17
de maig
del
2020
Actualitzat
el
22
de juliol
a la
13:26h
Hi ha pocs intel·lectuals que tinguin la capacitat de generar debats de fons a partir d'un assaig o un article. Un senyal més dels nous temps que vivim, en què el mateix concepte d'intel·lectual com aquella persona que pot incidir en la societat a partir d'una reflexió elaborada ha de ser revisat. Una excepció és la de Santiago Alba Rico. Fa pocs dies, el filòsof publicava un article en el qual feia una defensa del dret al dolor enmig de la pandèmia i criticava la medicalització del dol.
Alba Rico (Madrid, 1960) és autor d'assajos com Leer con niños, ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? o bé Ser o no ser (un cuerpo) que l'han convertit en una veu crítica de referència en el panorama del pensament espanyol. Hi hem volgut conversar perquè ens parli de com veu l'època que ve, l'hegemonia de les noves tecnologies, la "pantallització" de la vida quotidiana i la situació política.
- La pregunta sobre com serà la societat després de la Covid-19 ja s'ha fet recurrent. Però potser primer caldria preguntar-se com és aquesta societat sobre la qual ha caigut el coronavirus.
- Venim d'una societat construïda en termes econòmics a l'entorn del capital finançaritzat i les empreses digitals, allunyades del capital productiu. En termes antropològics, hem viscut des dels anys setanta en una societat creixentment erosionada en termes de vincles, especialment en allò que té a veure amb la consciència de la corporeïtat, la fragilitat i la mort, que s'ha convertit en un concepte tabú. Això té a veure amb la pèrdua d'una cultura popular -Passolini n'havia parlat- com a fruit de la proletarització de l'oci.
- Què és la proletarització de l'oci?
- És el desplaçament de l'explotació econòmica de l'àmbit de la producció al de l'oci. De manera que tot el temps ha esdevingut econòmicament explotable. Així com no som amos dels nostres mitjans de producció, tampoc ho som dels mitjans de recreació. Ha tingut efectes devastadors. Ens ha donat una il·lusió d'independència respecte del nostre cos i dels altres cossos, però alhora ens ha fet dependents de les noves tecnologies, que ara descobrim que són com un paràsit que ocupa el lloc que ocupaven els cossos.
- En un dels seus assajos, Ser o no ser (un cuerpo), incidia en això, en com la realitat virtual i l'hegemonia de les noves tecnologies s'havia imposat sobre el cos. La pandèmia ha accentuat aquesta tendència?
- Paradoxalment, la pandèmia ens ha recordat la nostra mortalitat i alhora ens ha fet més dependents de les noves tecnologies. Hi havia ja una temptació de confinament tecnològic, si pensem en aquestes noves generacions sempre mirant cap a baix quasi sense intercanviar-se mirades en els espais públics. Si afegim ara que la nostra vida quotidiana està completament presidida per les noves tecnologies, resulta obvi que el confinament ha reforçat aquesta temptació, que té clars els beneficiaris, que són les empreses tecnològiques tipus Amazon. Per no parlar del que implica de control sobre la nostra vida.
- En algun moment s'ha referit al predomini de la pantalla com a negació del cos. Amb la pandèmia, la pantalla ha assolit nous espais de poder en les nostres vides, des del treball a les videoconferències.
- Ja fa temps que parlo de l'oposició entre el paradigma lletrat que ha empeltat la història d'Occident des de Grècia, i el paradigma pantàllic que determina el nostre vincle amb el món. Una pantalla connectada a internet no és un instrument, és un òrgan. Un pot viure sense escriptura, un pot viure sense martell, que és un estri. Però no podem dir que demà sortirem de casa sense el ronyó dret o sense el fetge. Depenem d'un òrgan sempre viu, com el foc de les vestals, del qual cada vegada que em separo, tinc la sensació que m'allunyo de la vida. I com passa amb el meu fetge, jo no el controlo. Desfer-me'n tindria alguna cosa d'extirpació. Davant les eines, tenim un marge d'actuació. Davant dels òrgans, no. Desconnectar-se de la xarxa és tan difícil com desconnectar la respiració assistida d'un parent. Això té conseqüències antropològiques molt clares.
- Creu que, malgrat tot, es pot transformar el món de manera telemàtica? O necessitem el cos?
- La telemàtica està canviant els nostres cossos, però crec que els nostres cossos poden introduir poques transformacions en aquest àmbit. El que també demostra la pandèmia és que fins i tot aquest capitalisme més abstracte i financer depèn dels cossos. Hi ha coses que la telemàtica no podrà resoldre, si més no de moment, com són la reproducció i les cures. Podem teletreballar, però no podem telecurar. No podem transformar el món sense el cos. La reproducció i les cures han quedat marginats, però són els dos esglaons febles de l'economia neoliberal i només des d'aquí podrem transformar el món.
- Un senyal de la pantallització a la qual al·ludia s'ha vist també en l'àmbit escolar, amb classes telemàtiques per la suspensió de les presencials. Quin impacte poden tenir?
- Sobre això, li recordaré que fa uns mesos es van publicar diversos articles sobre com educaven els seus fills els grans líders de la revolució digital de Silicon Valley i era paradoxal pel que fa a la transmissió de saber. Els porten a escoles on utilitzen bolígrafs, sense pantalles. I quan signen contractes amb persones que tenen cura dels nens els exigeixen deixar els mòbils a l'entrada. Els poderosos d'aquest planeta entenen que les teleclasses són contràries a la transmissió del saber. Abans parlàvem de les cures. Hi ha dues coses que no es poden fer telemàticament: les cures físiques i les intel·lectuals.
- Les classes s'han de fer presencialment?
- La transmissió de saber necessita un tipus d'autoritat que no es pot substituir per una pantalla. Els alumnes han d'estar físicament els uns al costat dels altres, fins i tot per defensar-se del professor. Amb el marc pantàllic ha desaparegut l'autoritat intel·lectual del mestre i també la possibilitat de qüestionar-la.
- Empitjorarem amb la pandèmia? La crisi també ha mostrat aspectes positius. Ho hem vist en els canvis en la relació amb els altres, amb expressions de solidaritat o de vincles nous amb els nostres veïns.
- És difícil fer previsions. Aquests dies he comparat el confinament amb una nau especial que, quan obri les seves portes, veurà un món desconegut. L'horitzó semblarà molt familiar, amb quioscos, botigues i terrasses. Però crec que com més similar ens sembli el paisatge a allò que hem deixat enrere, més hem de pensar que ja no és el mateix món. Qui gestionarà aquest planeta desconegut? No es tracta de ser molt pessimista, i jo m'he imposat no ser-ho, però és obvi que seran els que hagin acumulat més recursos. Durant el confinament s'han creat nous vincles, que són extraordinaris. Han estat necessaris dos metres de distància per reconèixer l'existència del veí. Han sorgit iniciatives positives, però són episòdiques, rapsòdiques, i serà difícil unir-les totes en un subjecte col·lectiu. El que no vol dir que això no s'hagi de tenir en compte. Són gestos que construeixen la vida en comú i el que anomenem civilització, des d'estendre la roba a cuinar pels altres.
- Reivindicava en un article de fa uns dies el dret a patir. Es referia al dol i com s'ha passat d'intentar curar-lo "amb" el temps a fer-ho "en" el temps. Com si el mateix dol fos una altra malaltia.
- Fa temps que he estudiat aquest tema. He llegit els treballs d'autors com Ivan Ilich i d'un psiquiatre espanyol, Guillermo Rendueles, que ja anticipaven aquest món on la medicalització es projectava. L'adolescència és un canvi enorme, com ho són les separacions. Les morts, la desaparició d'éssers estimats, són moments dolorosos pels quals hem de passar. L'estrès postraumàtic és un concepte que sorgeix dels escenaris bèl·lics però s'ha traslladat a la vida quotidiana. Ara es pateix estrès postraumàtic després d'un divorci, després d'un assetjament a l'escola, si ha mort la mare...
La mort de la mare és dolorosíssim, però forma part del que és normal. Però el dol no és una malaltia i aquesta psiquiatrització del dol és perillosa. Fa anys que Coca-Cola fa enquestes sobre la felicitat. En plena crisi, el 2009 o el 2010, va aparèixer una enquesta que mostrava que el 95% dels ciutadans es declaraven feliços. Realment s'hi sentien o provocava una certa vergonya dir que no ho ets? Hi ha una certa criminalització de la infelicitat. Al final, estem sols, amb la nostra infelicitat medicalitzada, sense trobar vincles amb els altres que puguin mitigar les nostres penes i puguin també incidir en una realitat que jo crec que és estructuralment infeliç.
- Recentment, es va fer ressò de la polèmica generada a l'entorn d'una intervenció de Jorge Javier Vázquez a Sálvame. Admetia que l'hegemonia cultural també es juga als programes de la teleescombraria.
- El que vaig dir és que l'esquerra s'havia de resignar a disputar l'hegemonia també en aquest àmbit, però em dirigia a aquells que dignificaven aquest camp de batalla. No hi ha més remei que disputar-la també allí. Però no s'ha d'oblidar que els programes de teleescombraria són teleescombraria i quan els reivindiquem des de l'esquerra ho fem des d'àmbits privilegiats des d'on tenim accés a altres fonts de coneixement o de recreació. Si el capitalisme ha desplaçat la seva explotació des de l'àmbit de la producció a l'oci, haurem de donar la batalla també a la televisió. Però no podem reivindicar l'oci proletaritzat, sinó un oci creatiu on cadascú sigui amo del seu avorriment. No es tracta de presentar personatges de l'estil de Belén Esteban com a grans abanderats de cap revolució.
- Com veu la política espanyola? La crisi ha impactat de ple en el primer govern de coalició d'esquerres de la democràcia espanyola. Fins a quin punt la pandèmia introduirà modificacions en aquest panorama?
- És terrible que en una situació en què hauria d'haver quedat en suspens el combat polític hi ha una oposició que ha desplegat una estratègia de desestabiltzació molt poc escrupolosa. Ha utilitzat aquesta situació de crisi per buscar la caiguda del govern i això és molt desesperançador, també en termes de país i d'Estat. Jo, com a espanyol, estimo Espanya i això treu a la llum tot una memòria d'aquest país que és tràgica i que és enemiga de la política. Tenim una oposició que és hereva del pitjor passat d'Espanya. El combat polític no ha cessat.
- Quina força política treurà més benefici d'aquesta situació?
- És una pregunta terrible. Dependrà de quina força política sigui capaç de donar resposta al descontent que, inevitablement, al fil d'una crisi, es produeix. Per això la dreta de la qual parlava està jugant a incrementar el descontent amb les calúmnies perquè sap que com més augmenti el descontent més fàcil serà que aprofitin l'ocasió. Ara estem veient una pugna per la ultradreta entre el PP i Vox. Si Vox deixa a banda el seu discurs neoliberal per incidir, ni que sigui de manera retòrica, en la qüestió social, en aquest planeta desconegut que estarà ple d'aturats, desigualtats i frustració, és probable el creixement de les forces d'ultradreta.
Aprofitant una crisi que està gestionant, bé o malament però en tot cas no de manera catastròfica, el primer govern de coalició d'esquerres, si Vox juga bé les seves bases -és a dir, de manera bruta i sense escrúpols-, pot ser qui tregui en més partit. En tot cas, res està decidit. Perquè també hi ha la consciència nova d'una fragilitat comuna. Tal i com estan les coses, me n'alegro que la crisi l'estigui gestionant aquest govern, que no és el meu. I lamentaria que qui millor pugui aprofitar-se del seu fracàs fos l'extrema dreta.
- Ha dit que la gestió del govern espanyol no li ha semblat catastròfica. Com la valoraria?
- Crec que hi ha aspectes sens dubte criticables. Hi ha mesures de tipus social i econòmic que no s'han pres, i suposo que es deu al component de Frankenstein que té el govern, on hi ha un sector més neoliberal i un altre més socialdemòcrata. Però no diria que la gestió hagi estat catastròfica, sinó que és una catàstrofe el que està succeint a nivell global. La mateixa OMS ha admès que s'ha enfrontat a una crisi que no ha sabut pilotar bé. La ciència és lenta, la política és ràpida i els mitjans encara més.
Ningú es pot sentir satisfet amb el resultat. Però una cosa és criticar i l'altra és voler enderrocar un govern a base d'una estratègia feta de rumors, fake news i mentides. Jo no he votat a cap dels dos partits que són al govern, però em tranquil·litza que siguin ells els que estiguin gestionant la crisi i no la dreta. Una dreta que està governant a molts llocs, entre ells Madrid, on té les competències sanitàries i no es pot vanagloriar d'haver-ho fet bé.
Alba Rico (Madrid, 1960) és autor d'assajos com Leer con niños, ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? o bé Ser o no ser (un cuerpo) que l'han convertit en una veu crítica de referència en el panorama del pensament espanyol. Hi hem volgut conversar perquè ens parli de com veu l'època que ve, l'hegemonia de les noves tecnologies, la "pantallització" de la vida quotidiana i la situació política.
- La pregunta sobre com serà la societat després de la Covid-19 ja s'ha fet recurrent. Però potser primer caldria preguntar-se com és aquesta societat sobre la qual ha caigut el coronavirus.
- Venim d'una societat construïda en termes econòmics a l'entorn del capital finançaritzat i les empreses digitals, allunyades del capital productiu. En termes antropològics, hem viscut des dels anys setanta en una societat creixentment erosionada en termes de vincles, especialment en allò que té a veure amb la consciència de la corporeïtat, la fragilitat i la mort, que s'ha convertit en un concepte tabú. Això té a veure amb la pèrdua d'una cultura popular -Passolini n'havia parlat- com a fruit de la proletarització de l'oci.
- Què és la proletarització de l'oci?
- És el desplaçament de l'explotació econòmica de l'àmbit de la producció al de l'oci. De manera que tot el temps ha esdevingut econòmicament explotable. Així com no som amos dels nostres mitjans de producció, tampoc ho som dels mitjans de recreació. Ha tingut efectes devastadors. Ens ha donat una il·lusió d'independència respecte del nostre cos i dels altres cossos, però alhora ens ha fet dependents de les noves tecnologies, que ara descobrim que són com un paràsit que ocupa el lloc que ocupaven els cossos.
- En un dels seus assajos, Ser o no ser (un cuerpo), incidia en això, en com la realitat virtual i l'hegemonia de les noves tecnologies s'havia imposat sobre el cos. La pandèmia ha accentuat aquesta tendència?
- Paradoxalment, la pandèmia ens ha recordat la nostra mortalitat i alhora ens ha fet més dependents de les noves tecnologies. Hi havia ja una temptació de confinament tecnològic, si pensem en aquestes noves generacions sempre mirant cap a baix quasi sense intercanviar-se mirades en els espais públics. Si afegim ara que la nostra vida quotidiana està completament presidida per les noves tecnologies, resulta obvi que el confinament ha reforçat aquesta temptació, que té clars els beneficiaris, que són les empreses tecnològiques tipus Amazon. Per no parlar del que implica de control sobre la nostra vida.
"La reproducció i les cures són els dos esglaons febles de l'economia neoliberal"
- En algun moment s'ha referit al predomini de la pantalla com a negació del cos. Amb la pandèmia, la pantalla ha assolit nous espais de poder en les nostres vides, des del treball a les videoconferències.
- Ja fa temps que parlo de l'oposició entre el paradigma lletrat que ha empeltat la història d'Occident des de Grècia, i el paradigma pantàllic que determina el nostre vincle amb el món. Una pantalla connectada a internet no és un instrument, és un òrgan. Un pot viure sense escriptura, un pot viure sense martell, que és un estri. Però no podem dir que demà sortirem de casa sense el ronyó dret o sense el fetge. Depenem d'un òrgan sempre viu, com el foc de les vestals, del qual cada vegada que em separo, tinc la sensació que m'allunyo de la vida. I com passa amb el meu fetge, jo no el controlo. Desfer-me'n tindria alguna cosa d'extirpació. Davant les eines, tenim un marge d'actuació. Davant dels òrgans, no. Desconnectar-se de la xarxa és tan difícil com desconnectar la respiració assistida d'un parent. Això té conseqüències antropològiques molt clares.
- Creu que, malgrat tot, es pot transformar el món de manera telemàtica? O necessitem el cos?
- La telemàtica està canviant els nostres cossos, però crec que els nostres cossos poden introduir poques transformacions en aquest àmbit. El que també demostra la pandèmia és que fins i tot aquest capitalisme més abstracte i financer depèn dels cossos. Hi ha coses que la telemàtica no podrà resoldre, si més no de moment, com són la reproducció i les cures. Podem teletreballar, però no podem telecurar. No podem transformar el món sense el cos. La reproducció i les cures han quedat marginats, però són els dos esglaons febles de l'economia neoliberal i només des d'aquí podrem transformar el món.
- Un senyal de la pantallització a la qual al·ludia s'ha vist també en l'àmbit escolar, amb classes telemàtiques per la suspensió de les presencials. Quin impacte poden tenir?
- Sobre això, li recordaré que fa uns mesos es van publicar diversos articles sobre com educaven els seus fills els grans líders de la revolució digital de Silicon Valley i era paradoxal pel que fa a la transmissió de saber. Els porten a escoles on utilitzen bolígrafs, sense pantalles. I quan signen contractes amb persones que tenen cura dels nens els exigeixen deixar els mòbils a l'entrada. Els poderosos d'aquest planeta entenen que les teleclasses són contràries a la transmissió del saber. Abans parlàvem de les cures. Hi ha dues coses que no es poden fer telemàticament: les cures físiques i les intel·lectuals.
"La transmissió del saber no es pot fer telemàticament"
- Les classes s'han de fer presencialment?
- La transmissió de saber necessita un tipus d'autoritat que no es pot substituir per una pantalla. Els alumnes han d'estar físicament els uns al costat dels altres, fins i tot per defensar-se del professor. Amb el marc pantàllic ha desaparegut l'autoritat intel·lectual del mestre i també la possibilitat de qüestionar-la.
- Empitjorarem amb la pandèmia? La crisi també ha mostrat aspectes positius. Ho hem vist en els canvis en la relació amb els altres, amb expressions de solidaritat o de vincles nous amb els nostres veïns.
- És difícil fer previsions. Aquests dies he comparat el confinament amb una nau especial que, quan obri les seves portes, veurà un món desconegut. L'horitzó semblarà molt familiar, amb quioscos, botigues i terrasses. Però crec que com més similar ens sembli el paisatge a allò que hem deixat enrere, més hem de pensar que ja no és el mateix món. Qui gestionarà aquest planeta desconegut? No es tracta de ser molt pessimista, i jo m'he imposat no ser-ho, però és obvi que seran els que hagin acumulat més recursos. Durant el confinament s'han creat nous vincles, que són extraordinaris. Han estat necessaris dos metres de distància per reconèixer l'existència del veí. Han sorgit iniciatives positives, però són episòdiques, rapsòdiques, i serà difícil unir-les totes en un subjecte col·lectiu. El que no vol dir que això no s'hagi de tenir en compte. Són gestos que construeixen la vida en comú i el que anomenem civilització, des d'estendre la roba a cuinar pels altres.
"El dol no és una malaltia i aquesta psiquiatrització que es fa del dol és perillosa"
- Reivindicava en un article de fa uns dies el dret a patir. Es referia al dol i com s'ha passat d'intentar curar-lo "amb" el temps a fer-ho "en" el temps. Com si el mateix dol fos una altra malaltia.
- Fa temps que he estudiat aquest tema. He llegit els treballs d'autors com Ivan Ilich i d'un psiquiatre espanyol, Guillermo Rendueles, que ja anticipaven aquest món on la medicalització es projectava. L'adolescència és un canvi enorme, com ho són les separacions. Les morts, la desaparició d'éssers estimats, són moments dolorosos pels quals hem de passar. L'estrès postraumàtic és un concepte que sorgeix dels escenaris bèl·lics però s'ha traslladat a la vida quotidiana. Ara es pateix estrès postraumàtic després d'un divorci, després d'un assetjament a l'escola, si ha mort la mare...
La mort de la mare és dolorosíssim, però forma part del que és normal. Però el dol no és una malaltia i aquesta psiquiatrització del dol és perillosa. Fa anys que Coca-Cola fa enquestes sobre la felicitat. En plena crisi, el 2009 o el 2010, va aparèixer una enquesta que mostrava que el 95% dels ciutadans es declaraven feliços. Realment s'hi sentien o provocava una certa vergonya dir que no ho ets? Hi ha una certa criminalització de la infelicitat. Al final, estem sols, amb la nostra infelicitat medicalitzada, sense trobar vincles amb els altres que puguin mitigar les nostres penes i puguin també incidir en una realitat que jo crec que és estructuralment infeliç.
- Recentment, es va fer ressò de la polèmica generada a l'entorn d'una intervenció de Jorge Javier Vázquez a Sálvame. Admetia que l'hegemonia cultural també es juga als programes de la teleescombraria.
- El que vaig dir és que l'esquerra s'havia de resignar a disputar l'hegemonia també en aquest àmbit, però em dirigia a aquells que dignificaven aquest camp de batalla. No hi ha més remei que disputar-la també allí. Però no s'ha d'oblidar que els programes de teleescombraria són teleescombraria i quan els reivindiquem des de l'esquerra ho fem des d'àmbits privilegiats des d'on tenim accés a altres fonts de coneixement o de recreació. Si el capitalisme ha desplaçat la seva explotació des de l'àmbit de la producció a l'oci, haurem de donar la batalla també a la televisió. Però no podem reivindicar l'oci proletaritzat, sinó un oci creatiu on cadascú sigui amo del seu avorriment. No es tracta de presentar personatges de l'estil de Belén Esteban com a grans abanderats de cap revolució.
- Com veu la política espanyola? La crisi ha impactat de ple en el primer govern de coalició d'esquerres de la democràcia espanyola. Fins a quin punt la pandèmia introduirà modificacions en aquest panorama?
- És terrible que en una situació en què hauria d'haver quedat en suspens el combat polític hi ha una oposició que ha desplegat una estratègia de desestabiltzació molt poc escrupolosa. Ha utilitzat aquesta situació de crisi per buscar la caiguda del govern i això és molt desesperançador, també en termes de país i d'Estat. Jo, com a espanyol, estimo Espanya i això treu a la llum tot una memòria d'aquest país que és tràgica i que és enemiga de la política. Tenim una oposició que és hereva del pitjor passat d'Espanya. El combat polític no ha cessat.
"Em tranquil·litza que sigui aquest govern el que estigui gestionant la crisi i no la dreta"
- Quina força política treurà més benefici d'aquesta situació?
- És una pregunta terrible. Dependrà de quina força política sigui capaç de donar resposta al descontent que, inevitablement, al fil d'una crisi, es produeix. Per això la dreta de la qual parlava està jugant a incrementar el descontent amb les calúmnies perquè sap que com més augmenti el descontent més fàcil serà que aprofitin l'ocasió. Ara estem veient una pugna per la ultradreta entre el PP i Vox. Si Vox deixa a banda el seu discurs neoliberal per incidir, ni que sigui de manera retòrica, en la qüestió social, en aquest planeta desconegut que estarà ple d'aturats, desigualtats i frustració, és probable el creixement de les forces d'ultradreta.
Aprofitant una crisi que està gestionant, bé o malament però en tot cas no de manera catastròfica, el primer govern de coalició d'esquerres, si Vox juga bé les seves bases -és a dir, de manera bruta i sense escrúpols-, pot ser qui tregui en més partit. En tot cas, res està decidit. Perquè també hi ha la consciència nova d'una fragilitat comuna. Tal i com estan les coses, me n'alegro que la crisi l'estigui gestionant aquest govern, que no és el meu. I lamentaria que qui millor pugui aprofitar-se del seu fracàs fos l'extrema dreta.
- Ha dit que la gestió del govern espanyol no li ha semblat catastròfica. Com la valoraria?
- Crec que hi ha aspectes sens dubte criticables. Hi ha mesures de tipus social i econòmic que no s'han pres, i suposo que es deu al component de Frankenstein que té el govern, on hi ha un sector més neoliberal i un altre més socialdemòcrata. Però no diria que la gestió hagi estat catastròfica, sinó que és una catàstrofe el que està succeint a nivell global. La mateixa OMS ha admès que s'ha enfrontat a una crisi que no ha sabut pilotar bé. La ciència és lenta, la política és ràpida i els mitjans encara més.
Ningú es pot sentir satisfet amb el resultat. Però una cosa és criticar i l'altra és voler enderrocar un govern a base d'una estratègia feta de rumors, fake news i mentides. Jo no he votat a cap dels dos partits que són al govern, però em tranquil·litza que siguin ells els que estiguin gestionant la crisi i no la dreta. Una dreta que està governant a molts llocs, entre ells Madrid, on té les competències sanitàries i no es pot vanagloriar d'haver-ho fet bé.