«Em pots dir filla?»: ser mare d'acollida en temps de confinament

La princesa i la seva mare fan roses vermelles amb tovallons de paper quan entrem al menjador de casa seva. Fa només tres mesos que es coneixen, i un i mig que conviuen les 24 hores del dia pel confinament. La Núria Codina -una periodista de 49 anys de Vic i des de fa poc mare d'acollida- reviu en la conversa amb NacióDigital les setmanes intenses que els han dut de ser dues desconegudes a estimar-se. "Ha estat una muntanya d'emocions", confessa entreveient-se alguna esbufegada. 

Tot va començar fa un any i mig quan la Núria va decidir fer el pas. Va dur tota la documentació a l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA) de la Generalitat i llavors va començar l'odissea. Cursos, xerrades i entrevistes, vehiculades per la Creu Roja, per acabar rebent finalment el vist-i-plau per formar una família monomarental. 

Va esperar un any més a rebre la trucada que uniria finalment la seva vida amb la de la princesa. Una nena de 4 anys, que protegim rere el pseudònim al qual ella mateixa va donar vida amb el seu joc. Fins aquell dia no sabien res l'una de l'altra: ni el nom, ni el sexe, ni l'edat ni tampoc el seu passat.

Van començar a construir el vincle en un CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa). Educadors i companys les van ajudar a anar-se coneixent mica en mica, però van connectar de seguida. Recorda, encara corpresa, com alguns dels nens del centre li preguntaven durant les seves primeres visites: "És veritat que tindrà una habitació per a ella sola?". Avui l'habitació és per a la princesa un temple d'exclusivitat que no recorda haver tingut. 

Les últimes set setmanes han estat per a elles tota una gesta. Quan ja havien deixat enrere una vida per començar a construir-ne una de nova, la pandèmia ha tornat a capgirar el seu dia a dia. Feia un mes que la nena s'havia incorporat a l'escola, i havia començat a conèixer mestres i companys. A casa, la Núria havia pogut anar combinant la intensa adaptació amb la feina. Però amb l'estat d'alarma, tot ha canviat de nou. 

"Estem tot el dia juntes, hem passat fins i tot a dormir juntes, però per a mi està sent més complicat", explica. "Em costa molt trobar espais per treballar perquè em reclama tot el dia, i el cansament o la tensió fa que a vegades no l'atengui com voldria", es culpa. Tampoc la logística és fàcil per a la família monoparental. "He hagut de sortir a comprar amb ella i alguns cops m'han mirat malament o m'han fet comentaris per fer-ho", relata. "No estava preparada per estar totes dues tancades a casa i he hagut de buscar per internet joguines i materials per fer activitats amb ella", explica. 

Mentre dura la conversa, la princesa no deixa ni un instant de jugar. Es disfressa, mira contes, fa cuinetes o juga amb ninos. Només atura el joc per reclamar la mare, que fa molta estona que ha deixat de jugar. "Estic super bé", respon sense vacil·lar. "Crec per a ella el confinament és un regal", diu la mare. "Desitjava tant tenir algú per a ella, que està molt feliç", afegeix.
 
La Núria no vol mirar el futur ni fer-se massa preguntes sobre el que vindrà. El règim d'acollida permanent li dona la guarda de la nena però no la tutela, que continua en mans de la Generalitat. "M'he mentalitzat molt de viure el present, i passi el que passi, el que vull que senti ella és que sempre seré al seu costat si em necessita", explica.

Fa tot just tres mesos que es coneixen, tres mesos molt intensos. Però la princesa no ha tardat ni un a fer-li a la Núria una pregunta que ha estret per sempre el vincle: "Em pots dir filla?".