24
de maig
del
2020
Actualitzat
a la
13:41h
No podia dormir més de dues hores. Primer, les jornades de feina desbordant a les esquenes en una situació que defineix com "la pitjor" que ha viscut a l'hospital. I segon, la pressió d'entrar per la porta de casa i saber-se vector de contagi per al seu pare, que té una malaltia crònica a la qual es va sumar un infart, i la seva mare, els dos amb 76 i 72 anys. Aquest còctel va empènyer Sarin Ada Gurrieri Negrón, infermera de la Vall d'Hebron de 39 anys, a sol·licitar un allotjament temporal durant la pandèmia. "Fins que no vaig arribar aquí, era un no viure", admet.
Descalçar-se i desvestir-se a l'entrada, no tocar res, dutxar-se immediatament i, per descomptat, no abraçar els pares. Quan estava a casa, es tancava a l'habitació i no sortia. El ritual diari es va fer insostenible. Com ella, 772 professionals sanitaris d'arreu de Catalunya que estan treballant contra la pandèmia continuen dormint i confinats a un total de 21 hotels habilitats especialment per a ells a l'espera que l'emergència amaini per poder tornar a casa sense por de contagiar. Alguns ho faran ara al juny. D'altres, encara no ho veuen clar. En el moment àlgid de la crisi sanitària, van ser 1.117 el total de sanitaris que van haver-se d'allotjar en els 31 hotels habilitats amb la finalitat d'alleugerir la por de contagiar.
Sarin Ada Gurrieri Negrón, infermera a Vall d'Hebron: "No podia ni dormir"
L'habitació a l'hotel Alimara, a pocs metres de l'hospital, és àmplia i compta amb un llit individual. El primer dia que arribar, va dormir-hi deu hores seguides. "Vaig guanyar en tranquil·litat". El gran finestral dona a una zona enjardinada no disponible pels hostes perquè està qualificada com a comuna, però la Sarin es fixa molt més enllà, en els centímetres de muntanya que, des de que va arribar, l'ajuden a desconnectar. És infermera a l'Hospital Infantil i Hospital de la Dona de Vall d'Hebron i ha estat amb dones embarassades, parteres i infants amb Covid-19. Ara tenen tres habitacions, però en els pitjors moments en van arribar a tenir una dotzena.
"Les que estan embarassades ho passen molt malament perquè pateixen pel nadó i a les que acaben de parir se'ls emporten el nadó a una altra unitat i les mares es queden sense comunicació. Tu estàs allà i intentes ajudar, donar suport, trucar on sigui per saber", relata. Als parts només es deixa entrar la parella, però si aquesta s'ha de fer càrrec d'un altre fill, sovint la dona es queda molt sola. I en el cas de dones que han estat a l'UCI, només néixer el nadó se l'havien d'emportar a la unitat de nounats i deixar la dona sola. Una altra de les crueltats que suma aquest virus altament contagiós. En el cas dels infants contagiats, sí que un adult s'ha de quedar ingressat amb ell per fer-se'n càrrec.
Dotze hores dilluns, dimecres i divendres, i un diumenge de cada dos. Aquest és el torn de la Sarin, que com molts sanitaris asseguren que l'epidèmia del coronavirus marca "un abans i un després" tant a nivell personal com professional. Com a equip, explica, el més positiu és que s'han "reconegut com a companys" des de les infermeres, als metges, els zeladors i el personal de neteja, molts dels quals s'han convertit també en els seus veïns d'habitació a l'hotel.
"Ho hem passat molt malament i ho hem donat tot. Per això em vaig sentir fatal la primera vegada que vaig sortir de l'hospital i vaig veure la gent en grups de cinc, sense mascareta, tocant-se i corrent", explica. I afegeix que els aplaudiments inicialment "donaven força" però que ara el més compensaria seria que la gent segueixi complint les mesures de distanciament. La Sarin estarà a l'hotel fins al 31 de maig, però ha llogat un apartament fins al setembre. Encara considera que és massa d'hora per tornar a casa. "El virus continua", avisa. I mentrestant, seguirà fent la compra als pares i deixant-la a la porta de l'escala al seu pis de la Zona Franca. Els pares surten al balcó i ella els saluda amb un petó per sobre la mascareta.
Elba Blanco, infermera al Vendrell: "No m'hagués perdonat contagiar els pares"
"Eren dies tan durs, que tornava plorant a casa". Per a Elba Blanco, de 24 anys i infermera a l'Hospital del Vendrell i al Joan XXIII de Tarragona, tornar al seu domicili a Vilanova i la Geltrú, on viu amb la seva mare i la seva parella, suposava un patiment afegit. Treballant tant a urgències com a la UCI amb malalts de Covid-19, el risc era alt. Quan li van fer per primera vegada la prova i va sortir negatiu va prendre la decisió de marxar de casa. La mare és asmàtica i la parella, hipertens. Tots dos són autònoms amb negocis que no han tancat durant la crisi. "Si els hagués passat res, no m'ho hauria perdonat".
Abans de la pandèmia, l'Elba estava a urgències i a consultes externes de dermatologia i cirurgia del Vendrell, però l'hospital es va transformar per atendre els malalts de Covid-19. En el cas del Joan XXIII es van arribar a obrir fins a sis UCI en el pitjor moment. A cavall entre dos hospitals, en aquests moments treballa quasi cada dia, va fent rotació entre plantes i urgències i fa horaris molt diferents perquè té un contracte polivalent. S'allotja als apartaments Mandala de Calafell i ha estat durant aquesta pandèmia quan s'ha independitzat per primera vegada.
El relat de l'Elba és dur. "Estàs acostumada a veure morts i a intentar consolar familiars, però continua sent dur sempre. Sempre sap molt de greu, però és que en aquesta epidèmia s'ha sumat que no pots estar amb el pacient quan està morint, no poder donar-li la mà, haver de treure el cap de tant en tant per la porta per veure si respira o no", explica. I després d'una defunció, vestir els familiars amb equips de protecció i haver-se de quedar amb ells mentre s'acomiaden del seu ésser estimat. "Has d'estar allà perquè s'ha de vigilar que no toquin el pacient i et quedes mentre les famílies s'acomiaden de la persona que perden davant teu, que ets una desconeguda", continua.
Precisament, per aquestes situacions viscudes en primera persona, no amaga frustració quan surt de la feina i veu com hi ha ciutadans que no respecten les mesures de distanciament social. "Em sap greu per la feina de tots els sanitaris. I em fa ràbia que la setmana passada hi havia qui no podia tocar els seus familiars morts i enterrar-los, cosa que continua passant, i que la gent estigui tocant-se pel carrer prenent cerveses o que el passeig de Calafell sembli la Rambla per Sant Jordi. Et quedes molt tocada i penses que al final hi ha gent que ens ha aplaudit per postureig", lamenta. Darrere de les xifres que apareixen a la televisió i els mitjans, insisteix, hi ha rostres, famílies i patiment.
Quasi sempre treballa de nit, així que a l'apartament va decidir estar sola i no compartir. La part positiva de la situació és que ha experimentat què suposa viure de forma independent. Troba a faltar tant a la família com al xicot i les amigues, a qui s'ha de conformar amb veure per videotrucada. Reconeix que al principi fins i tot tenia una "por terrible" sobre com se'n sortiria vivint sola i creia que potser seria "desastrós", però afirma que ha estat just el contrari: "L'experiència en aquest sentit ha estat genial". S'ha organitzat per cuinar-se carmanyoles i quan no està dormint es dedica a fer els deures del postgrau d'emergències sanitàries extrahospitàlaries que està cursant. "Em costarà tornar a casa", bromeja.
Sara, infermera al Santa Tecla-Llevant: "A casa era horrorós a nivell emocional"
El primer dia en què van arribar els dos primers positius, es va passar el matí plorant. Era un dissabte. "Va ser molt dur, la nit va ser molt dura. L'endemà vaig tramitar marxar a un hotel i dimarts ja hi era". Aquest és el testimoni de Sara C., infermera de 29 anys de la unitat d'aguts del centre Llevant. Fa set anys que viu amb la seva parella a Tarragona i ell és d'alt risc. A principis d'abril, coincidint amb el moment àlgid dels contagis, va fer les maletes fins a l'hotel Ciutat de Tarragona.
Fins aleshores, dins d'un pis relativament petit, ho van fer tot per mantenir la distància. Tenen dues habitacions, però una d'elles és despatx, on ell teletreballa des del mes de març. Ell dormia en un llit plegable al despatx. I ella, era arribar a casa des de l'hospital, i treure's tota la roba per rentar-la a 60 graus i circular el just i necessari per casa per evitar trobar-se. Es van acabar les abraçades i, fins i tot, qualsevol estona en el mateix espai. "Era impossible i horrorós a nivell emocional", afirma la Sara. De fet, tenen tota la família en una altra comunitat autònoma, amb la qual cosa la xarxa de suport és lluny.
En el pitjor moment, a la zona de Covid-19 habilitada, van arribar a tenir 24 casos i va créixer la inquietud perquè només quedaven sis llits disponibles. "Si ja de per si treballem amb serveis mínims, ara s'han afegit baixes de companys, que han estat moltes. A la càrrega de sempre, se'ns ha sumat una epidèmia que ha suposat canvis, a més de gestionar la situació amb la por al cos", explica. Admet també que l'equip acumula esgotament. Pacients que han mort de forma prematura, determinar qui ha de ser traslladat per ser intubat, formar personal sense experiència en planta d'hospitalització per fer front a la situació. "Ha estat una bogeria", resumeix la infermera.
A l'hotel s'hi estarà fins el 30 de maig. "Els estic molt agraïda perquè són molt atents i ens tracten molt bé. Tenen dret a mitja pensió i, quan lliuren, a pensió completa. A la zona del menjador, poden compartir taula a distància amb algun company més. "La veritat és que acabes boja si surts de la feina i no pots parlar amb ningú. Veure't amb els companys fora de l'hospital t'arregla una mala tarda", admet. De fet, assegura que es consideren "família", després d'haver treballat colze a colze per fer front a la crisi i de compartir també amb alguns converses a l'hotel.
Però a la Sara li comencen a pesar ja les set setmanes que porta fora de casa. Fins ara, ella ha fet la compra cada 11 dies per a la seva parella, a qui només ha vist des de dins del cotxe quan ell descarrega les bosses al garatge de casa. A l'hotel s'hi estarà fins el 30 de maig, o sigui que ja queda poc. "Només espero que no hàgim de tornar a passar per això", conclou.
Descalçar-se i desvestir-se a l'entrada, no tocar res, dutxar-se immediatament i, per descomptat, no abraçar els pares. Quan estava a casa, es tancava a l'habitació i no sortia. El ritual diari es va fer insostenible. Com ella, 772 professionals sanitaris d'arreu de Catalunya que estan treballant contra la pandèmia continuen dormint i confinats a un total de 21 hotels habilitats especialment per a ells a l'espera que l'emergència amaini per poder tornar a casa sense por de contagiar. Alguns ho faran ara al juny. D'altres, encara no ho veuen clar. En el moment àlgid de la crisi sanitària, van ser 1.117 el total de sanitaris que van haver-se d'allotjar en els 31 hotels habilitats amb la finalitat d'alleugerir la por de contagiar.
Sarin Ada Gurrieri Negrón, infermera a Vall d'Hebron: "No podia ni dormir"
L'habitació a l'hotel Alimara, a pocs metres de l'hospital, és àmplia i compta amb un llit individual. El primer dia que arribar, va dormir-hi deu hores seguides. "Vaig guanyar en tranquil·litat". El gran finestral dona a una zona enjardinada no disponible pels hostes perquè està qualificada com a comuna, però la Sarin es fixa molt més enllà, en els centímetres de muntanya que, des de que va arribar, l'ajuden a desconnectar. És infermera a l'Hospital Infantil i Hospital de la Dona de Vall d'Hebron i ha estat amb dones embarassades, parteres i infants amb Covid-19. Ara tenen tres habitacions, però en els pitjors moments en van arribar a tenir una dotzena.
"Les que estan embarassades ho passen molt malament perquè pateixen pel nadó i a les que acaben de parir se'ls emporten el nadó a una altra unitat i les mares es queden sense comunicació. Tu estàs allà i intentes ajudar, donar suport, trucar on sigui per saber", relata. Als parts només es deixa entrar la parella, però si aquesta s'ha de fer càrrec d'un altre fill, sovint la dona es queda molt sola. I en el cas de dones que han estat a l'UCI, només néixer el nadó se l'havien d'emportar a la unitat de nounats i deixar la dona sola. Una altra de les crueltats que suma aquest virus altament contagiós. En el cas dels infants contagiats, sí que un adult s'ha de quedar ingressat amb ell per fer-se'n càrrec.
La Sarin, a l'habitació on s'allotja per no contagiar la seva família: Albert Alemany
Dotze hores dilluns, dimecres i divendres, i un diumenge de cada dos. Aquest és el torn de la Sarin, que com molts sanitaris asseguren que l'epidèmia del coronavirus marca "un abans i un després" tant a nivell personal com professional. Com a equip, explica, el més positiu és que s'han "reconegut com a companys" des de les infermeres, als metges, els zeladors i el personal de neteja, molts dels quals s'han convertit també en els seus veïns d'habitació a l'hotel.
"Ho hem passat molt malament i ho hem donat tot. Per això em vaig sentir fatal la primera vegada que vaig sortir de l'hospital i vaig veure la gent en grups de cinc, sense mascareta, tocant-se i corrent", explica. I afegeix que els aplaudiments inicialment "donaven força" però que ara el més compensaria seria que la gent segueixi complint les mesures de distanciament. La Sarin estarà a l'hotel fins al 31 de maig, però ha llogat un apartament fins al setembre. Encara considera que és massa d'hora per tornar a casa. "El virus continua", avisa. I mentrestant, seguirà fent la compra als pares i deixant-la a la porta de l'escala al seu pis de la Zona Franca. Els pares surten al balcó i ella els saluda amb un petó per sobre la mascareta.
Elba Blanco, infermera al Vendrell: "No m'hagués perdonat contagiar els pares"
"Eren dies tan durs, que tornava plorant a casa". Per a Elba Blanco, de 24 anys i infermera a l'Hospital del Vendrell i al Joan XXIII de Tarragona, tornar al seu domicili a Vilanova i la Geltrú, on viu amb la seva mare i la seva parella, suposava un patiment afegit. Treballant tant a urgències com a la UCI amb malalts de Covid-19, el risc era alt. Quan li van fer per primera vegada la prova i va sortir negatiu va prendre la decisió de marxar de casa. La mare és asmàtica i la parella, hipertens. Tots dos són autònoms amb negocis que no han tancat durant la crisi. "Si els hagués passat res, no m'ho hauria perdonat".
Abans de la pandèmia, l'Elba estava a urgències i a consultes externes de dermatologia i cirurgia del Vendrell, però l'hospital es va transformar per atendre els malalts de Covid-19. En el cas del Joan XXIII es van arribar a obrir fins a sis UCI en el pitjor moment. A cavall entre dos hospitals, en aquests moments treballa quasi cada dia, va fent rotació entre plantes i urgències i fa horaris molt diferents perquè té un contracte polivalent. S'allotja als apartaments Mandala de Calafell i ha estat durant aquesta pandèmia quan s'ha independitzat per primera vegada.
El relat de l'Elba és dur. "Estàs acostumada a veure morts i a intentar consolar familiars, però continua sent dur sempre. Sempre sap molt de greu, però és que en aquesta epidèmia s'ha sumat que no pots estar amb el pacient quan està morint, no poder donar-li la mà, haver de treure el cap de tant en tant per la porta per veure si respira o no", explica. I després d'una defunció, vestir els familiars amb equips de protecció i haver-se de quedar amb ells mentre s'acomiaden del seu ésser estimat. "Has d'estar allà perquè s'ha de vigilar que no toquin el pacient i et quedes mentre les famílies s'acomiaden de la persona que perden davant teu, que ets una desconeguda", continua.
Elba Blanco, infermera de l'hospital del Vendrell
Precisament, per aquestes situacions viscudes en primera persona, no amaga frustració quan surt de la feina i veu com hi ha ciutadans que no respecten les mesures de distanciament social. "Em sap greu per la feina de tots els sanitaris. I em fa ràbia que la setmana passada hi havia qui no podia tocar els seus familiars morts i enterrar-los, cosa que continua passant, i que la gent estigui tocant-se pel carrer prenent cerveses o que el passeig de Calafell sembli la Rambla per Sant Jordi. Et quedes molt tocada i penses que al final hi ha gent que ens ha aplaudit per postureig", lamenta. Darrere de les xifres que apareixen a la televisió i els mitjans, insisteix, hi ha rostres, famílies i patiment.
"Em fa ràbia que la setmana passada hi havia qui no podia tocar els seus familiars morts i enterrar-los, cosa que continua passant, i que la gent sigui al carrer prenent cerveses o que el passeig de Calafell sembli la Rambla per Sant Jordi"
Quasi sempre treballa de nit, així que a l'apartament va decidir estar sola i no compartir. La part positiva de la situació és que ha experimentat què suposa viure de forma independent. Troba a faltar tant a la família com al xicot i les amigues, a qui s'ha de conformar amb veure per videotrucada. Reconeix que al principi fins i tot tenia una "por terrible" sobre com se'n sortiria vivint sola i creia que potser seria "desastrós", però afirma que ha estat just el contrari: "L'experiència en aquest sentit ha estat genial". S'ha organitzat per cuinar-se carmanyoles i quan no està dormint es dedica a fer els deures del postgrau d'emergències sanitàries extrahospitàlaries que està cursant. "Em costarà tornar a casa", bromeja.
Sara, infermera al Santa Tecla-Llevant: "A casa era horrorós a nivell emocional"
El primer dia en què van arribar els dos primers positius, es va passar el matí plorant. Era un dissabte. "Va ser molt dur, la nit va ser molt dura. L'endemà vaig tramitar marxar a un hotel i dimarts ja hi era". Aquest és el testimoni de Sara C., infermera de 29 anys de la unitat d'aguts del centre Llevant. Fa set anys que viu amb la seva parella a Tarragona i ell és d'alt risc. A principis d'abril, coincidint amb el moment àlgid dels contagis, va fer les maletes fins a l'hotel Ciutat de Tarragona.
Fins aleshores, dins d'un pis relativament petit, ho van fer tot per mantenir la distància. Tenen dues habitacions, però una d'elles és despatx, on ell teletreballa des del mes de març. Ell dormia en un llit plegable al despatx. I ella, era arribar a casa des de l'hospital, i treure's tota la roba per rentar-la a 60 graus i circular el just i necessari per casa per evitar trobar-se. Es van acabar les abraçades i, fins i tot, qualsevol estona en el mateix espai. "Era impossible i horrorós a nivell emocional", afirma la Sara. De fet, tenen tota la família en una altra comunitat autònoma, amb la qual cosa la xarxa de suport és lluny.
En el pitjor moment, a la zona de Covid-19 habilitada, van arribar a tenir 24 casos i va créixer la inquietud perquè només quedaven sis llits disponibles. "Si ja de per si treballem amb serveis mínims, ara s'han afegit baixes de companys, que han estat moltes. A la càrrega de sempre, se'ns ha sumat una epidèmia que ha suposat canvis, a més de gestionar la situació amb la por al cos", explica. Admet també que l'equip acumula esgotament. Pacients que han mort de forma prematura, determinar qui ha de ser traslladat per ser intubat, formar personal sense experiència en planta d'hospitalització per fer front a la situació. "Ha estat una bogeria", resumeix la infermera.
"A la càrrega de sempre, se'ns ha sumat una epidèmia que ha suposat canvis, a més de gestionar la situació amb la por al cos"
A l'hotel s'hi estarà fins el 30 de maig. "Els estic molt agraïda perquè són molt atents i ens tracten molt bé. Tenen dret a mitja pensió i, quan lliuren, a pensió completa. A la zona del menjador, poden compartir taula a distància amb algun company més. "La veritat és que acabes boja si surts de la feina i no pots parlar amb ningú. Veure't amb els companys fora de l'hospital t'arregla una mala tarda", admet. De fet, assegura que es consideren "família", després d'haver treballat colze a colze per fer front a la crisi i de compartir també amb alguns converses a l'hotel.
Però a la Sara li comencen a pesar ja les set setmanes que porta fora de casa. Fins ara, ella ha fet la compra cada 11 dies per a la seva parella, a qui només ha vist des de dins del cotxe quan ell descarrega les bosses al garatge de casa. A l'hotel s'hi estarà fins el 30 de maig, o sigui que ja queda poc. "Només espero que no hàgim de tornar a passar per això", conclou.