10
de maig
del
2020
Actualitzat
a les
16:06h
Aquests dies de tancament a casa, qui ha sigut sempre teleaddicte ho té magre: porqueria a dojo a les privades, informatius alarmistes convivint amb informatius compulsius, reposicions que no valen gaire la pena i, en general, monotema per a parar un tren. Així doncs, la capbussada a les plataformes ha sigut, està sent, un salvavides.
He vist moltes sèries al llarg de la vida, moltíssimes, però des que tothom veu sèries compulsivament m’hi estava resistint me n’he distanciat. La manca de temps era el motiu més sòlid. També una certa mandra, val a dir-ho, i la fastiguejant sensació de fenomen inflat, de piconadora cultural, de factoria de ficció adotzenadora de gustos i criteris. Però bé, sent honest, repeteixo, el principal motiu era l’absència de temps.
Aquests dies, amb temps més relaxat, he vist força sèries. The Last Dance també esclar, però això no té mèrit. Tothom està veient la docusèrie sobre l’edat d’or de Michael Jordan i els Chicago Bulls. Heus aquí un petit resum de tota la resta:
He vist moltes sèries al llarg de la vida, moltíssimes, però des que tothom veu sèries compulsivament m’hi estava resistint me n’he distanciat. La manca de temps era el motiu més sòlid. També una certa mandra, val a dir-ho, i la fastiguejant sensació de fenomen inflat, de piconadora cultural, de factoria de ficció adotzenadora de gustos i criteris. Però bé, sent honest, repeteixo, el principal motiu era l’absència de temps.
Aquests dies, amb temps més relaxat, he vist força sèries. The Last Dance també esclar, però això no té mèrit. Tothom està veient la docusèrie sobre l’edat d’or de Michael Jordan i els Chicago Bulls. Heus aquí un petit resum de tota la resta: