17
de maig
del
2020
Actualitzat
el
18
de maig
a les
16:50h
La nit havia estat llarga al Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB). Desenes de delegats del congrés fundacional de la nova Convergència s'havien quedat fins tard -ja fos dins dels espais de debat o al bar- dissenyant el règim d'incompatibilitats de la futura formació, que tanta controvèrsia acabaria aixecant. Amb l'instrument dissenyat, només calia posar-li nom. Tres eren les opcions: Partit Demòcrata Català, Junts per Catalunya i Partit Nacional Català. Tres denominacions que han acabat representant les tres ànimes del gen convergent des d'aquell 10 de juliol del 2016.
El Partit Demòcrata Català va acabar sent l'opció triada per la majoria dels delegats, però per problemes legals -senyal d'un camí que seria complicat des de l'inici- va acabar intercalant l'apel·latiu Europeu per poder inscriure's amb normalitat al registre. Junts per Catalunya acabaria sent la marca electoral de l'espai a partir de les eleccions catalanes del 2017, ja sota el comandament de Carles Puigdemont -que la va votar el juliol de fa quatre anys com a primera opció, igual que Artur Mas-, i el Partit Nacional Català s'assembla molt al Partit Nacionalista Català que, com va avançar l'Ara aquesta setmana, operarà com a formació política al voltant de l'anomenat grup de Poblet.
Són les tres peces d'un puzle que, amb el pas del temps, han anat prenent camins divergents sense acabar de trencar tots els vincles. Al nucli administratiu de l'equació hi ha el PDECat, presidit per David Bonvehí, i que és rellevant a nivell intern perquè sense la seva existència no s'hauria pogut estructurar JxCat al Parlament, al Congrés dels Diputats, als ajuntaments i també al Parlament Europeu. És des d'on Puigdemont, ara amb el suplicatori ajornat fins que passi la crisi sanitària, porta mesos madurant què fer amb la refundació nacionalista, congelada dies abans de l'estat d'alarma.
El seu lideratge és inqüestionable de portes endins -fa només un any va superar el milió de vots a les eleccions europees, amb una victòria esclatant sobre Oriol Junqueras-, però en cap moment ha acabat de concretar la proposta concreta per estructurar JxCat com un partit definitiu. Interlocutors que l'han visitat els últims mesos assenyalen a NacióDigital que "mai" s'ha acabat de posar fil a l'agulla. L'expresident no ha estat mai interessat en les dinàmiques de partit -el dia que va néixer el PDECat va deixar dirigents incrèduls amb un discurs de cinc minuts-, i la reordenació n'és un exemple.
Fins i tot la Crida Nacional per la República, formada amb integrants de JxCat alineats amb Puigdemont que al seu torn van formar part del congrés fundacional de la nova Convergència, ha tingut un paper menys destacat del que es preveia quan es va posar en marxa, l'octubre del 2017. El PDECat s'hi havia d'integrar -així ho va acordar l'assemblea del 2018-, però finalment tot ha derivat en una negociació -ara aturada- entre la formació liderada per Bonvehí i l'associació presidida per Jordi Sànchez des de Lledoners. Ni tan sols hi ha hagut acord per convertir-se en coalició.
L'entesa principal -potser l'única ferma d'aquests tres anys- és que la marca principal resultant hauria de ser JxCat, la mateixa que els participants del congrés de la nova Convergència van descartar el 2016. El nucli central de les discrepàncies, lideratges i llistes electorals a banda, el forma el debat estratègic. És a dir: mentre que el PDECat ha pressionat des que va néixer per oferir component ideològic a banda de procés -no apujar impostos, defensar l'escola concertada, mantenir oberts els canals de negociació amb Madrid-, al voltant de JxCat s'hi ha estructurat un discurs de xoc -no sempre executat- amb l'Estat i de vigència del mandat del referèndum de l'1-O.
Un dels seus estendards és el president de la Generalitat, Quim Torra, també fundador de la Crida. Incòmode en la batalla partidista -que tants disgustos li ha costat a Palau-, el president ha confiat especialment en dirigents independents de JxCat -Laura Borràs, Josep Costa, Francesc de Dalmases, crítics amb major o menor mesura amb el rumb del PDECat- en els moments clau del mandat. Dels consellers amb carnet de partit, Àngels Chacón -Empresa- és la més propera al partit, mentre que Damià Calvet, Jordi Puigneró, Miquel Buch i Meritxell Budó han fet esforços per trobar l'encaix.
Budó, aquesta setmana, ha vist com l'esquitxava una polèmica a la Garriga, municipi del qual va ser alcaldessa abans de fer el salt com a consellera. L'exalcalde Jordi Pubill, el seu successor en el càrrec però que no va reeditar-lo després de les municipals, ha plegat amb tres regidors més del grup de JxCat al municipi, i ha criticat el paper de Budó. El cas de la ciutat del Vallès Oriental és paradigmàtic: el grup al consistori, amb més afinitat cap a la direcció del PDECat, no tenia sintonia amb l'executiva local, alineada més aviat amb JxCat. Les ànimes convergents també es tradueixen al territori.
L'espai que va fent més vida pròpia és el del grup de Poblet, que operarà en política sota el nom de Partit Nacionalista de Catalunya, denominació que ha estat criticada per la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), al seu torn branca juvenil del PDECat. El futur PNC, partidari d'un catalanisme moderat -sobiranista, però explícitament contrari a la unilateralitat i que no té com a prioritat un referèndum en el curt termini, a l'estil del PNB basc-, aglutina dirigents que abans havien estat a CDC i, fins i tot, al PDECat, com és el cas de Carles Campuzano, Jordi Xuclà i Marta Pascal. L'excoordinadora s'acaba de donar de baixa del PDECat, per cert.
Encara no tenen candidat a la Generalitat -Lluís Recoder, exalcalde de Sant Cugat, és un dels noms que s'han posat damunt la taula, però ell sempre s'hi ha negat-, però tenen intenció de concórrer a unes eleccions catalanes que es poden precipitar en funció de què digui el Tribunal Suprem sobre la condemna contra Quim Torra. El grup de Poblet, a banda, està en converses amb altres formacions sorgides de l'extinta CiU, com ara Units per Avançar -de Ramon Espadaler, ara aliada amb el PSC- i Convergents -impulsat per Germà Gordó-.
Artur Mas, confinat a Vilassar de Mar i sol·licitat per trobades telemàtiques amb associats del PDECat i simpatitzants de JxCat, ja no està inhabilitat però en els seus plans no hi ha tornar a la primera fila. Els propers comicis, en tot cas, poden ser els primers en què les ànimes de la maquinària convergent, hegemònica durant dècades, s'enfronti a les urnes. Poc s'ho podien imaginar els qui, aquell 10 de juliol del 2016, van haver d'escollir entre tres marques que han exemplificat la divisió del gen convergent.
El Partit Demòcrata Català va acabar sent l'opció triada per la majoria dels delegats, però per problemes legals -senyal d'un camí que seria complicat des de l'inici- va acabar intercalant l'apel·latiu Europeu per poder inscriure's amb normalitat al registre. Junts per Catalunya acabaria sent la marca electoral de l'espai a partir de les eleccions catalanes del 2017, ja sota el comandament de Carles Puigdemont -que la va votar el juliol de fa quatre anys com a primera opció, igual que Artur Mas-, i el Partit Nacional Català s'assembla molt al Partit Nacionalista Català que, com va avançar l'Ara aquesta setmana, operarà com a formació política al voltant de l'anomenat grup de Poblet.
Són les tres peces d'un puzle que, amb el pas del temps, han anat prenent camins divergents sense acabar de trencar tots els vincles. Al nucli administratiu de l'equació hi ha el PDECat, presidit per David Bonvehí, i que és rellevant a nivell intern perquè sense la seva existència no s'hauria pogut estructurar JxCat al Parlament, al Congrés dels Diputats, als ajuntaments i també al Parlament Europeu. És des d'on Puigdemont, ara amb el suplicatori ajornat fins que passi la crisi sanitària, porta mesos madurant què fer amb la refundació nacionalista, congelada dies abans de l'estat d'alarma.
El seu lideratge és inqüestionable de portes endins -fa només un any va superar el milió de vots a les eleccions europees, amb una victòria esclatant sobre Oriol Junqueras-, però en cap moment ha acabat de concretar la proposta concreta per estructurar JxCat com un partit definitiu. Interlocutors que l'han visitat els últims mesos assenyalen a NacióDigital que "mai" s'ha acabat de posar fil a l'agulla. L'expresident no ha estat mai interessat en les dinàmiques de partit -el dia que va néixer el PDECat va deixar dirigents incrèduls amb un discurs de cinc minuts-, i la reordenació n'és un exemple.
Fins i tot la Crida Nacional per la República, formada amb integrants de JxCat alineats amb Puigdemont que al seu torn van formar part del congrés fundacional de la nova Convergència, ha tingut un paper menys destacat del que es preveia quan es va posar en marxa, l'octubre del 2017. El PDECat s'hi havia d'integrar -així ho va acordar l'assemblea del 2018-, però finalment tot ha derivat en una negociació -ara aturada- entre la formació liderada per Bonvehí i l'associació presidida per Jordi Sànchez des de Lledoners. Ni tan sols hi ha hagut acord per convertir-se en coalició.
L'entesa principal -potser l'única ferma d'aquests tres anys- és que la marca principal resultant hauria de ser JxCat, la mateixa que els participants del congrés de la nova Convergència van descartar el 2016. El nucli central de les discrepàncies, lideratges i llistes electorals a banda, el forma el debat estratègic. És a dir: mentre que el PDECat ha pressionat des que va néixer per oferir component ideològic a banda de procés -no apujar impostos, defensar l'escola concertada, mantenir oberts els canals de negociació amb Madrid-, al voltant de JxCat s'hi ha estructurat un discurs de xoc -no sempre executat- amb l'Estat i de vigència del mandat del referèndum de l'1-O.
Un dels seus estendards és el president de la Generalitat, Quim Torra, també fundador de la Crida. Incòmode en la batalla partidista -que tants disgustos li ha costat a Palau-, el president ha confiat especialment en dirigents independents de JxCat -Laura Borràs, Josep Costa, Francesc de Dalmases, crítics amb major o menor mesura amb el rumb del PDECat- en els moments clau del mandat. Dels consellers amb carnet de partit, Àngels Chacón -Empresa- és la més propera al partit, mentre que Damià Calvet, Jordi Puigneró, Miquel Buch i Meritxell Budó han fet esforços per trobar l'encaix.
Budó, aquesta setmana, ha vist com l'esquitxava una polèmica a la Garriga, municipi del qual va ser alcaldessa abans de fer el salt com a consellera. L'exalcalde Jordi Pubill, el seu successor en el càrrec però que no va reeditar-lo després de les municipals, ha plegat amb tres regidors més del grup de JxCat al municipi, i ha criticat el paper de Budó. El cas de la ciutat del Vallès Oriental és paradigmàtic: el grup al consistori, amb més afinitat cap a la direcció del PDECat, no tenia sintonia amb l'executiva local, alineada més aviat amb JxCat. Les ànimes convergents també es tradueixen al territori.
L'espai que va fent més vida pròpia és el del grup de Poblet, que operarà en política sota el nom de Partit Nacionalista de Catalunya, denominació que ha estat criticada per la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), al seu torn branca juvenil del PDECat. El futur PNC, partidari d'un catalanisme moderat -sobiranista, però explícitament contrari a la unilateralitat i que no té com a prioritat un referèndum en el curt termini, a l'estil del PNB basc-, aglutina dirigents que abans havien estat a CDC i, fins i tot, al PDECat, com és el cas de Carles Campuzano, Jordi Xuclà i Marta Pascal. L'excoordinadora s'acaba de donar de baixa del PDECat, per cert.
Encara no tenen candidat a la Generalitat -Lluís Recoder, exalcalde de Sant Cugat, és un dels noms que s'han posat damunt la taula, però ell sempre s'hi ha negat-, però tenen intenció de concórrer a unes eleccions catalanes que es poden precipitar en funció de què digui el Tribunal Suprem sobre la condemna contra Quim Torra. El grup de Poblet, a banda, està en converses amb altres formacions sorgides de l'extinta CiU, com ara Units per Avançar -de Ramon Espadaler, ara aliada amb el PSC- i Convergents -impulsat per Germà Gordó-.
Artur Mas, confinat a Vilassar de Mar i sol·licitat per trobades telemàtiques amb associats del PDECat i simpatitzants de JxCat, ja no està inhabilitat però en els seus plans no hi ha tornar a la primera fila. Els propers comicis, en tot cas, poden ser els primers en què les ànimes de la maquinària convergent, hegemònica durant dècades, s'enfronti a les urnes. Poc s'ho podien imaginar els qui, aquell 10 de juliol del 2016, van haver d'escollir entre tres marques que han exemplificat la divisió del gen convergent.