coronavirus

«Què em pot explicar un llibre de 200 pàgines quan tinc un cas de veritat al davant?»

Freddy Chilán és estudiant de cinquè curs de Medicina que ha passat a ser de les ajudes al personal sanitari

per Albert Hernàndez , 26 d'abril de 2020 a les 10:35 |
L'estudiant amb el material de seguretat per fer la seva feina | Freddy Chilán
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Freddy Chilán (Manta (Equador), 1987) és un dels milers d'estudiants que han passat a reforçar el personal sanitari per fer front al coronavirus. Chilán, en el cinquè any de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), venia amb "certa experiència" -llicenciat en Infermeria per la Universitat de Barcelona (UB)- per treballar amb pal·liatius i algunes nocions d'UCI per un curs que va fer. Li van proposar complementar la seva tasca actual amb el suport a UCI a la Vall d'Hebron i no s'ho va pensar, malgrat el que suposava i al que s'ha exposat. Quan ho explica, tal com confessa, se li posa la pell de gallina.  

- Com és fer el salt de la facultat a l’hospital?

 
- Et dona una visió molt àmplia i de coneixement. La vida real és una altra cosa, però ja em va passar amb el primer pacient, quan vaig acabar Infermeria i va ser totalment diferent. En aquesta ocasió, tracto amb crítics i és una mica medicina de guerra, perquè es van muntar UCIs on abans no hi havia res, no hi havia cap material i ha estat un sacrifici de tot el personal.

 
- Li va impactar exposar-se a casos així per la precipitació dels fets?

 
- Ha estat molt dur. Els primers dies, a més de la situació nova, s'afegien les morts dels pacients i acabaves el torn amb tota aquesta càrrega. Marxava amb la preocupació sobre com estaria algun, pensant si al dia següent hi seria o no. I això que tenia el bagatge d’haver treballat amb cures pal·liatives des de fa anys. Però això és molt diferent.
 
- En què troba que hi ha aquesta diferència?
 
- Perquè hi ha molt de treball. Es dona tot amb els pacients i, de sobte, algun es complica i no es pot fer res. El poc que pots fer no funciona i és molt dur perdre algú quan s'han destinat tots els esforços. A més, se’n van sense les famílies i molts han marxat sols. Això és molt i molt dur.
 
- I com es viu quan passa tot el contrari: un pacient surt de l’UCI.
 
- Com un triomf, fem un passadís per aplaudir-los. També es viu com un èxit quan un pacient es desentuba, es desperta, prova per primera vegada la gelatina després de tres setmanes dormint, parla amb la seva família a través de les videotrucades... Són moments que t’impulsen a seguir i sort que hi són. Ara bé, la veritat és com estar en una muntanya russa. - S'arriba preparat per aquesta "muntanya russa" d'emocions? 

- És diferent, és medicina de guerra. Venia de treballar, des de fa temps, amb pacients amb cures pal·liatives, que són tractaments en el final de la vida. I això vol dir que són persones que han seguit un procés i la Covid-19, no. És molt diferent. Com et deia, es dona el màxim i de forma sobtada, es complica i moren. 

- Pel que comenta, fa la impressió que aquestes setmanes treballant ha après molt més que si hagués seguit el curs o amb els anys d'Infermeria? 

- Això és un aprenentatge accelerat, molt ràpid i en temps real. Què em pot explicar un llibre de 200 pàgines quan tinc un cas de veritat al davant? I, a més, has de reaccionar. 









 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació