11
de maig
del
2020
Actualitzat
el
12
de maig
a les
0:03h
La decisió de la direcció de Ciutadans (Cs) de votar a favor de la pròrroga de l'estat d'alarma al Congrés ha tingut un efecte immediat en el si del partit, desfermant la caixa dels trons, cosa que, curiosament, no s'havia produït ni durant el procés congressual per elegir el successor d'Albert Rivera.
La nova presidenta taronja, Inés Arrimadas, va aparèixer com la candidata oficialista i, per tant, riverista. Va aplegar entorn seu el gruix de partidaris del líder dimitit, guanyant clarament les primàries internes davant del candidat del sector crític, Francisco Igea, el 8 de març passat.
Les coses, però, han experimentat un canvi brusc en poques setmanes i la pandèmia ha accelerat la tensió de fons que es viu al partit després del fracàs electoral del 10-N, quan Cs només va poder dur deu diputats al Congrés. L'estratègia de Rivera d'alinear el partit clarament a la dreta i confluir en majories de govern amb el PP i Vox allí on fos possible no va donar resultat electoral.
Cs va haver de veure com, més enllà del pèssim resultat a les urnes, es quedava a l'oposició davant una aliança del PSOE amb Podem, amb el suport de les forces que considera com l'enemic a abatre, amb ERC i el PNB al davant. Continuar amb el mateix discurs apareixia com una aposta massa arriscada. I més per una política tan pragmàtica com Arrimadas.
Totes les decisions del partit taronja s'expliquen amb la mirada posada a les enquestes. La formació és especialment sensible als moviments d'opinió. Només la tossudesa personal de Rivera per mantenir el seu discurs enfront el PSOE va explicar que Cs no girés a posicions més aparentment moderades en vigílies del 10-N.
El cop de volant efectuat per Arrimadas votant la pròrroga de l'estat d'alarma no indica que respongui a un canvi profund d'estratègia. Els esdeveniments -i les enquestes- diran, però sí que la decisió de la nova presidenta ha agafat tothom amb el pas canviat al partit i ha provocat els primers realineaments i sortides d'escena, algunes de ben sorprenents.
El debat de pressupostos al Congrés oferirà més dades. De moment, sembla que el partit obre la porta a un acord amb Pedro Sánchez. Rivera ja ha fet saber que discrepa d'Arrimadas. Ho ha fet amb un tuit en què comenta elogiosament l'article crític amb l'estat d'alarma d'un acadèmic constitucionalista. Un avís a navegants.
Els caiguts
Juan Carlos Girauta. Escriptor i advocat, exdiputat al Congrés, ha anunciat que abandona el partit per la decisió d'haver avalat la pròrroga de l'estat d'alarma. Girauta sempre ha militat en les posicions més dures dels taronja, formant part del nucli dur de Rivera. Va ser portaveu al Congrés. Mai ha tingut una especial sintonia amb Arrimadas. El fet d'haver quedat fora del Congrés -era cap de llista per Toledo- ja va afeblir la seva posició. Arrimadas no ha comptat amb ell en el seu nou equip. La seva sortida, per la seva significació, és un canvi rellevant. Des del PP algú ja s'ha interessat pels seus projectes futurs.
Carina Mejías. Ha abandonat Cs pel mateix motiu. Ja fa temps que la seva posició era fràgil dins del partit. Amb l'operació Valls, va ser apartada com a cap de cartell a les municipals a Barcelona. Sempre ha sabut que d'Arrimadas en podia esperar poc. De fet, la irrupció de la jove advocada de Jerez la va reduir a un lloc secundari en el partit. Procedent del PP, sempre ha estat vista com una dona de conviccions conservadores molt tradicionals.
Fran Hervías. Va ser un dels poders fàctics del partit. Des de la secretaria d'Organització, fiscalitzava els moviments entre la militància i garantia el control total per part de la cúpula. El seu estil matusser, en opinió de molts, el va fer especialment impopular entre les bases. Cap mínima renovació era possible mentre Hervías -amic íntim de Rivera- estigués al davant de l'aparell. Per això ja va anunciar la seva sortida de la direcció abans de la mateixa elecció d'Arrimadas. En una posició similar està Juan Manuel Villegas, l'exsecretari general de Ciutadans, que tenia cantada la seva sortida des del desastrós 10-N. L'abril passat, Rivera es va endur Villegas al bufet que dirigeix a Madrid, el Martínez-Echevarrieta, com a vicepresident executiu.
Els que pugen
José María Espejo-Saavedra. No tots els membres del pinyol riverista han quedat fora de combat. Aquest advocat, exdiputat al Parlament, és un dels homes forts del partit com a vicesecretari general. A Cs valoren la seva lleialtat i el fet de ser "un dels 10 del Congrés" l'ha convertit en imprescindible per Arrimadas. Espejo-Saavedra, de formes suaus, ha tingut més fàcil que altres passar de l'anterior etapa a la nova situació.
Carlos Cuadrado. Poc mediàtic, és considerat un home gris dins de l'aparell del partit, però ha jugat un paper destacat perquè és l'home que ha estat al davant de ma maquinària financera com a tresorer. Arrimadas l'ha fet vicesecretari general.
Francisco Igea. Apareix paradoxalment com una figura a l'alça, malgrat haver estat el candidat alternatiu a Arrimadas. El gir moderat de Cs s'acomoda millor a l'actual vicepresident de Castella-Lleó, més crític amb la política de pactes sistemàtics amb el PP.
Luis Garicano. L'economista i eurodiputat es va mantenir en una actitud prudent en les primàries. Amb fama de calculador, se l'ha acusat de ser un dels grans filtradors del que passa al partit al diari El País. Considerat proper al sector crític, la derrota del búnquer riverista li dona l'oportunitat de solidificar posicions.
Els qui es resituen
Jordi Cañas. Continua sent un dels dirigents més populars entre la militància de Cs (i més impopulars fora del partit). Pota negra taronja, Arrimadas va cridar-lo al seu costat quan va fer la seva candidatura, una jugada considerada hàbil per contrarestar els crítics. Ara viu a Brussel·les, és eurodiputat i ningú creu que faci cap moviment arriscat en el futur immediat.
Carlos Carrizosa. El cap polític del partit a Catalunya conserva el seu ascendent. Caldrà veure si el seu discurs abraonat s'ajusta amb facilitat a les necessitats d'Arrimadas, però els qui el coneixen asseguren que Carrizosa ja és un gat vell i que ha demostrat cintura per adaptar-se als vents que bufen al partit.
Manuel García Bofill. "És tan poc conegut com influent", diuen d'ell al partit. Amb el càrrec aparentment modest de president del Consell General -òrgan màxim entre congressos-, el català García Bofill és un dels que coneix més a fons el partit. Amic de Rivera, amb moltes connexions internes -i una relació millorable amb Carrizosa- i mà esquerra, s'ha alineat ara amb Arrimadas. Molts moviments interns al partit passaran per aquest home de perfil discret.
La nova presidenta taronja, Inés Arrimadas, va aparèixer com la candidata oficialista i, per tant, riverista. Va aplegar entorn seu el gruix de partidaris del líder dimitit, guanyant clarament les primàries internes davant del candidat del sector crític, Francisco Igea, el 8 de març passat.
Les coses, però, han experimentat un canvi brusc en poques setmanes i la pandèmia ha accelerat la tensió de fons que es viu al partit després del fracàs electoral del 10-N, quan Cs només va poder dur deu diputats al Congrés. L'estratègia de Rivera d'alinear el partit clarament a la dreta i confluir en majories de govern amb el PP i Vox allí on fos possible no va donar resultat electoral.
Cs va haver de veure com, més enllà del pèssim resultat a les urnes, es quedava a l'oposició davant una aliança del PSOE amb Podem, amb el suport de les forces que considera com l'enemic a abatre, amb ERC i el PNB al davant. Continuar amb el mateix discurs apareixia com una aposta massa arriscada. I més per una política tan pragmàtica com Arrimadas.
Totes les decisions del partit taronja s'expliquen amb la mirada posada a les enquestes. La formació és especialment sensible als moviments d'opinió. Només la tossudesa personal de Rivera per mantenir el seu discurs enfront el PSOE va explicar que Cs no girés a posicions més aparentment moderades en vigílies del 10-N.
El cop de volant efectuat per Arrimadas votant la pròrroga de l'estat d'alarma no indica que respongui a un canvi profund d'estratègia. Els esdeveniments -i les enquestes- diran, però sí que la decisió de la nova presidenta ha agafat tothom amb el pas canviat al partit i ha provocat els primers realineaments i sortides d'escena, algunes de ben sorprenents.
El debat de pressupostos al Congrés oferirà més dades. De moment, sembla que el partit obre la porta a un acord amb Pedro Sánchez. Rivera ja ha fet saber que discrepa d'Arrimadas. Ho ha fet amb un tuit en què comenta elogiosament l'article crític amb l'estat d'alarma d'un acadèmic constitucionalista. Un avís a navegants.
“La recalcitrante defensa del estado de alarma por el Gobierno,
— Albert Rivera (@Albert_Rivera) May 7, 2020
lo es de una situación de anormalidad institucional, de restricción generalizada de los derechos hasta extremos insoportables, sin sostén suficiente en la legalidad constitucional.”
Plan B, del catedrático @abetancorpic.twitter.com/x7UA5vQA5R
Els caiguts
Juan Carlos Girauta. Escriptor i advocat, exdiputat al Congrés, ha anunciat que abandona el partit per la decisió d'haver avalat la pròrroga de l'estat d'alarma. Girauta sempre ha militat en les posicions més dures dels taronja, formant part del nucli dur de Rivera. Va ser portaveu al Congrés. Mai ha tingut una especial sintonia amb Arrimadas. El fet d'haver quedat fora del Congrés -era cap de llista per Toledo- ja va afeblir la seva posició. Arrimadas no ha comptat amb ell en el seu nou equip. La seva sortida, per la seva significació, és un canvi rellevant. Des del PP algú ja s'ha interessat pels seus projectes futurs.
Carina Mejías. Ha abandonat Cs pel mateix motiu. Ja fa temps que la seva posició era fràgil dins del partit. Amb l'operació Valls, va ser apartada com a cap de cartell a les municipals a Barcelona. Sempre ha sabut que d'Arrimadas en podia esperar poc. De fet, la irrupció de la jove advocada de Jerez la va reduir a un lloc secundari en el partit. Procedent del PP, sempre ha estat vista com una dona de conviccions conservadores molt tradicionals.
Fran Hervías. Va ser un dels poders fàctics del partit. Des de la secretaria d'Organització, fiscalitzava els moviments entre la militància i garantia el control total per part de la cúpula. El seu estil matusser, en opinió de molts, el va fer especialment impopular entre les bases. Cap mínima renovació era possible mentre Hervías -amic íntim de Rivera- estigués al davant de l'aparell. Per això ja va anunciar la seva sortida de la direcció abans de la mateixa elecció d'Arrimadas. En una posició similar està Juan Manuel Villegas, l'exsecretari general de Ciutadans, que tenia cantada la seva sortida des del desastrós 10-N. L'abril passat, Rivera es va endur Villegas al bufet que dirigeix a Madrid, el Martínez-Echevarrieta, com a vicepresident executiu.
Els que pugen
José María Espejo-Saavedra. No tots els membres del pinyol riverista han quedat fora de combat. Aquest advocat, exdiputat al Parlament, és un dels homes forts del partit com a vicesecretari general. A Cs valoren la seva lleialtat i el fet de ser "un dels 10 del Congrés" l'ha convertit en imprescindible per Arrimadas. Espejo-Saavedra, de formes suaus, ha tingut més fàcil que altres passar de l'anterior etapa a la nova situació.
Carlos Cuadrado. Poc mediàtic, és considerat un home gris dins de l'aparell del partit, però ha jugat un paper destacat perquè és l'home que ha estat al davant de ma maquinària financera com a tresorer. Arrimadas l'ha fet vicesecretari general.
Francisco Igea. Apareix paradoxalment com una figura a l'alça, malgrat haver estat el candidat alternatiu a Arrimadas. El gir moderat de Cs s'acomoda millor a l'actual vicepresident de Castella-Lleó, més crític amb la política de pactes sistemàtics amb el PP.
Luis Garicano. L'economista i eurodiputat es va mantenir en una actitud prudent en les primàries. Amb fama de calculador, se l'ha acusat de ser un dels grans filtradors del que passa al partit al diari El País. Considerat proper al sector crític, la derrota del búnquer riverista li dona l'oportunitat de solidificar posicions.
Els qui es resituen
Jordi Cañas. Continua sent un dels dirigents més populars entre la militància de Cs (i més impopulars fora del partit). Pota negra taronja, Arrimadas va cridar-lo al seu costat quan va fer la seva candidatura, una jugada considerada hàbil per contrarestar els crítics. Ara viu a Brussel·les, és eurodiputat i ningú creu que faci cap moviment arriscat en el futur immediat.
Carlos Carrizosa. El cap polític del partit a Catalunya conserva el seu ascendent. Caldrà veure si el seu discurs abraonat s'ajusta amb facilitat a les necessitats d'Arrimadas, però els qui el coneixen asseguren que Carrizosa ja és un gat vell i que ha demostrat cintura per adaptar-se als vents que bufen al partit.
Manuel García Bofill. "És tan poc conegut com influent", diuen d'ell al partit. Amb el càrrec aparentment modest de president del Consell General -òrgan màxim entre congressos-, el català García Bofill és un dels que coneix més a fons el partit. Amic de Rivera, amb moltes connexions internes -i una relació millorable amb Carrizosa- i mà esquerra, s'ha alineat ara amb Arrimadas. Molts moviments interns al partit passaran per aquest home de perfil discret.