20
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
23:15h
En 18 dies, la reedició dels Pactes de la Moncloa abanderada pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha acabat mutant en una comissió "per a la reconstrucció" del Congrés dels Diputats. De defensar una proposta d'acord per afrontar la crisi amb un marc referencial del 1977 que incomodava tant als seus socis de Podem com als independentistes, s'ha passat a acceptar la fórmula proposada aquest dilluns pel PP: que el debat se circumscrigui a l'àmbit parlamentari, un format que dilata la seva posada en marxa i que resta protagonisme a la figura del president.
"L'important és que tots ens asseiem a dialogar, el format és el de menys", ha sortit a defensar la portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, que ha posat el focus en el fet que tots els partits, menys Vox i la CUP, han acceptat participar d'aquest diàleg. Però el cert és que el disseny inicial que s'havia fet des de la Moncloa s'ha anat moldejant i, en certa manera, també diluint.
La proposta de Pedro Sánchez va néixer amb l'objectiu d'intentar rebaixar la virulència de l'oposició del PP o, en tot cas, de deixar en evidència que es desentén d'una solució d'Estat davant la pitjor crisi. Però el terreny ha estat espinós des del principi per a un PSOE que ha de triar el segell de les polítiques econòmiques i socials. Governant amb Podem i sustentat per les formacions sobiranistes, l'aspiració a teixir pactes transversals és pràcticament una quimera. A continuació, les cinc claus que expliquen la història de la proposta minvant del president del govern espanyol.
1. De Pactes de la Moncloa a pacte "de reconstrucció"
Set dies va trigar Sánchez en rebatejar els Pactes de la Moncloa. Des del moment en què l'apel·lació a la unitat en aquests termes es va posar en circulació, la incomoditat de Podem va ser immediata, tot i que els de Pablo Iglesias van esquivar la crítica pública. El partit lila va néixer, precisament, reivindicant que calia passar pàgina "al règim del 78" i, a més, des de la Moncloa està pressionant perquè les receptes per afrontar la crisi siguin, precisament, just el contrari de les que es van derivar d'aquells pactes del 77. Sánchez va assumir ràpid que calia deixar enrere aquell imaginari.
2. O Podem o el PP
El govern de coalició ha anat de xoc en xoc en la gestió de la crisi del coronavirus. Decidir sobre l'abast de les mesures econòmiques i socials és la prova del cotó per a la resistència del matrimoni polític entre el PSOE i Podem. No repetir els errors de la crisi del 2008, la que es va emportar per davant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero amb la regla de l'austeritat, és una obsessió dins del govern. Però en el dia a dia s'han de debatre mesures com la dels lloguers i les hipoteques, l'aturada total, la renda mínima o, properament, la fiscalitat, que confronten dos models.
El rostre més paradigmàtic d'un d'ells és la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño. L'altre, el representa Pablo Iglesias. Conscient de les dificultats de la coalició, el PP s'ha instal·lat en una batalla sense treva contra el govern, a qui acusa de deixar-se arrossegar cap a un "canvi de règim" de la mà del "comunisme" de Podem, amb l'esperança que es produeixi un trencament. En la compareixença d'aquest dilluns, Casado ha advertit que difícilment donarà suport a uns pressupostos de qui té com a soci "aquells que van assessorar Perú, Veneçuela o Bolívia abans del seu col·lapse econòmic". "Ningú ens garanteix que no facin el mateix aquí", ha deixat anar.
Veient com el PP no abandona la seva pugna amb Vox per ser el principal ariet contra el govern, Sánchez va refermar dissabte el seu compromís amb la coalició amb Iglesias i ja va advertir a Casado que aquesta no serà motiu d'intercanvi per arribar a pactes.
3. Els recels dels partits que van garantir la investidura
A més de la incomoditat de Podem, si a una cosa remet els acords del 77 a les formacions sobiranistes, és al concepte de "recentralització" que, sota el seu judici, se'n va derivar. Formacions com ERC o el PNB, claus per garantir l'estabilitat del govern, així com altres menors com Bildu o el BNG, van carregar des del primer moment contra aquest marc de referència. Tot i això, que finalment Sánchez plantegés una "taula de reconstrucció" per debatre les mesures econòmiques i socials va acabar sumant, fins i tot, a partits com JxCat, que ara es desmarca de la pròrroga de l'estat d'alarma.
Els independentistes es van comprometre la setmana passada a participar de la taula sempre i quan això no es tradueixi en invasions competencials o un intent "d'"apuntalar el règim". Els de Quim Torra ja van advertir que tornarien a plantejar l'autodeterminació, mentre que ERC va traslladar al govern espanyol la necessitat de reactivar la taula sobre el conflicte polític quan se superi la crisi sanitària. Rufián ha insistit en els darrers dies que, sense un acord amb Catalunya i Euskadi, així com amb Brussel·les, difícilment hi haurà una sortida a una crisi que també és econòmica, social i política.
4. El rol del PP i la imatge de transversalitat
Amb aquesta amalgama de desconfiances i recels però amb un esbós d'una taula que les surfegés, la Moncloa havia situat tota la pressió en el PP, a qui en els darrers dies ha insistit que no s'"autoexclogués" del debat com han fet Vox i la CUP. I Casado, que navega en una estratègia de mà dura contra la coalició i, al mateix temps, presentar-se com a partit "responsable", ha fet una contraoferta aprofitant les debilitats de Sánchez: per ser-hi, ha de ser una comissió al Congrés i no un ens "extraparlamentari" on s'hi asseguin els independentistes que volen "destruir" Espanya. "Si es vol pactar alguna cosa, s'ha de fer amb llums i taquígrafs", ha defensat el dirigent popular.
5. La partida a Europa i la cooperació amb les autonomies
És necessari rostir-se amb aquests pactes quan la línia per afrontar la crisi vindrà, en bona part, de la direcció que es prengui a escala europea? Aquesta és una altra de les reflexions que s'ha acabat paint per acceptar finalment rebaixar l'estatus dels acords pretesos a escala estatal. La fita dels coronabons i la mutualització del deute sembla llunyana per les diferències entre els països del nord i del sud, però Sánchez no renuncia a jugar fort aquesta partida. Dijous es plantarà a la cimera amb la proposta sota el braç d'un gran fons d'1,5 bilions d'euros amb deute perpetu que es reparteixi com a transferències entre els països més afectats per la crisi.
L'altra interlocució que no vol deixar vacant Sánchez és amb les comunitats autònomes i els ajuntaments. El seu raonament és que una via per estovar el PP són els acords a aquesta escala, que seran necessaris també per l'aplicabilitat de les mesures econòmiques i socials que es posin en marxa. És per això que el president del govern espanyol vol mantenir les conferències de presidents que durant aquesta crisi s'han celebrat els diumenges i també reunir cada 15 dies la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.
Amb aquest darrer ens ha inaugurat les trobades precisament aquest dilluns, de la qual n'ha sortit que es permetrà als ajuntaments destinar el superàvit a la reconstrucció. La cooperació que no trobi per dalt, tenint present que la comissió de reconstrucció pot córrer el risc de convertir-se en una de fiscalització de la gestió del govern, Sánchez aspira a trobar-la per baix.
"L'important és que tots ens asseiem a dialogar, el format és el de menys", ha sortit a defensar la portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, que ha posat el focus en el fet que tots els partits, menys Vox i la CUP, han acceptat participar d'aquest diàleg. Però el cert és que el disseny inicial que s'havia fet des de la Moncloa s'ha anat moldejant i, en certa manera, també diluint.
La proposta de Pedro Sánchez va néixer amb l'objectiu d'intentar rebaixar la virulència de l'oposició del PP o, en tot cas, de deixar en evidència que es desentén d'una solució d'Estat davant la pitjor crisi. Però el terreny ha estat espinós des del principi per a un PSOE que ha de triar el segell de les polítiques econòmiques i socials. Governant amb Podem i sustentat per les formacions sobiranistes, l'aspiració a teixir pactes transversals és pràcticament una quimera. A continuació, les cinc claus que expliquen la història de la proposta minvant del president del govern espanyol.
1. De Pactes de la Moncloa a pacte "de reconstrucció"
Set dies va trigar Sánchez en rebatejar els Pactes de la Moncloa. Des del moment en què l'apel·lació a la unitat en aquests termes es va posar en circulació, la incomoditat de Podem va ser immediata, tot i que els de Pablo Iglesias van esquivar la crítica pública. El partit lila va néixer, precisament, reivindicant que calia passar pàgina "al règim del 78" i, a més, des de la Moncloa està pressionant perquè les receptes per afrontar la crisi siguin, precisament, just el contrari de les que es van derivar d'aquells pactes del 77. Sánchez va assumir ràpid que calia deixar enrere aquell imaginari.
La portavoz del Gobierno valora positivamente la disposición de las fuerzas parlamentarias a participar en el diálogo para la reconstrucción económica y social de nuestro país y destaca la voluntad del Ejecutivo de empezar estos trabajos cuanto antes.#EsteVirusLoParamosUnidospic.twitter.com/cYDyMZ5Q6k
— La Moncloa (@desdelamoncloa) April 20, 2020
2. O Podem o el PP
El govern de coalició ha anat de xoc en xoc en la gestió de la crisi del coronavirus. Decidir sobre l'abast de les mesures econòmiques i socials és la prova del cotó per a la resistència del matrimoni polític entre el PSOE i Podem. No repetir els errors de la crisi del 2008, la que es va emportar per davant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero amb la regla de l'austeritat, és una obsessió dins del govern. Però en el dia a dia s'han de debatre mesures com la dels lloguers i les hipoteques, l'aturada total, la renda mínima o, properament, la fiscalitat, que confronten dos models.
El rostre més paradigmàtic d'un d'ells és la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño. L'altre, el representa Pablo Iglesias. Conscient de les dificultats de la coalició, el PP s'ha instal·lat en una batalla sense treva contra el govern, a qui acusa de deixar-se arrossegar cap a un "canvi de règim" de la mà del "comunisme" de Podem, amb l'esperança que es produeixi un trencament. En la compareixença d'aquest dilluns, Casado ha advertit que difícilment donarà suport a uns pressupostos de qui té com a soci "aquells que van assessorar Perú, Veneçuela o Bolívia abans del seu col·lapse econòmic". "Ningú ens garanteix que no facin el mateix aquí", ha deixat anar.
Veient com el PP no abandona la seva pugna amb Vox per ser el principal ariet contra el govern, Sánchez va refermar dissabte el seu compromís amb la coalició amb Iglesias i ja va advertir a Casado que aquesta no serà motiu d'intercanvi per arribar a pactes.
3. Els recels dels partits que van garantir la investidura
A més de la incomoditat de Podem, si a una cosa remet els acords del 77 a les formacions sobiranistes, és al concepte de "recentralització" que, sota el seu judici, se'n va derivar. Formacions com ERC o el PNB, claus per garantir l'estabilitat del govern, així com altres menors com Bildu o el BNG, van carregar des del primer moment contra aquest marc de referència. Tot i això, que finalment Sánchez plantegés una "taula de reconstrucció" per debatre les mesures econòmiques i socials va acabar sumant, fins i tot, a partits com JxCat, que ara es desmarca de la pròrroga de l'estat d'alarma.
Els independentistes es van comprometre la setmana passada a participar de la taula sempre i quan això no es tradueixi en invasions competencials o un intent "d'"apuntalar el règim". Els de Quim Torra ja van advertir que tornarien a plantejar l'autodeterminació, mentre que ERC va traslladar al govern espanyol la necessitat de reactivar la taula sobre el conflicte polític quan se superi la crisi sanitària. Rufián ha insistit en els darrers dies que, sense un acord amb Catalunya i Euskadi, així com amb Brussel·les, difícilment hi haurà una sortida a una crisi que també és econòmica, social i política.
4. El rol del PP i la imatge de transversalitat
Amb aquesta amalgama de desconfiances i recels però amb un esbós d'una taula que les surfegés, la Moncloa havia situat tota la pressió en el PP, a qui en els darrers dies ha insistit que no s'"autoexclogués" del debat com han fet Vox i la CUP. I Casado, que navega en una estratègia de mà dura contra la coalició i, al mateix temps, presentar-se com a partit "responsable", ha fet una contraoferta aprofitant les debilitats de Sánchez: per ser-hi, ha de ser una comissió al Congrés i no un ens "extraparlamentari" on s'hi asseguin els independentistes que volen "destruir" Espanya. "Si es vol pactar alguna cosa, s'ha de fer amb llums i taquígrafs", ha defensat el dirigent popular.
Aquí també Sánchez ha hagut de fer una tria. Si rebutjava la proposta del PP, es desnaturalitzava el seu objectiu de forjar un espai de diàleg transversal que vinculés la majoria de la ciutadania de l'estat espanyol. Acceptant circumscriure la seva idea inicial a l'àmbit parlamentari, pot vendre de cara a l'opinió pública que ha aconseguit que els populars s'asseguin a parlar. Encara que sigui en un format que dilati el calendari que preveia i perdi la fórmula d'excepcionalitat. Resta per veure ara com encaixaran el canvi la resta de partits que ja havien donat el seu vistiplau a participar-hi.He propuesto a Sánchez crear una Comisión parlamentaria para abordar las medidas frente al Covid19. Los pactos deben buscarse con luz y taquígrafos, con la proporcionalidad política que votaron los españoles y la participación de agentes sociales, expertos y sectores afectados. pic.twitter.com/6xJL3IkWE6
— Pablo Casado Blanco (@pablocasado_) April 20, 2020
5. La partida a Europa i la cooperació amb les autonomies
És necessari rostir-se amb aquests pactes quan la línia per afrontar la crisi vindrà, en bona part, de la direcció que es prengui a escala europea? Aquesta és una altra de les reflexions que s'ha acabat paint per acceptar finalment rebaixar l'estatus dels acords pretesos a escala estatal. La fita dels coronabons i la mutualització del deute sembla llunyana per les diferències entre els països del nord i del sud, però Sánchez no renuncia a jugar fort aquesta partida. Dijous es plantarà a la cimera amb la proposta sota el braç d'un gran fons d'1,5 bilions d'euros amb deute perpetu que es reparteixi com a transferències entre els països més afectats per la crisi.
L'altra interlocució que no vol deixar vacant Sánchez és amb les comunitats autònomes i els ajuntaments. El seu raonament és que una via per estovar el PP són els acords a aquesta escala, que seran necessaris també per l'aplicabilitat de les mesures econòmiques i socials que es posin en marxa. És per això que el president del govern espanyol vol mantenir les conferències de presidents que durant aquesta crisi s'han celebrat els diumenges i també reunir cada 15 dies la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.
Amb aquest darrer ens ha inaugurat les trobades precisament aquest dilluns, de la qual n'ha sortit que es permetrà als ajuntaments destinar el superàvit a la reconstrucció. La cooperació que no trobi per dalt, tenint present que la comissió de reconstrucció pot córrer el risc de convertir-se en una de fiscalització de la gestió del govern, Sánchez aspira a trobar-la per baix.