La matinada del 25 d'abril del 1974, ara fa tot just 46 anys, Rádio Renascença va emetre la cançó prohibida Grândola, Vila Morena, una revolucionària melodia del cantautor José Afonso que donava el senyal d'alerta perquè els militars demòcrates agrupats al si del Moviment de les Forces Armades (MFA) ocupessin els indrets estratègics del país iniciant així una revolta que va acabar amb la dictadura més longeva d'Europa.
Amb el triomf de la Revolució dels Clavells, Portugal va deixar enrere els anys foscos de la dictadura de Salazar i de Caetano, i va obrir un nou temps en què tots els canvis van semblar possibles. Una de les mesures més rupturistes entre les adoptades pels primers governs revolucionaris va ser la nacionalització de la banca i de les principals empreses portugueses, que va anar acompanyada de l'empresonament dels grans capitalistes del país. Era el que el sector d'oficials comunistes del MFA va batejar com a "transició al socialisme", un procés que va quedar aturat després de la victòria socialdemòcrata en les eleccions d'abril de 1975.
D'entre les grans empreses nacionalitzades destacava la Companhia União Fabril (CUF), el major grup econòmic del país que, abans de la Revolució del Clavells, aplegava un conglomerat de 180 empreses amb gairebé 50.000 treballadors i que representava, ni més ni menys, que un 4% de la riquesa total de Portugal. Aquest grup, encapçalat per Jorge de Mello, era un dels principals puntals econòmics de la dictadura i tenia un gran pres social gràcies, entre altres, al seu club poliesportiu, el Grupo Desportivo CUF, que des de la dècada dels 50 s'havia convertit en un participant recurrent de la primera divisió de futbol portuguesa.
L'equip del Grupo Desportivo CUF en una imatge de l'any 1955 durant un partit que el va enfrontar al Benfica al lisboeta estadi da Luz . Foto: invitaminerva45.blogspot.com
Sorgit, igual que la companyia, a la ciutat de Barreiro, situada al sud de l'estuari del Tajo, el CUF havia emergit com un dels grans clubs portuguesos gràcies a la seva relació amb el pròsper conglomerat empresarial. Aquesta circumstància li havia permès gaudir d'un dels millors recintes esportius del país, l'estadi Alfredo da Silva, batejat amb el nom de l'industrial que havia fundat la companyia i amb una capacitat per a 22.000 espectadors asseguts, tot un luxe per a l'any 1965 en què va ser inaugurat.
Més enllà dels seus èxits esportius, que van dur-lo a participar fins i tot en competicions europees on va assolir remarcables triomfs enfront del Milan italià (el 1965) o del Kaiserslautern alemany (el 1972), el Grupo Desportivo CUF destacava pels seus abundants recursos econòmics. El mític entrenador i exfutbolista portuguès Fernando Caiado, que va seure a la banqueta del CUF entre 1971 i 1974, explicava meravellat la quantitat de material amb què comptava per als seus entrenaments.
Més de cent pilotes, innumerables caixes de botes i, fins i tot, samarretes dels altres clubs de la lliga portuguesa, per poder així preparar els partits amb el màxim realisme possible. Tot i que els salaris no eren excessivament elevats, els jugadors del CUF comptaven amb tota una sèrie de privilegis, com ara ofertes de feina en alguna de les empreses del conglomerat, un selecte equip de metges o tarifes bonificades als restaurants del grup, que feien que pocs jugadors volguessin marxar de l'entitat i que la resta de treballadors de la companyia se'ls mirés amb certa enveja.
L'equip del Reus Deportiu que es va proclamar campió de la Copa d'Europa d'hoquei patins de 1967 després d'haver eliminat al Grupo Desportivo CUF. Foto: Reus Deportiu
El caràcter poliesportiu de l'entitat quedava palès amb les seves diferents seccions, entre les que destacava la d'hoquei patins que, el 1965, va arribar a alçar-se amb el triomf a la lliga portuguesa. Una victòria que li va donar dret a debutar a la Copa d'Europa de 1967 on va ser eliminat pel Reus Deportiu, el futur campió. La importància que el Grupo Desportivo CUF donava a aquest esport va quedar de manifest el 1971, amb la inauguració del Pavelló dels Treballadors, una denominació que recordava el caràcter empresarial del club i que tenia com a finalitat suscitar la identificació dels assalariats amb la companyia per tal de reduir-hi la conflictivitat social.
La Revolució dels Clavells i les nacionalitzacions que se'n van derivar van representar un cop molt dur pel Grupo Desportivo CUF. En primer lloc, perquè els privilegis dels jugadors es van acabar. Els llocs de treball que l'empresa oferia als seus futbolistes eren un gran al·licient per reclutar-los i, en deixar d'existir, es va fer difícil poder mantenir un equip competitiu. En segon, perquè el principal suport econòmic de l'equip va desaparèixer ja que la nacionalització havia comportat la divisió de les empreses que formaven el grup.
Cartell de la Companhia União Fabril de la dècada dels 50 on es presenta el seu grup empresarial com el més important de la Península. Foto: CUF
Per si això no fos poc, el seu president, Jorge de Mello, va ser arrestat l'11 de març de 1975 i empresonat durant deu dies a la presó de Caxias on també havia estat reclosa la família Espírito Santo, propietària d'un dels grans bancs del país. La mesura anava en la línia de la voluntat dels sectors comunistes del MFA d'avançar cap al socialisme i de fer pagar amb la presó els excessos comesos pels grans capitalistes.
L'estada del president de la CUF entre barrots només es va allargar durant deu dies gràcies a la intervenció del president francès Valéry Giscard d'Estaing, amb qui de Mello havia compartit diverses caceres a la regió de l'Alentejo, un fet clau a l'hora de permetre-li recuperar ràpidament la llibertat. Tot i així, Jorge de Mello va començar a preparar la seva fugida amb el seu germà José Manuel, un exili que va poder afrontar gràcies al salconduit que, paradoxalment, li va proporcionar "l'almirall roig" António Rosa Coutinho, un dirigent militar molt proper a les posicions comunistes.
El president de la CUF va fugir al Brasil, rememorant així un exili que ja havia hagut de patir durant la seva infantesa quan, en companyia, entre d'altres, del seu avi Alfredo da Silva, s'havia refugiat a Espanya per escapar de la convulsa fase final de la Primera República portuguesa.
L'empresari Jorge de Mello va poder tornar a Portugal amb l'arribada de la dècada dels 80, quan, allunyada la temptació revolucionària, l'estat ja preparava el pagament d'indemnitzacions per unes nacionalitzacions que la Constitució del país havia definit com a irreversibles.
Tot i reconquerir bona part de la seva puixança econòmica i constituir novament un gran grup empresarial, la família de Mello no va recuperar el control del Grupo Desportivo CUF, un dels bucs insígnia del seu antic conglomerat.
Una imatge de 2015 de l'estadi Alfredo da Silva, amb les graderies pràcticament buides, durant un partit de l'actual Grupo Desportivo Fabril, successor del CUF. Foto: @alexqueiros
Com a conseqüència de la nacionalització, l'equip va perdre ràpidament el seu gran potencial esportiu i, l'any 1976, es va consumar el seu descens a la segona divisió. Quedaven enrere 22 temporades consecutives a la màxima categoria del futbol portuguès. La davallada a l'infern del Grupo Desportivo CUF va continuar quan, el 1979, es va eliminar tota referència a l'antic i puixant grup empresarial i l'equip es va convertir en el Grupo Desportivo Quimigal, adoptant el nom d'una de les companyies en què s'havia fragmentat el conglomerat.
L'entitat de Barreiro, que havia nascut el 1937 durant els anys d'expansió de la Companhia União Fabril, en plena dictadura de l'Estado Novo, iniciava una fase decrèpita on deixava enrere la vella glòria i l'abundància econòmica. L'equip "capitalista", símbol del desenvolupament industrial portuguès del segle XX, s'havia esfondrat fruit de la Revolució dels Clavells. Una revolta que no només va canviar la seva història sinó la de tot Portugal.