26
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
19:43h
Freddy Chilán (Manta (Equador), 1987) és un dels milers d'estudiants que han passat a reforçar el personal sanitari per fer front al coronavirus. Chilán, en el cinquè any de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), venia amb "certa experiència" -llicenciat en Infermeria per la Universitat de Barcelona (UB)- per treballar amb pal·liatius i algunes nocions d'UCI per un curs que va fer. Li van proposar complementar la seva tasca actual amb el suport a UCI a la Vall d'Hebron i no s'ho va pensar, malgrat el que suposava i al que s'ha exposat. Quan ho explica, tal com confessa, se li posa la pell de gallina.
- Com és fer el salt de la facultat a l’hospital?
- Et dona una visió molt àmplia i de coneixement. La vida real és una altra cosa, però ja em va passar amb el primer pacient, quan vaig acabar Infermeria i va ser totalment diferent. En aquesta ocasió, tracto amb crítics i és una mica medicina de guerra, perquè es van muntar UCIs on abans no hi havia res, no hi havia cap material i ha estat un sacrifici de tot el personal.
- Li va impactar exposar-se a casos així per la precipitació dels fets?
- Ha estat molt dur. Els primers dies, a més de la situació nova, s'afegien les morts dels pacients i acabaves el torn amb tota aquesta càrrega. Marxava amb la preocupació sobre com estaria algun, pensant si al dia següent hi seria o no. I això que tenia el bagatge d’haver treballat amb cures pal·liatives des de fa anys. Però això és molt diferent.
- En què troba que hi ha aquesta diferència?
- Perquè hi ha molt de treball. Es dona tot amb els pacients i, de sobte, algun es complica i no es pot fer res. El poc que pots fer no funciona i és molt dur perdre algú quan s'han destinat tots els esforços. A més, se’n van sense les famílies i molts han marxat sols. Això és molt i molt dur.
- I com es viu quan passa tot el contrari: un pacient surt de l’UCI.
- Com un triomf, fem un passadís per aplaudir-los. També es viu com un èxit quan un pacient es desentuba, es desperta, prova per primera vegada la gelatina després de tres setmanes dormint, parla amb la seva família a través de les videotrucades... Són moments que t’impulsen a seguir i sort que hi són. Ara bé, la veritat és com estar en una muntanya russa.
- Com és fer el salt de la facultat a l’hospital?
- Et dona una visió molt àmplia i de coneixement. La vida real és una altra cosa, però ja em va passar amb el primer pacient, quan vaig acabar Infermeria i va ser totalment diferent. En aquesta ocasió, tracto amb crítics i és una mica medicina de guerra, perquè es van muntar UCIs on abans no hi havia res, no hi havia cap material i ha estat un sacrifici de tot el personal.
- Li va impactar exposar-se a casos així per la precipitació dels fets?
- Ha estat molt dur. Els primers dies, a més de la situació nova, s'afegien les morts dels pacients i acabaves el torn amb tota aquesta càrrega. Marxava amb la preocupació sobre com estaria algun, pensant si al dia següent hi seria o no. I això que tenia el bagatge d’haver treballat amb cures pal·liatives des de fa anys. Però això és molt diferent.
- En què troba que hi ha aquesta diferència?
- Perquè hi ha molt de treball. Es dona tot amb els pacients i, de sobte, algun es complica i no es pot fer res. El poc que pots fer no funciona i és molt dur perdre algú quan s'han destinat tots els esforços. A més, se’n van sense les famílies i molts han marxat sols. Això és molt i molt dur.
- I com es viu quan passa tot el contrari: un pacient surt de l’UCI.
- Com un triomf, fem un passadís per aplaudir-los. També es viu com un èxit quan un pacient es desentuba, es desperta, prova per primera vegada la gelatina després de tres setmanes dormint, parla amb la seva família a través de les videotrucades... Són moments que t’impulsen a seguir i sort que hi són. Ara bé, la veritat és com estar en una muntanya russa.
Muy pocas veces en la vida me había emocionado tanto. Un trabajo muy duro con una recompensa que no se puede cuantificar