12
de maig
del
2020
Actualitzat
el
13
de maig
a les
12:46h
Les cadires d'una altra època, de fusta de faig envernissada, reposen per primera vegada fent malabarismes sobre les taules de marbre. Deixen al descobert el mosaic hidràulic de principis del segle XX amb detalls grocs, verds i blaus, testimoni del batec d'un negoci familiar amb 150 anys de trajectòria que, entre llet, xocolata i mató, malda per superar aquesta crisi. Sovint, la flaire dels seus fogons atrau una llarga cua de veïns i turistes que esperen torn fent cua a la porta, al petit i estret carrer d'en Xuclà a la banda alta del Raval i a pocs metres de La Rambla. Avui, amb una Barcelona que no es pot treure encara les lleganyes del confinament, la Granja Viader està insòlitament buida i desconegudament silenciosa.
La Mercè Casademunt està tot just tallant un tros de mató que conviu a l'aparador amb una imponent safata de nata muntada d'aquella on, quan hi claves la cullera, es queda ben dreta. "Li haig de dir que no és el nostre, l'han fet a Cardedeu amb la nostra llet, això sí, però el trobarà una mica més eixut", li explica a la clienta amb la veu encapsulada rere una visera transparent. Mentrestant, el Jordi Espuny, el seu marit, feineja a la cuina. Tots dos es van aventurar a aixecar la persiana fa tot just una setmana. Ho han fet sols mentre els seus 14 treballadors continuen en ERTO a l'espera de poder tornar a mesura que el negoci vagi remuntant.
La zona de servei està inoperativa i no serà fins a la fase 2 de la desescalada -no tenen terrassa- quan podran posar-ne un 30% en funcionament. És a dir, set taules. "Ni tenint-ho sempre ple dona pel sou d'un treballador", sosté. Més encara d'un negoci "muntat a l'antiga" entre els que estan elaborant els productes, despatxant darrere l'expositor i servint. Pateixen pel negoci i per la plantilla, integrada pràcticament en la família, però almenys per ara han obert la venda de productes frescos.
"Aquesta és, sens dubte, la pitjor crisi. No havíem hagut de tancar la botiga en 150 anys, ni tan sols durant la Guerra Civil", explica la Mercè quan té una pausa entre client i client i amb l'esprai desinfectant en mà per desinfectar cada vegada el mostrador. Ella és la quarta generació que es fa càrrec de la granja, però els seus fills, el Marc i el Jaume, cinquena generació, ja fa anys que també arrien el negoci.
Era l'any 1870 quan el besavi de la Mercè, el Marc Viader, va marxar de la seva Cardedeu natal a la ciutat per guanyar-se la vida i va anar a parar a la lleteria de la Rafaela Coma, que el va acceptar com a aprenent. Pocs anys després, ell es quedava el negoci i començava a experimentar amb la pausterització de la llet, sevir-la embotellada i, després, amb els seus derivats: des del formatge fresc i el iogurt, a la crema catalana, sempre amb llet de la granja de Cardedeu. Una passió que van heretar els seus fills i les generacions posteriors.
Els Viader funden Letona l'any 1925 i, després de tastar un batut amb cacau a Hongria, inventen el Cacaolat, que forma part del patrimoni dels productes làctics més populars a Catalunya. La central la van vendre, però la granja del carrer Xuclà ha anat sobrevivint amb èxit els moments més durs de la història del país. Quan la Guerra Civil va esclatar, l'àvia de la Mercè es va quedar sola a la granja, incautada per la CNT. Venia poca cosa, però mai va tancar. Quan arribaven productes de Cardedeu els servien al barri. La postguerra, explica, va ser també molt dura. La gent venia dels pobles perquè no tenien ni per menjar i a la granja els donaven plat a taula i sostre a canvi de treballar.
"La granja va anar remuntant, com el país. No va tancar mai", insisteix. Fins al 14 de març del 2020. La crisi del coronavirus els ha enxampat en plena preparació de la festa del 150è aniversari, que han hagut d'aturar per complet. Havien de tancar uns dies al juny per pintar una mica i renovar l'exposició de la història del negoci familiar. La festa gran, oberta a la ciutat, la tenien agendada per a la tardor. Ara, però, tot està en l'aire. "Som els últims productors que quedem al centre de Barcelona", explica la Mercè mentre comprova com de difícil és canviar amb guants el rodet de paper del datàfon. De la cuina arriba el brunzit de la màquina de muntar nata, que tot just el Jordi acaba d'activar.
Encara no poden fer el seu mató, un dels buc insígnia de la casa, perquè tenen l'obrador preparat per fer-ne 50 i els falten mans. Setmanalment n'acostuma a vendre més, però ara el volum de negoci no és suficient. Tot i que va obrir dilluns de la setmana passada, la clientela va començar a arribar a partir del dijous. En el moment que han vist que la porta estava de nou oberta després de quasi dos mesos de confinament, són principalment veïns del barri els que hi treuen el cap per comprar ous, iogurts, ampolles de llet i embotits casolans. Els més llaminers s'emporten també melindros i nata. El degoteig és constant encara que sigui per gastar 2,80 euros en pernil dolç. "Si una cosa tenen de bonics aquests dies és el retrobament amb els veïns, els de sempre", diu la Mercè amb una nostàlgia indissimulada.
"Com he pensat en vosaltres aquests dies, què bé que hàgiu pogut obrir", celebra una veïna. L'anterior clienta, que ja havia marxat amb la compra penjada de l'espatlla, encara torna perquè s'ho ha repensat i vol també una xocolata per emportar. La mateix que prenien, en la seva època, Mossèn Cinto Verdaguer, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso. El suís, però, és un dels productes estrella que es serveix a taula i que desperta més l'interès d'uns turistes que ara ni hi són ni se'ls espera.
L'estiu és, precisament, la temporada baixa a la granja perquè anar a prendre una xocolata és més típic a l'hivern, que és quan la clientela fidel omple el local. "Hi ve gent jove que els seus pares ja hi venien amb els seus avis", relata. Són els turistes els que majoritàriament freqüenten les taules als mesos que fa calor. "Ara, si obrim sense turisme i sense la gent d'aquí, serà molt complicat. Ha estat un daltabaix molt gran", confessa. Els seus treballadors no havien conegut fins ara què era estar a l'atur.
En aquests moments només obren a mitja jornada al matí, però en desinfectar-ho tot quan tanquen triguen dues hores més. Esperen tornar a fer aviat el seu mató i que de forma esglaonada puguin anar tornant treballadors. "Si no ens ajuden una mica més, no podrà obrir ningú", assegura adreçant-se als governs.
Un retrat del besavi Marc Viader vetlla des de les parets l'evolució d'un negoci familiar disposat a resistir amb essència d'època. El seu aparador, decorat amb mels i galetes, ampolles d'oli i de llet, és tota una provocació en un moment de proliferació de locals moderns i productes innovadors. La Granja Viader és de tradició i amb aquest objectiu però amb neguit Mercè Casademunt aixeca la persiana: "M'agradaria que la generació següent a la meva pugui seguir amb la granja".
La Mercè Casademunt està tot just tallant un tros de mató que conviu a l'aparador amb una imponent safata de nata muntada d'aquella on, quan hi claves la cullera, es queda ben dreta. "Li haig de dir que no és el nostre, l'han fet a Cardedeu amb la nostra llet, això sí, però el trobarà una mica més eixut", li explica a la clienta amb la veu encapsulada rere una visera transparent. Mentrestant, el Jordi Espuny, el seu marit, feineja a la cuina. Tots dos es van aventurar a aixecar la persiana fa tot just una setmana. Ho han fet sols mentre els seus 14 treballadors continuen en ERTO a l'espera de poder tornar a mesura que el negoci vagi remuntant.
La zona de servei està inoperativa i no serà fins a la fase 2 de la desescalada -no tenen terrassa- quan podran posar-ne un 30% en funcionament. És a dir, set taules. "Ni tenint-ho sempre ple dona pel sou d'un treballador", sosté. Més encara d'un negoci "muntat a l'antiga" entre els que estan elaborant els productes, despatxant darrere l'expositor i servint. Pateixen pel negoci i per la plantilla, integrada pràcticament en la família, però almenys per ara han obert la venda de productes frescos.
"Aquesta és, sens dubte, la pitjor crisi. No havíem hagut de tancar la botiga en 150 anys, ni tan sols durant la Guerra Civil", explica la Mercè quan té una pausa entre client i client i amb l'esprai desinfectant en mà per desinfectar cada vegada el mostrador. Ella és la quarta generació que es fa càrrec de la granja, però els seus fills, el Marc i el Jaume, cinquena generació, ja fa anys que també arrien el negoci.
Era l'any 1870 quan el besavi de la Mercè, el Marc Viader, va marxar de la seva Cardedeu natal a la ciutat per guanyar-se la vida i va anar a parar a la lleteria de la Rafaela Coma, que el va acceptar com a aprenent. Pocs anys després, ell es quedava el negoci i començava a experimentar amb la pausterització de la llet, sevir-la embotellada i, després, amb els seus derivats: des del formatge fresc i el iogurt, a la crema catalana, sempre amb llet de la granja de Cardedeu. Una passió que van heretar els seus fills i les generacions posteriors.
Els Viader funden Letona l'any 1925 i, després de tastar un batut amb cacau a Hongria, inventen el Cacaolat, que forma part del patrimoni dels productes làctics més populars a Catalunya. La central la van vendre, però la granja del carrer Xuclà ha anat sobrevivint amb èxit els moments més durs de la història del país. Quan la Guerra Civil va esclatar, l'àvia de la Mercè es va quedar sola a la granja, incautada per la CNT. Venia poca cosa, però mai va tancar. Quan arribaven productes de Cardedeu els servien al barri. La postguerra, explica, va ser també molt dura. La gent venia dels pobles perquè no tenien ni per menjar i a la granja els donaven plat a taula i sostre a canvi de treballar.
"La granja va anar remuntant, com el país. No va tancar mai", insisteix. Fins al 14 de març del 2020. La crisi del coronavirus els ha enxampat en plena preparació de la festa del 150è aniversari, que han hagut d'aturar per complet. Havien de tancar uns dies al juny per pintar una mica i renovar l'exposició de la història del negoci familiar. La festa gran, oberta a la ciutat, la tenien agendada per a la tardor. Ara, però, tot està en l'aire. "Som els últims productors que quedem al centre de Barcelona", explica la Mercè mentre comprova com de difícil és canviar amb guants el rodet de paper del datàfon. De la cuina arriba el brunzit de la màquina de muntar nata, que tot just el Jordi acaba d'activar.
La Granja Viader és un negoci amb 150 anys d'història. Foto: Albert Alemany
Encara no poden fer el seu mató, un dels buc insígnia de la casa, perquè tenen l'obrador preparat per fer-ne 50 i els falten mans. Setmanalment n'acostuma a vendre més, però ara el volum de negoci no és suficient. Tot i que va obrir dilluns de la setmana passada, la clientela va començar a arribar a partir del dijous. En el moment que han vist que la porta estava de nou oberta després de quasi dos mesos de confinament, són principalment veïns del barri els que hi treuen el cap per comprar ous, iogurts, ampolles de llet i embotits casolans. Els més llaminers s'emporten també melindros i nata. El degoteig és constant encara que sigui per gastar 2,80 euros en pernil dolç. "Si una cosa tenen de bonics aquests dies és el retrobament amb els veïns, els de sempre", diu la Mercè amb una nostàlgia indissimulada.
"Com he pensat en vosaltres aquests dies, què bé que hàgiu pogut obrir", celebra una veïna. L'anterior clienta, que ja havia marxat amb la compra penjada de l'espatlla, encara torna perquè s'ho ha repensat i vol també una xocolata per emportar. La mateix que prenien, en la seva època, Mossèn Cinto Verdaguer, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso. El suís, però, és un dels productes estrella que es serveix a taula i que desperta més l'interès d'uns turistes que ara ni hi són ni se'ls espera.
L'estiu és, precisament, la temporada baixa a la granja perquè anar a prendre una xocolata és més típic a l'hivern, que és quan la clientela fidel omple el local. "Hi ve gent jove que els seus pares ja hi venien amb els seus avis", relata. Són els turistes els que majoritàriament freqüenten les taules als mesos que fa calor. "Ara, si obrim sense turisme i sense la gent d'aquí, serà molt complicat. Ha estat un daltabaix molt gran", confessa. Els seus treballadors no havien conegut fins ara què era estar a l'atur.
La pandèmia ha obligat a tancar la granja per primera vegada en 150 anys. Foto: Albert Alemany
En aquests moments només obren a mitja jornada al matí, però en desinfectar-ho tot quan tanquen triguen dues hores més. Esperen tornar a fer aviat el seu mató i que de forma esglaonada puguin anar tornant treballadors. "Si no ens ajuden una mica més, no podrà obrir ningú", assegura adreçant-se als governs.
Un retrat del besavi Marc Viader vetlla des de les parets l'evolució d'un negoci familiar disposat a resistir amb essència d'època. El seu aparador, decorat amb mels i galetes, ampolles d'oli i de llet, és tota una provocació en un moment de proliferació de locals moderns i productes innovadors. La Granja Viader és de tradició i amb aquest objectiu però amb neguit Mercè Casademunt aixeca la persiana: "M'agradaria que la generació següent a la meva pugui seguir amb la granja".