El confinament ha tingut massa moments i situacions que ens han entristit i enrabiat. La pandèmia ha provocat una nova realitat forçada que ens ha portat a escenaris desconeguts, incerteses i desconfiances. I tot i que estic temptada de parlar de moltes de les coses que em cabregen sobre la gestió d’aquestes darreres setmanes, he decidit que no. Estic cansada d’enfadar-me. Perquè el confinament també ha tingut moments màgics.
El 23 d’abril el Gerard em va regalar un recull sobre el qual ell va titllar de reflexions d’estar per casa, i va titular “Ho enyorarem”. I va ser un moment preciós de valorar els regals d’aquests moments tan intensos. Allò que ja havíem comentat a l’hora de sopar, però que va prendre força i forma. I li robo la idea (i algunes paraules) per parlar-vos de les coses boniques del que estem vivint. Que no són poques.
La pandèmia ens ha obligat a recloure'ns i viure’ns 24/7. I hem rebut males notícies. I hem enyorat als qui estimem. I hem desitjat fervorosament trepitjar verd i veure blau tan aviat com sigui possible. I suem per compaginar la feina amb les necessitats de les filles. Però sabeu què? Enyorarem una part important del que estem vivint. I tant de bo ens emportem una mica de tot això al dia a dia d’aquesta temuda nova normalitat.
Enyorarem ser nosaltres qui bressolem a la filla petita abans d’anar a dormir les capcinades matinals o just després de dinar. I ser qui la va a veure quan es desperta, per retenir aquell moment únic en què ens ensenya el seu millor somriure. Enyorarem els matins a ritme lent, sense presses per tenir-ho tot llest per sortir de casa xiulant i ser a l’hora a la feina i a l’escola. Enyorarem veure les proeses vitals de les nostres criatures de primera mà. Perquè de cop, enmig de la feina, sents que et criden: i quan ets al menjador et trobes a la puça fent la seva primera gatejada llarga. I no t’ho han hagut d’explicar per whatsapp, perquè hi eres per viure-ho.
Enyorarem les visites que rebem des de la finestra: des que els passejos estan permesos, moltes de les persones estimades que viuen a prop han vingut a veure’ns. I ens abracem amb la mirada i amb les paraules que surten de darrere de la mascareta. Enyorarem la filla gran explicant als visitants que han de fer-se dibuixos a la màscara per fer-la més bonica. També els explica que ella en té dues, una d’estrelles i una altra d’unicorns, i que els hi van fer la Paola i la Mónica. I que sobretot, no se la poden treure perquè hi ha un virus.
Enyorarem la rutina diària de veure com creixen de ràpid les llenties, com els pèsols no han fet gaire feina, com la paciència ha servit perquè l’alvocat ja traiés arrel, com les llavors de tomàquet sembla que comencen a fer acte de presència o com planegem que les maduixes seran les protagonistes de la propera plantació casolana.
Recordarem aquests dies com els moments en què van aprendre a jugar juntes, i també a barallar-se. Dies de compartir cada àpat, i cada història. El minut a minut. Per això enyorarem estar treballant i rebre una visita acompanyada d’un petó i una abraçada espontanis. I també enyorarem les preguntes que ens fa la gran per mirar d’entendre què està passant, i les explicacions que ens etziba i ens deixen amb la boca oberta.
Enyorarem la nostra hora de passeig, patinant com no ho havíem fet fins ara, amb una triple dosi d’energia. Desitjant topar-nos amb alguna persona coneguda per compartir una mirada de complicitat (i de normalitat). També enyorarem les videotrucades: aquests moments de reunió que ara adorem i odiem a parts iguals.
Enyorarem pensar que demà s’assemblarà molt a avui, i que hem aconseguit fer que l’avui i el demà, siguin bonics, tot i les circumstàncies.
Enyorarem veure’ns tant i viure’ns tant. I tant a prop.