29
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
20:25h
La pandèmia per coronavirus ha estat un sotrac que ens ha canviat la forma de fer, de pensar i de relacionar-nos. Hem après bé què comporta una situació d'aquesta mena: bàsicament un fort dolor. I oportunitats pel canvi, però avui les deixarem de banda, la urgència és una altra.
La primera batzegada en la relació amb el virus ha estat el martell. Sembla que ens n'hem sortit: les xifres més esfereïdores han minvat. Per tant podem acarar una situació nova en la qual dependrà del nostre criteri personal la possibilitat de modular l'equilibri social entre l'activitat i la prudència.
Sabem que seguim en risc: el virus segueix aquí, encara que no el veiem. I sabem que en molts casos els contagis han estat anteriors als símptomes, quan no ens sentíem malalts com per a prendre mesures d'aïllament.
Sabem que encara no tenim eines efectives com són tractaments específics o vacunes; per tant, de moment, el virus romandrà una temporada. Les eines efectives a nivell individual han estat l'aïllament i la immunització pròpia. I la eina efectiva a nivell social ha estat el confinament per abaixar la taxa de contagis, perquè els serveis de salut poguessin funcionar. Hem obeït, ens hem quedat a casa i ha funcionat.
El confinament general, però, no pot durar gaire més. Genera altres problemes no gens bonics. De salut, patologies diferents desateses o afeccions que afloren per la reclusió -com la malaltia mental-. Econòmics, la pèrdua de feina o el risc de pobresa. Socials, el maltractament o abusos, per alcoholisme o sense necessitar-lo. Per tant, tard o d'hora calia obrir el confinament.
Ara bé, en obrir el confinament hi pot haver nous brots epidèmics: la dansa. Sabent com ha estat la relació entre el virus i les persones, cal trobar el compromís entre no col·lapsar el sistema sanitari alhora que es mira de minvar els efectes colaterals de la crisi que afecta tots els aspectes de la vida de les persones. Ens toca guanyar temps esmorteint el risc d'infecció.
Fins quan? Fins que no siguin a punt les mesures terapèutiques que la puguin tallar. No pretenguem demanar una data fixa. Poden trigar des de mesos fins un any i mig. Per tant, de moment només podem tenir prudència per evitar la infecció i assumir que les xifres d'incidència de la malaltia no arribaran a ser les que ens agradarien fins d'aquí una temporada.
El temps juga a favor nostre. A mesura que passa, el personal sanitari aprèn a enfrontar-se a aquest virus, que encara no sabem si ocasiona una mortalitat més gran que la de la grip, però que sembla tenir una taxa de contagi molt superior. Sabem també que hi ha molts grups de recerca buscant remeis específics i vacunes.
De moment, a nivell personal, només podem ballar amb el virus amb les eines que tenim: evitant els contagis. Alguns col·lectius podran sortir i fer vida més o menys "normal"; això sí, integrant els hàbits higiènics de dur mascaretes, la higiene de mans, mantenir la distància física, eliminar la possibilitat que el virus entri a casa... les coneixem. I assumint que les persones en situació de risc encara no ens podem desconfinar.
Perquè tot i ser un virus nou, sembla haver-hi acord que els nous pics de contagi poden ser especialment greus a la tardor, quan es puguin sumar a malalties estacionals com ara la grip. Per tant, cal mantenir la dansa controlada entre el nombre de malalts i l'activitat "normal", per a no tornar a col·lapsar el servei de salut. És la eina que tenim fins que no hi hagi mesures farmacològiques per a guarir-nos o prevenir la malaltia.
Siguem conscients que som molts i que si se sobrepassés el número raonable de contagiats podria tornar a ser raonable un nou període de confinament. Cal mantenir el sistema de salut, les persones que ens han guarit en aquesta crisi; i no ens hauríem de permetre les xifres esfereïdores d'afectats en divers grau que llegíem les setmanes passades.
Només podrem tornar a la "normalitat" quan hi hagi un 70% de la població immunitzada. Segons dades referides d'ISGlobal, a Espanya i a Catalunya, la immunitat és entorn el 15%. Manca encara, doncs, que s'immunitzi un 55% de la població. I, de moment, la immunitat només s'obté passant la malaltia; i ja coneixem els riscos que comporta: si bé pot passar asimptomàtica, en alguns caos arriba a desencadenar efectes que aniquilen una persona en menys d'un mes..
Ara és el torn de la ciutadania. Si apliquem de manera responsable les mesures que hem après per assolir la taxa de contagi entorn R0≈1, podrem arribar a l'equilibri entre mantenir l'epidèmia controlada i emprendre el camí cap a la recuperació de l'activitat. Posar a la pràctica allò que se'n diu apoderament. Co-responsabilitat. Paraules comunes en l'adaptació a l'emergència climàtica, però no tant en una crisi sanitària i social. Estàvem massa acostumats a ser invulnerables, però la vida és incertesa. Evitem la falsa tranquil·litat davant d'aquest agent invisible. Pensem que no tenim la solució òptima, perquè no hi ha suficients recursos farmacològics; però que tenim un camí per tenir una vida comunitària raonablement bona fins que els tinguem. I recordem que el brot més letal de la grip del 1918 va ser el segon, el de la tardor, en la catàstrofe sanitària més gran del segle XX.
