Santi Jordi, lectures i «Chap Chap»

Sant Jordi, sí, per fi! No veig cap motiu per no celebrar-lo amb tota vehemència. Més i tot, és clar. No s’ha anul·lat res, Sant Jordi està per sobre de les nostres voluntats i les nostres pors. Estem tancats a casa sí, doncs endavant. Hi ha un cert embolic amb el tema de comprar i vendre llibres. És radicalment absurd que si podem sortir a comprar el diari i el tabac no puguem entrar a la llibreria i comprar un llibre. Solucions? Doncs fiqueu-vos a #llibreriesobertes i busqueu el que us convingui.

Entreu a les webs de les editorials i compreu l’ebook que més un flipi. Hi ha llibreries que tenen pàgina pròpia. O sigui que podeu demanar els llibres i us arribaran a casa. Cultiveu la paciència, que és bona consellera. Intenteu moderar l’infantilisme de voler-ho tot l'endemà d’haver comprat per internet. Recordeu que Amazon no és una llibreria. Comprar-hi coses pot ser pràctic i molt còmode. Però potser no cal comprar-ho tot, absolutament tot, a Amazon, no creieu? Penseu en les llibreries del vostre barri. Enguany necessiten més que mai el suport dels compradors.

Jo ja tinc pensats i comprats els llibres que vull. I l’altre dia em va passar una cosa curiosa relacionada amb la lectura. Us la vull explicar per què té relació amb allò que tant ens fascina del dia de Sant Jordi, dels hàbits de llegir, de rellegir, de descobrir, d’inculcar la passió per la lectura. Estava assegut davant l’ordinador. Escrivia i pensava en què volia escriure. Sabeu aquella cadència entre el que estàs teclejant i el que vols teclejar a continuació, oi? Doncs en un instant de pausa, vaig girar el cap cap a la dreta i la vista va topar amb l’estanteria dels llibres de la meva companya. Vaig repassar d’esma alguns lloms.

Em fixava en uns i en d’altres no. Molts em passaven per alt però em vaig aturar en un en concret. Tenia el curiós títol de Chap Chap i el seu autor és el Kiko Amat. El va editar Blackie Books el 2015 i recordo haver-lo fullejat però no quedar-m’hi. Ara em fa ràbia pensar-ho perquè és el del tipus de llibres que ja fa temps que més m’agraden. Què és? Doncs un recull de textos periodístics, una mena d’antologia personal en què el mateix autor fa un exercici introspectiu bastant intens i queda despullat d’una manera molt natural, gen forçada, divertidament exhibicionista, amb aquella capacitat tan complicada d’assolir de parlar d’un mateix sense enfarfegar, sense enfarinar-se en cap mena de complaença, jugant amb l’ego sabent que l’ego no és res de què vanagloriar-se sinó que el millor que es pot fer amb ell és riure i, sobretot, intentar explicar coses que no només t’interessin a tu mateix.
 
Amat, gran cronista, coneixedor profund de moltes arestes de la cultura, de la vida de barri, de les relacions entre la ciutat i el seu cinturó, aconsegueix un corol·lari d’estímuls, d’influxos, de referents. Busseja per totes les seves etapes professionals, menciona diaris, revistes, publicacions underground, els caps que ha tingut, companys de viatge, amics, entrevistats, tota mena de personatges imprevistos, fronterers, abonats a l’estranyesa, als perímetres de l’existència. Descobrim episodis de la seva biografia que li serveixen per a teixir un autoretrat, profund i divertit, amb el seu llenguatge atrevit de sempre, desacomplexat, inventiu, trufat d’ocurrències que pessigollegen l’imaginari del lector.

El seu accident de cotxe, un concert de Julio Iglesias, una entrevista a Miquel Bosé, la importància de beure, l’erudició musical, la semàntica atroç i la sensació –plaent i espurnejant- de saber que Amat no respecta dogmes, no li importa bromejar amb qui consideri oportú. Amb tota naturalitat, fa una antologia dels que considera els pitjors textos periodístics de la seva vida. Ens parla amb emoció d’amics seus que ja no hi són i ens explica la vida del Flowers, el fotògraf malcarat que transita per Gràcia i que si no li compres el seu refotut calendari, t’agafa mania. Llegir el retrat que Amat en fa m’ha fet recordar el dia que el meu germà Joan va fotre el Flowers fora de la seva botiga de cine, cansat de les seves impertinències i absurdíssim divisme.

Llegir Chap Chap m’ha fet recordar una conversa que vaig tenir amb Amat just fa un any, la nit del 22 d’abril, a la festa de Sant Jordi de La Vanguardia. Vam parlar una estona de la paternitat, del fet de tenir fills, de com n'és de fabulós, de com aprens, de la mandra que als dos ens fan aquells consells victimistes i paternalistes: “Prepara’t eh?”, “Dorm tot el que puguis ara!”, “Ja veuràs, ja!”. Tota la parafernàlia aquella segona la qual la teva existència canvia, t’has d’adaptar, fer renúncies, etc, etc. I la parafernàlia dels que t’ho expliquen com si estiguessin descobrint la sopa d’all, com si tot això fos un grandíssim sacrifici, com si la paternitat i la renúncia fossin quasi sinònims.
 

Doncs bé, és bonic descobrir que de tot això que vam parlar fa un any també en parla ell al seu llibre. De fet, de tots els textos que hi apareixen em sembla que el meu preferit és 10 cosas que no puedo hacer desde que tengo hijos. Us n’avanço una: “Tocarme los huevos”. No us explico el tip de riure que em vaig fer.

No sé si potser m’he allargat una mica amb l’explicació del llibre. Volia transmetre la sensació que un té quan llegeix alguna cosa que li resulta familiar, que li transmet proximitat, que li parla de situacions que reconeix. I que, sobretot, el connecta amb sensacions que formen part d’ell. Sensacions relatives la teva professió, al plaer de l’escriptura, a les lectures que a un li ve de gust descobrir i compartir, a la manera de viure i de sentir un ofici, a la capacitat de relatar, de relacionar amb la mateixa vida allò que veu i que sent. Us el recomano. Bon Sant Jordi!