FUTBOLÍTICA

El Nacional de Bengasi, mirall de la tragèdia líbia

Del colonialisme italià a l’actual guerra civil, passant pel règim de Moammar al-Gaddafi, el principal equip de la regió de la Cirenaica, és un fidel reflex de la convulsa crònica de la Líbia del darrer segle

per Ramon Usall , 9 de maig de 2020 a les 12:30 |
Una bandera del Nacional acompanya centenars de retrats de víctimes de la revolta contra Gaddafi en un plaça del centre de Bengasi, l’abril de 2011 | Bernd Brincken
Tot i la crida de les Nacions Unides a un alto el foc global per fer front a l’expansió de la pandèmia de la Covid-19, el cert és que Líbia no només no ha vist com cessaven les hostilitats entre les milícies del Govern d’Acord Nacional, amb seu a Trípoli, i l’Exèrcit Nacional Libi, les forces liderades pel mariscal Khalifa Haftar, l’home fort de Bengasi i de la província de la Cirenaica, sinó que ha comprovat com aquestes s’accentuaven durant la crisi sanitària mundial escrivint un nou episodi de la tragèdia que, des de una dècada, sacseja aquest país mediterrani. 

El coronavirus no ha aturat, doncs, la pràctica esportiva líbia perquè això ja ho havia fet, el novembre de 2019, el conflicte bèl·lic que esquerdava el seu territori. A l’igual que havia succeït la temporada anterior, que no havia pogut acabar fruit de la batalla de Trípoli que es lliurava en el marc de la Segona Guerra Civil líbia, el futbol esdevenia de nou un fidel reflex de la situació que vivia el país.


De fet, si donem un cop d’ull a la història recent de Líbia, descobrim que aquest esport ha estat sempre un mirall de la seva societat, ja des del temps del colonialisme italià que va importar-ne la pràctica. D’entre els club libis, el que segurament millor reflecteix aquesta crònica és l’Al-Ahly de Bengasi. Aquest equip de la capital de la històrica província de la Cirenaica, el nom del qual es tradueix per Nacional, troba les seves arrels en la figura d’Omar Al-Mukhtar, el principal líder de la resistència líbia contra l’ocupació italiana que, després de gairebé vint anys de combat, va ser capturat i executat per les forces transalpines el 1931.
 

El dirigent nacionalista libi Omar Al-Mukhtar custodiat per les autoritats italianes abans de l’inici del judici que el condemnaria a mort Foto: Wikipedia


La figura d’Al-Mukhtar va inspirar, en plena Segona Guerra Mundial, la creació d’una associació amb el seu nom que tenia com a finalitat assistir als presoners de guerra libis i lluitar per la plena independència del país. L’alliberament de Bengasi va propiciar que l’entitat s’hi pogués establir i que creés, el 1943, un club de futbol que va disputar diversos partits amistosos enfront d’equips militars britànics o, fins i tot, contra combinats de presoners alemanys.

El resultat de la Segona Guerra Mundial va alliberar Líbia del jou colonial italià però li va imposar la tutela britànica a les regions de la Tripolitània i la Cirenaica, amb capitals, respectivament, a Trípoli i a Bengasi. Va ser en el marc d’aquesta nova dominació forana en la que l’Associació Omar Al-Mukhtar va decidir, el 1947, crear l’Al-Ahly. Aquest Nacional de Bengasi era la seva secció esportiva i tenia com a finalitat atreure al jovent de la Cirenaica cap a l’entitat i els seus postulats polítics nacionalistes.


El debut del Nacional de Bengasi es va produir el 19 d’abril de 1947 i va acabar amb una derrota enfront d’un equip de presoners alemanys. El nou Al-Ahly heretava així el capital esportiu que havia forjat l’Associació Omar Al-Mukhtar entre el que destacava l’estadi que la institució havia construït el 1945, un dels més antics de Líbia.

Ben aviat, els problemes polítics que vivia el país, tutelat pels britànics i els francesos però amb un mandat de les Nacions Unides que fixava que havia d’esdevenir un estat independent abans de 1952, van afectar l’activitat del Nacional de Bengasi.

L’estiu de 1951, pocs mesos abans que, el 24 de desembre, Líbia es convertís en un regne independent comandat pel rei Idris I, les autoritats britàniques van dictar la dissolució de l’Associació Omar Al-Mukhtar i del seu club esportiu, l’Al-Ahly, al temps que empresonaven a diversos dels seus membres. Malgrat la independència, la prohibició es va allargar fins el 1953 quan el Nacional de Bengasi va poder tornar a competir i va emergir com el principal club de la província de la Cirenaica.
 

Imatge de la construcció de l’estadi de Bengasi, el 1967 Foto: albakour.com


En la Líbia independent, Trípoli i Bengasi van cultivar una creixent rivalitat que també tenia la seva traducció en l’àmbit del futbol. Conscient d’aquesta circumstància, i del greuge que pels de la Cirenaica suposava que Trípoli s’hagués convertit en la capital del país, el rei Idris va decidir construir, el 1967, dos estadis idèntics, l’un a Bengasi i l’altre a Trípoli, amb l’objectiu de manifestar la seva estima per les dues ciutats i deixar clar que no pretenia discriminar la capital de Cirenaica.

Fidel a la seva tradició de ser un reflex de la història del seu país, aquest nou estadi on jugava el Nacional de Bengasi va ser batejat posteriorment amb el nom de 28 de març, la data en què, el 1970, les forces britàniques es van retirar definitivament de les bases militars i navals que mantenien a Líbia. Aquest canvi es va produir un cop el coronel Moammar al-Gaddafi ja s’havia fet amb el poder després de la revolució que va protagonitzar contra el rei Idris i que va situar el país en el camí de convertir-se en una república popular i socialista.

La riquesa petrolífera va permetre una gran prosperitat a la Líbia socialista de Gaddafi que es va convertir en un referent mundial del combat anti-imperialista. En conseqüència, Bengasi, a l’igual que Trípoli, va ser bombardejada el 1986 per ordre de Reagan després que els EUA atribuïssin a Gaddafi un atemptat contra una discoteca berlinesa freqüentada per soldats nord-americans.

A nivell futbolístic, l’estadi 28 de març va acollir, el 1989, un partit entre el Nacional de Bengasi i un combinat de jugadors de la lliga irlandesa que vestien la samarreta de la seva selecció nacional. El partit, de gran simbolisme polític en un moment en el què Gaddafi s’havia distingit pel seu suport logístic a l’Exèrcit Republicà Irlandès en el marc de la seva política anti-imperialista, va omplir l’estadi enmig de consignes que pregonaven que “l’esport, en tant que activitat social, ha de ser per a les masses, a l’igual que el poder, la salut i les armes han d’estar en mans del poble”. Tota una declaració de principis de la concepció que de l’esport tenia la  Jamahiriyya, la “república de les masses” líbia.
 

Una imatge del partit entre l’Al-Ahly de Bengasi i un combinat irlandès de 1989 amb les consignes revolucionàries decorant l’estadi 28 de març Foto: RTÉ


Durant el règim de Gaddafi es va accentuar la rivalitat entre Trípoli i Bengasi, manifestada especialment per dos dels seus principals clubs de futbol, batejats curiosament amb el mateix nom d’Al-Ahly. El Nacional de Bengasi, creat tres anys abans que el de Trípoli, sempre qüestionava al seu rival de la capital líbia el dret a portar la seva mateixa denominació.

Tot i la coincidència en el nom, els dos Nacionals libis van evolucionar de forma sensiblement diferent. Mentre el de Trípoli es va convertir majoritàriament en un bastió en suport a Gaddafi i a les seves polítiques, com ho demostra el fet que, el 2011, amb l’inici de la revolta contra el poder els afeccionats d’aquest club es concentressin a la plaça Verda de la capital seguint l’eloqüent consigna “Només Al•là, Líbia i Moammar!”, el de Bengasi va esdevenir un focus de contestació contra el règim a l’igual que la ciutat que l’acollia.
 

Imatge d’un duel entre l’Al-Ahly de Trípoli i el de Bengasi disputat a la capital líbia el 1976 Foto: @ShareifGdaafi


Aquesta realitat va quedar en evidència l’any 2000 quan els jugadors i els afeccionats del Nacional de Bengasi, que flirtejava amb el descens després d’una temporada en què es va considerar víctima d’una persecució arbitral amb rerefons polític, van protagonitzar diversos incidents en alguns dels darrers partits de la temporada.

El primer, un enfrontament amb l’Al-Ahly de Trípoli, on jugava Saadi al-Gaddafi, fill del coronel, on els de la capital van remuntar amb dos gols de penal i un en fora de joc provocant la indignació dels de Bengasi que van intentar retirar-se del terreny de joc, una circumstància que els guàrdies que acompanyaven al fill de Gaddafi van evitar.

El segon, el darrer partit de la temporada que els enfrontava a l’Al-Baydah, l’equip de la localitat d’on era originària la mare de Saadi i segona esposa de Gaddafi. En aquest matx, el Nacional tan sols necessitava un empat per salvar la categoria. La intervenció arbitral va ser novament decisiva i un penal contra els de Bengasi va esgotar la paciència dels seus afeccionats que van envair el terreny de joc i van aturar el partit.

