons moments, instants emotius –la carta de Jordi Cuixart, la sensació d’alleujament quan els donen la llibertat provisional abans del judici- però té un la sensació d’una certa previsibilitat, la sensació que està fet una mica per obligació.
La solució narrativa de fer aparèixer esdeveniments rellevants –el 17-A, l’1-O- esdevinguts durant els dos anys de presó, podria resultar atractiva però esdevé irrellevant, no aporta pràcticament res. Les solucions de realització són pobres i les recreacions de la vida a la presó força precàries. El final és abrupte. Per què no escoltem Rosell fer una valoració final de tot el cas? Sembla ser que d’aquest extrem també se’n queixa Lavagnini.
El Consell d’Informatius de Televisió de Catalunya diu que no considera que hi hagi hagut censura però també comprèn la queixa de Lavagnini. És un terme mig una mica estrany. Té un la sensació, molesta, que en tot això –tan en el cas Rosell pròpiament dit com el contenciós periodístic concret que ha generat el reportatge- hi ha alguna cosa que a la resta de mortals se’ns escapa. Que hi ha interessos creats en discòrdia i que no se’ns expliquen. Per una part l’absolució de Rosell i la resta d’encausats deixa clar que han passat coses molt rares i que els dos anys de presó provisional són un escàndol, una falla del sistema, un motiu per desconfiar, per tenir por de la justícia. Per altra part, qui hi ha al darrere d’això? I encara més, fins quan haurem de continuar aguantant el negoci tèrbol del futbol? Quan rebentarà la bombolla fètida?
És desagradable, molt emprenyadora, la certesa que més que no pas la política, qui ens governa són les clavegueres.
Lavagnini va apel·lar a la clàusula de consciència professional i, en efecte, el seu nom no apareix als crèdits. Per què es va eliminar aquest fragment relatiu a l’arxivament, l’any 2015, de la causa judicial oberta contra Mediapro? Fa de mal dir. Tot el que tenim són suspicàcies. Al programa Lo de Évole, Rosell va suggerir que existia una mà fosca darrere la causa judicial en contra d’ell. Veient el reportatge de TV3 trobes a faltar aquest fragment? Home, no. Però el reportatge és tan àton, tan de perfil baix, tan expositiu, que una suspicàcia com la que podria suggerir la inclusió del repetit fragment potser hauria generat una certa estranyesa, una sorprenent sortida de to.
El relat segueix cronològicament els fets esdevinguts des de mitjans de 2017. L’escorcoll, l’entrada a presó, les repetides negacions de llibertat per part de la jutge Lamela, algunes coneixences importants –s’insisteix molt, exageradament, en el Padre Paulino- els moments durs, la vida entre reixes, la paradoxa de trobar-se millor a Soto del Real que a Brians 2... Té bons moments, instants emotius –la carta de Jordi Cuixart, la sensació d’alleujament quan els donen la llibertat provisional abans del judici- però té un la sensació d’una certa previsibilitat, la sensació que està fet una mica per obligació.
La solució narrativa de fer aparèixer esdeveniments rellevants –el 17-A, l’1-O- esdevinguts durant els dos anys de presó, podria resultar atractiva però esdevé irrellevant, no aporta pràcticament res. Les solucions de realització són pobres i les recreacions de la vida a la presó força precàries. El final és abrupte. Per què no escoltem Rosell fer una valoració final de tot el cas? Sembla ser que d’aquest extrem també se’n queixa Lavagnini.
El Consell d’Informatius de Televisió de Catalunya diu que no considera que hi hagi hagut censura però també comprèn la queixa de Lavagnini. És un terme mig una mica estrany. Té un la sensació, molesta, que en tot això –tan en el cas Rosell pròpiament dit com el contenciós periodístic concret que ha generat el reportatge- hi ha alguna cosa que a la resta de mortals se’ns escapa. Que hi ha interessos creats en discòrdia i que no se’ns expliquen. Per una part l’absolució de Rosell i la resta d’encausats deixa clar que han passat coses molt rares i que els dos anys de presó provisional són un escàndol, una falla del sistema, un motiu per desconfiar, per tenir por de la justícia. Per altra part, qui hi ha al darrere d’això? I encara més, fins quan haurem de continuar aguantant el negoci tèrbol del futbol? Quan rebentarà la bombolla fètida?
És desagradable, molt emprenyadora, la certesa que més que no pas la política, qui ens governa són les clavegueres.