La primera batzegada en la relació amb el virus ha estat el martell. Sembla que ens n'hem sortit: les xifres més esfereïdores han minvat. Per tant podem acarar una situació nova en la qual dependrà del nostre criteri personal la possibilitat de modular l'equilibri social entre l'activitat i la prudència.
Sabem que seguim en risc: el virus segueix aquí, encara que no el veiem. I sabem que en molts casos els contagis han estat anteriors als símptomes, quan no ens sentíem malalts com per a prendre mesures d'aïllament.
Sabem que encara no tenim eines efectives com són tractaments específics o vacunes; per tant, de moment, el virus romandrà una temporada. Les eines efectives a nivell individual han estat l'aïllament i la immunització pròpia. I la eina efectiva a nivell social ha estat el confinament per abaixar la taxa de contagis, perquè els serveis de salut poguessin funcionar. Hem obeït, ens hem quedat a casa i ha funcionat.
El confinament general, però, no pot durar gaire més. Genera altres problemes no gens bonics. De salut, patologies diferents desateses o afeccions que afloren per la reclusió -com la malaltia mental-. Econòmics, la pèrdua de feina o el risc de pobresa. Socials, el maltractament o abusos, per alcoholisme o sense necessitar-lo. Per tant, tard o d'hora calia obrir el confinament.
Ara bé, en obrir el confinament hi pot haver nous brots epidèmics: la dansa. Sabent com ha estat la relació entre el virus i les persones, cal trobar el compromís entre no col·lapsar el sistema sanitari alhora que es mira de minvar els efectes colaterals de la crisi que afecta tots els aspectes de la vida de les persones. Ens toca guanyar temps esmorteint el risc d'infecció.
Fins quan? Fins que no siguin a punt les mesures terapèutiques que la puguin tallar. No pretenguem demanar una data fixa. Poden trigar des de mesos fins un any i mig. Per tant, de moment només podem tenir prudència per evitar la infecció i assumir que les xifres d'incidència de la malaltia no arribaran a ser les que ens agradarien fins d'aquí una temporada.
El temps juga a favor nostre. A mesura que passa, el personal sanitari aprèn a enfrontar-se a aquest virus, que encara no sabem si ocasiona una mortalitat més gran que la de la grip, però que sembla tenir una taxa de contagi molt superior. Sabem també que hi ha molts grups de recerca buscant remeis específics i vacunes.
De moment, a nivell personal, només podem ballar amb el virus amb les eines que tenim: evitant els contagis. Alguns col·lectius podran sortir i fer vida més o menys "normal"; això sí, integrant els hàbits higiènics de dur mascaretes, la higiene de mans, mantenir la distància física, eliminar la possibilitat que el virus entri a casa... les coneixem. I assumint que les persones en situació de risc encara no ens podem desconfinar.
Perquè tot i ser un virus nou, sembla haver-hi acord que els nous pics de contagi poden ser especialment greus a la tardor, quan es puguin sumar a malalties estacionals com ara la grip. Per tant, cal mantenir la dansa controlada entre el nombre de malalts i l'activitat "normal", per a no tornar a col·lapsar el servei de salut. És la eina que tenim fins que no hi hagi mesures farmacològiques per a guarir-nos o prevenir la malaltia.
Siguem conscients que som molts i que si se sobrepassés el número raonable de contagiats podria tornar a ser raonable un nou període de confinament. Cal mantenir el sistema de salut, les persones que ens han guarit en aquesta crisi; i no ens hauríem de permetre les xifres esfereïdores d'afectats en divers grau que llegíem les setmanes passades.
Només podrem tornar a la "normalitat" quan hi hagi un 70% de la població immunitzada. Segons dades referides d'ISGlobal, a Espanya i a Catalunya, la immunitat és entorn el 15%. Manca encara, doncs, que s'immunitzi un 55% de la població. I, de moment, la immunitat només s'obté passant la malaltia; i ja coneixem els riscos que comporta: si bé pot passar asimptomàtica, en alguns caos arriba a desencadenar efectes que aniquilen una persona en menys d'un mes..
Ara és el torn de la ciutadania. Si apliquem de manera responsable les mesures que hem après per assolir la taxa de contagi entorn R0≈1, podrem arribar a l'equilibri entre mantenir l'epidèmia controlada i emprendre el camí cap a la recuperació de l'activitat. Posar a la pràctica allò que se'n diu apoderament. Co-responsabilitat. Paraules comunes en l'adaptació a l'emergència climàtica, però no tant en una crisi sanitària i social. Estàvem massa acostumats a ser invulnerables, però la vida és incertesa. Evitem la falsa tranquil·litat davant d'aquest agent invisible. Pensem que no tenim la solució òptima, perquè no hi ha suficients recursos farmacològics; però que tenim un camí per tenir una vida comunitària raonablement bona fins que els tinguem. I recordem que el brot més letal de la grip del 1918 va ser el segon, el de la tardor, en la catàstrofe sanitària més gran del segle XX.