Aquell 20 de juliol de 2000, les protestes no es van acabar a l’estadi i es van estendre arreu de Bengasi en una de les primeres grans manifestacions contra el règim. Els afeccionats del Nacional vna incendiar la seu local de la Federació de Futbol de Líbia, presidida per Saadi al-Gaddafi, i, per primera vegada, van gosar cremar públicament fotografies del coronel al temps que feien desfilar un ruc pels carrers de la ciutat vestit amb la samarreta del seu fill.
 

Els comitès revolucionaris de Gaddafi destrueixen les instal·lacions del Nacional de Bengasi, l’1 de setembre de 2000, com a càstig per la seva rebel·lia (Font: @Mohameed_Badi) Foto: @Mohameed_Badi


La resposta dels Gaddafi no es va fer esperar. La mateixa nit dels incidents, un grup d’oficials del règim va enderrocar i traslladar una escultura dedicada a Omar Al-Mukhtar. L’1 de setembre, coincidint amb l’aniversari del cop d’estat de Gaddafi, el govern va decretar la dissolució del club i va destruir les seves instal·lacions i tots els trofeus i records que s’hi guardaven. Per si això no fos poc, el Nacional de Bengasi va rebre també el càstig de perdre la categoria. Diversos afeccionats del club van ser empresonats a Trípoli i condemnats a penes de 10 anys de presó. Fins i tot tres seguidors van ser sentenciats a mort i, tot i que la condemna no es va executar, un d’ells es va suïcidar a la presó.

A l’igual que havien fet les autoritats britàniques, el règim de Moammar al-Gaddafi reprimia de nou al Nacional de Bengasi. En aquesta ocasió, la prohibició es va allargar fins el 2004, quan el govern va cedir a la pressió popular i internacional i va permetre que l’Al-Ahly reprengués la seva activitat, això sí, des de la segona divisió.

Ben aviat els de Bengasi van recuperar la màxima categoria i, també, una certa complicitat del règim com ho demostra el fet que, el 5 de març de 2009, Moammar al-Gaddafi inaugurés un nou estadi a la ciutat que va ser batejat amb el nom d’Hugo Chávez.
 

La selecció líbia jugant un partit de futbol enfront la de Síria a l’estadi Hugo Chávez de Bengasi Foto: aljazeera.net


Aquella milionària inversió no va ser sinó un miratge i Bengasi va continuar essent un bastió contestatari com ho demostra la revolta que va esclatar a la ciutat el febrer de 2011 i que va suposar l’inici de la tràgica fi del règim de Gaddafi.

Curiosament, aquell febrer de 2011, qui va ser enviat a Bengasi per intentar sufocar la rebel·lió va ser Saadi al-Gaddafi que havia acabat la seva carrera futbolística després d’un rocambolesc pas per Itàlia on va donar positiu per dopatge i que s’havia convertit en coronel de l’exèrcit libi.

Sense èxit en la seva empresa, Saadi va retornar ben aviat a Trípoli, no sense polèmica, ja que un soldat va acusar-lo d’haver donat l’ordre de disparar contra la població insurrecta.

Vuit mesos després d’aquell esclat revolucionari, la Primera Guerra Civil líbia arribava a la seva fi amb el triomf de les forces rebels, que havien fet de Bengasi el seu fortí i que havien vist com Moammar al-Gaddafi, després de fugir de la capital l’estiu de 2011, era capturat, linxat i executat a Sirte, el seu darrer bastió.
 

Una bandera del Nacional oneja enmig de les mobilitzacions populars de Bengasi per celebrar la fi del règim de Gaddafi Foto: @hayat_elaf


Aquesta circumstància va provocar que la llar del Nacional de Bengasi, l’antic Hugo Chávez, fos rebatejada amb el nom d’estadi dels Màrtirs de Benina, una denominació que recorda les víctimes que es van produir el 17 de febrer de 2011 al suburbi de Bengasi que acull el recinte esportiu.

Tot i el triomf rebel, Líbia obria un nou període tràgic en la seva història amb uns conflictes interns que van provocar l’esclat d’una nova guerra civil que, des de 2014, enfronta les diferents faccions armades que conviuen al país i que tenen, entre d’altres, un eix important en la tradicional rivalitat entre Trípoli i Bengasi.

Com no podia ser d’una altra forma, el futbol i el Nacional de Bengasi són també un reflex de la inestabilitat d’aquest període. No en va, en la darrera dècada, des de l’aturada del campionat per la revolta de 2011, la lliga líbia només ha pogut celebrar senceres tres de les seves edicions. Una evidència de la dimensió de la tragèdia que assola al país.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació