crítica de la minisèrie «hollywood»

Un somni anomenat Hollywood

La nova minisèrie de Netflix explora una realitat alternativa sobre la indústria del cinema, les restriccions homòfobes, racistes i misògines de la dècada dels anys 40

per Victor Rodrigo , 10 de maig de 2020 a les 11:35 |
Imatge promocional de «Hollywood» | Netflix
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de maig de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les pel·lícules són somnis que es fan realitat a través d'una pantalla. Són milers d'històries que commouen i emocionen els espectadors de tot el planeta. Relats imaginaris, irreals, versions de la veritat que vivim cada dia, tan mundana, imperfecte i plena de grisos. Sobre aquests fonaments es va construir la indústria cinematogràfica de Hollywood, afegint-hi tones de cinisme, un moralisme nord-americà que encara avui s'arrossega, i totes les pinzellades possibles de racisme, classisme, homofòbia i misogínia que amagaven actors, directors, productors i propietaris. Tota aquesta alineació d'odi social és tombada per la nova obra de Ryan Murphy i Ian Brennan, Hollywood, on responen a una de les majors preguntes que es fa l'ésser humà, aquest cop en referència al setè art: què hagués passat si...?


Entre adaptacions i personatges que van existir realment (George Cukor, Henry Wilson, Rock Hudson, Vivien Leigh...), la minisèrie intenta construir una realitat paral·lela, on diverses persones uneixen força per trencar estereotips, barreres i prohibicions en una indústria tan prolífica. Tot i el plantejament blanc de Hollywood, a estones infantil, la trama s'executa amb solvència i una elegància impostada. Aquest últim ingredient és un clàssic, un segell de les obres de Ryan Murphy que sol molestar, i amb raó, a moltíssimes persones. Aquesta minisèrie no ha estat una excepció però funciona com un guant a l'hora de retratar la indústria més impostada possible en el moment més indicat, el Hollywood d'Or, on les aparences eren més importants que el contingut.

El repartiment és insultantment ben plantat, una altra de les capacitats de Ryan Murphy a l'hora d'escollir els seus actors i actrius. No és cap inconvenient sinó un afegit al ja explicat moment en el qual transcorren els esdeveniments, aquella ciutat de Los Àngeles repleta d'estrelles que il·luminaven el cel però deixaven a l'ombra totes les mancances de la societat nord-americana. Una grata sorpresa veure actors teatrals en l'obra, com Joe Montello, Patti LuPone o Jeremy Pope, però la major és trobar-nos una brillant interpretació de Jim Parsons en el paper de Harry Wilson, deixant enrere el Sheldon Cooper que sempre l'ha perseguit.

 

Quatre dels protagonistes masculins de la sèrie Foto: Netflix


La trama no és gens complicada i els problemes són frívols, banals. Es nota la intencionalitat dels creadors de vestir una crítica àcida, humorística i amb raonament lògic contra les imposicions moralistes d'època a la societat i la cinematografia, però a vegades perden sentit, es queden a mitges o contrasten amb la mateixa sèrie -queixes contra el masclisme, però totes les dones podrien ser deesses gregues, o un tractament, gairebé blanqueig, de la prostitució-. Inconvenients i defectes que s'obliden al llarg de les escenes, que acaben arrencant somriures als espectadors si és que no l'han perdut pel camí. Tot sembla que se solucioni de manera massa fàcil, massa precipitat, massa coincidència positiva. Però aquesta és la gràcia de la minisèrie: et mostra tot el contrari (allò que hauria passat si...) del que va passar en aquella època, pintada amb or, però repleta d'obscurantisme, patiment i desgràcia.


Un final feliç com aquest, en un món multiplataforma, saturat de sèries que intenten ser les més dramàtiques possibles, no ho veig pas com un error. És una invitació a la reflexió sobre els cànons que tots hem acceptat i establert sobre la indústria de Hollywood, de la mateixa cinema i d'una societat que ha canviat al llarg de 80 anys però molt camí per recórrer. Cap persona s'hauria d'amagar, deixar d'escriure històries ni sentir-se marginada perquè no expliquen la seva a través de les pel·lícules, o perquè les productores s'obliden de segments de la població. Aquesta és la gran conclusió que se n'extreu de Hollywood, a més del somriure i de les ganes de recórrer Beverly Hills en un Cadillac descapotable.
 

Jake Picking i Laura Harrier, en una escena de la sèrie Foto: Netflix

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació