19
d'abril
del
2020
Actualitzat
el
20
d'abril
a les
16:45h
Dues fotos polèmiques han esvalotat el galliner aquests dies de tancament, de duresa, en què raonar equilibradament es fa complicat, en què et sents malament encara que estiguis més o menys bé. Una de les fotos és la de la portada d’El Mundo de dimecres passat. És del fotoperiodista Alberto Di Lolli i hi veiem un home mort per coronavirus en un pis de València mentre dues persones inspeccionen l’habitació. La foto és part d’un reportatge escrit per Rodrigo Terrasa.
Un molt bon reportatge. He llegit molta gent que coneix Di Lolli afirmar que és un gran professional. He llegit també que s’ha justificat la publicació apel·lant a la necessitat de conèixer la realitat que estem vivint. “De què serveix amagar la realitat?”. “La realitat és dura, per què amagar-la?”.
Aquesta argumentació és bastant refutable. Com si no hi hagués més maneres que explicar la mort que ensenyant la foto d’un mort. Per què es valora tant el xoc emocional com si fos una veritat al 100% que si no s’explica així, amb explícita vehemència, no fóssim capaços de comprendre-la. I se’ns diu que també hem vist en primera plana de diaris fotos com l’execució d’un ciutadà vietnamita a la Guerra de Vietnam, la foto de la massacre de l’11-M, la foto de l’atemptat de la Rambla etc etc. Molt bé, i què? Quin argument és aquest?
El periodisme pren decisions cada dia, cada dia és diferent, cada dia torna a néixer, cada dia és nou el públic que ens veu i que ens llegeix. Creure que la millor manera d’il·lustrar la mort és ensenyant un mort pot ser vàlid si el que busques és la satisfacció immediata, l’impacte. Però també és la resposta a una necessitat una mica infantil de l’audiència, flirtejar amb el morbo i establir i fer cas d’uns criteris de noticiabilitat tirant a espuris.
L’altra foto és la del fotoperiodista Emilio Morenatti i l’he vista a Twitter. Hi veiem un home estès a terra, sobre una tapa de claveguera, just al mig del carrer Ferran de Barcelona. Al carrer no hi ha ningú més. Està desert. No sabem què li passa a aquest home.
Al seu post de Twitter, el fotògraf explica que l’home dorm. Però no en sabem res més. Està malalt? Està borratxo? Està malferit? Quina és la seva història més enllà que dorm al mig del carrer? Què se’ns vol explicar? Potser no sabent res més que això ja és suficient? Potser sí.
Algunes respostes li retreuen diverses coses. Per a resumir, el principal retret és que no se la creuen, que és un muntatge, vaja. Just al mig del carrer es posa a dormir? Just a sobre de la tapa de la claveguera? Ningú més en tot el carrer? Quina simetria tan poc probable no? Diverses suspicàcies.
Personalment no dubto de l’honradesa del fotògraf. He llegit, a més a més, opinions de persones que el coneixen bé i que posen la mà al foc per ell. No és aquest el retret que li faria jo, no és això el que em grinyola. El que em deixa fred, gelat, és l’esteticisme que desprèn la foto. L’excés d’edició. Els retocs de color, l’ús del photoshop, dels filtres. Fa que no me la cregui, que em resulti externa, fútil, mancada d’autenticitat. És una estètica World Press Photo, premi –aquest i també d’altres- que em temo que ha prostituït estèticament els valors del fotoperiodisme. Una professió apassionant, inesgotable, fascinant, que dona cada dia documents imprescindibles per a entendre què passa al món i què ens passa a tots nosaltres.
Ja fa temps que escoltem dir que ara tothom fa fotos i tothom les penja a les xarxes socials. Tothom informa. Tothom es creu amb potestat d’emetre informació. Tothom es creu que n’hi ha prou amb dominar la varietat de filtres d’Instagram per a ser un fotògraf excel·lent. I si girem l’argument? Val la pena instagramitzar el fotoperiodisme?
Un molt bon reportatge. He llegit molta gent que coneix Di Lolli afirmar que és un gran professional. He llegit també que s’ha justificat la publicació apel·lant a la necessitat de conèixer la realitat que estem vivint. “De què serveix amagar la realitat?”. “La realitat és dura, per què amagar-la?”.
Aquesta argumentació és bastant refutable. Com si no hi hagués més maneres que explicar la mort que ensenyant la foto d’un mort. Per què es valora tant el xoc emocional com si fos una veritat al 100% que si no s’explica així, amb explícita vehemència, no fóssim capaços de comprendre-la. I se’ns diu que també hem vist en primera plana de diaris fotos com l’execució d’un ciutadà vietnamita a la Guerra de Vietnam, la foto de la massacre de l’11-M, la foto de l’atemptat de la Rambla etc etc. Molt bé, i què? Quin argument és aquest?
El periodisme pren decisions cada dia, cada dia és diferent, cada dia torna a néixer, cada dia és nou el públic que ens veu i que ens llegeix. Creure que la millor manera d’il·lustrar la mort és ensenyant un mort pot ser vàlid si el que busques és la satisfacció immediata, l’impacte. Però també és la resposta a una necessitat una mica infantil de l’audiència, flirtejar amb el morbo i establir i fer cas d’uns criteris de noticiabilitat tirant a espuris.
A man sleeps in an empty street during the COVID-19 virus outbreak in Barcelona, Spain, Friday , April 17, 2020. pic.twitter.com/fsLJaDHmxG
— Emilio Morenatti (@EmilioMorenatti) April 17, 2020
L’altra foto és la del fotoperiodista Emilio Morenatti i l’he vista a Twitter. Hi veiem un home estès a terra, sobre una tapa de claveguera, just al mig del carrer Ferran de Barcelona. Al carrer no hi ha ningú més. Està desert. No sabem què li passa a aquest home.
Al seu post de Twitter, el fotògraf explica que l’home dorm. Però no en sabem res més. Està malalt? Està borratxo? Està malferit? Quina és la seva història més enllà que dorm al mig del carrer? Què se’ns vol explicar? Potser no sabent res més que això ja és suficient? Potser sí.
Algunes respostes li retreuen diverses coses. Per a resumir, el principal retret és que no se la creuen, que és un muntatge, vaja. Just al mig del carrer es posa a dormir? Just a sobre de la tapa de la claveguera? Ningú més en tot el carrer? Quina simetria tan poc probable no? Diverses suspicàcies.
Personalment no dubto de l’honradesa del fotògraf. He llegit, a més a més, opinions de persones que el coneixen bé i que posen la mà al foc per ell. No és aquest el retret que li faria jo, no és això el que em grinyola. El que em deixa fred, gelat, és l’esteticisme que desprèn la foto. L’excés d’edició. Els retocs de color, l’ús del photoshop, dels filtres. Fa que no me la cregui, que em resulti externa, fútil, mancada d’autenticitat. És una estètica World Press Photo, premi –aquest i també d’altres- que em temo que ha prostituït estèticament els valors del fotoperiodisme. Una professió apassionant, inesgotable, fascinant, que dona cada dia documents imprescindibles per a entendre què passa al món i què ens passa a tots nosaltres.
Ja fa temps que escoltem dir que ara tothom fa fotos i tothom les penja a les xarxes socials. Tothom informa. Tothom es creu amb potestat d’emetre informació. Tothom es creu que n’hi ha prou amb dominar la varietat de filtres d’Instagram per a ser un fotògraf excel·lent. I si girem l’argument? Val la pena instagramitzar el fotoperiodisme?