Marge amb la gent gran

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Cada dècada que passa triguem, de mitjana, dos anys i mig més a morir-nos. Els avenços mèdics i el foment d'hàbits de vida més saludables ens allarguen, malgrat la contaminació o l'estrès laboral, l'esperança de vida. La vellesa s'ha convertit en una prioritat de les polítiques públiques. Si més no en els discursos.

Què fer-ne de la gent que no pot viure sola i ha perdut autonomia fa anys que es presenta com un assumpte prioritari per a moltes administracions. Hem parlat molt dels serveis socials, de la quarta pota de l'estat de benestar juntament amb la sanitat, l'educació i les pensions.

La crisi del coronavirus ha fet evident, però, que amb els serveis socials el més calent és a l'aigüera i que tenim un problema amb la nostra gent gran. La llei estatal de Dependència, infrafinançada pels constants incompliments de Madrid que ha de compensar la Generalitat, no ha resolt la situació. I ara, la pandèmia està deixant en molt mal lloc el sistema de residències, tant les de gestió pública (una minoria) com les de gestió o titularitat privada, les que més malparades estan sortint de tot plegat. Dos milers de morts entre els 64.000 residents parlen per si sols.  

Marc Solé explica avui amb detall el cas de la residència d'Ullastrell, on ja han mort una tercera part dels residents els darrers dies. Les treballadores han denunciat que no es prenien les mesures de prevenció més bàsiques i que la propietària ni tan sols els permetia atendre les trucades dels familiars. La situació del centre privat és flagrant i la Fiscalia ja l'investiga després de la intervenció municipal i del Govern.

El cas d'Ullastrell és extrem, però no és l’únic i aquestes setmanes moltes persones grans que hi viuen s'ho passen malament. Estan aïllats a les seves habitacions, espantats per una malaltia que és especialment cruel amb ells i sense contacte directe amb els familiars, que també pateixen. Els centres estan desbordats. El personal que hi treballa està sovint mal pagat i podria tenir millor formació. La situació no arriba als punts dantescos de la comunitat de Madrid, però l'administració ha intervingut tard i va fallar a l'hora de preveure la que els venia al damunt i que el punt de partida era precari. Ho podia fer més bé Afers Socials i s'hi podia posar abans Salut preveient que les residències es convertirien en un focus. Ahir van explicar que trigaran encara quinze dies a tenir els tests de tots els interns.

Han faltat equips de protecció i una intervenció àgil. No va ser fins a la setmana passada que les competències es van posar en mans de Salut i no d'Afers Socials per fer més eficient la gestió mèdica. Es va ser més diligent, per exemple, ampliant la capacitat hospitalària o prenent el control de la sanitat privada per fer ús dels seus recursos, cosa que ahir de nou va quedar clar que no és senzilla. La situació és ara anòmala però no hi havia alternativa. En condicions normals, Afers Socials ha de gestionar les polítiques d'assistència a la gent gran atès que no són només una qüestió mèdica.

El Govern es queixa de com Pedro Sánchez gestiona el desconfinament. I té raó. Lamenten els pocs instruments que tenen, però en algunes de les competències que els queden, com ara la de les residències, s'ha fet evident que tenien molt marge de millora. D'entrada, amb un seguiment molt més estricte del que hi passa.
 

---

Avui no et perdis

»La Fiscalia investiga la residència d'Ullastrell, on han mort un terç dels avis per coronavirus; per Marc Solé.

»Opinió: «Res en excés»; per Francesc-Marc Àlvaro.

»L'economia posa a prova la salut; per Sara González.

»Fil directe: «Espanya, en caiguda lliure»; per Pep Martí.

»Dades: quant han trigat a doblegar la corba altres països? Pocs referents, molta paciència; per Roger Tugas Vilardell.

»Carlos Molina, metge a la Vall d'Hebron: «El coronavirus incrementa el risc d'ictus»; per Pep Martí.

» Futbolítica: L'excepció bielorussa; per Ramon Usall.

I també bones notícies...

» SOLUCIÓ Llum verda als assajos clínics de tres vacunes contra el coronavirus.
 

---

 El passadís

Quim Torra va acabar ahir el seu aïllament a les Cases dels Canonges. S'hi ha estat tot un mes després de contagiar-se del coronavirus. Torra ha fet vida d'eremita al pis reservat als presidents, que va tenir com a últim resident fix Josep Tarradellas. Els altres presidents -sobre tot Carles Puigdemont quan les jornades s'allargaven- només hi havien passat alguna nit i usaven l'espai per fer àpats o reunions, ja que és més discret i acollidor que els despatxos del Palau de la Generalitat, al que s'accedeix pel pont del carrer del Bisbe. Torra ha estat aïllat tot i que ha mantingut una intensa activitat per vies telemàtiques. I a les nits ha aprofitat per escriure. Fa uns dies explicava que ha fet un dietari del confinament on ha recollit les seves impressions i les interioritats d'uns dies marcats per una pandèmia que ningú s'esperava. Si el publica (seria el seu segon dietari) serà interessant de llegir perquè el president Torra té bona ploma. 

Vist i llegit

Les monarquies són, a tots els països occidentals, representatives. Tenen un important valor simbòlic i se sostenen en l'erari públic. Per això el debat republicà és ben viu en molts d'ells. Els detractors apel·len a la racionalitat i al fet que, sovint, els reis no tenen conductes exemplars. N'hi ha que tenen més traça que altres a l'hora de representar els ciutadans i connectar-hi. La popularitat de la corona espanyola s'ha ensorrat pels escàndols de corrupció de Joan Carles I i la seva família i per la seva aproximació gens amable a la pluralitat de l'Estat. L'altra cara de la moneda és ara la britànica, que havia tingut moments baixos com la gestió de la mort de Diana de Gal·les.

El discurs televisat sobre el coronavirus de la nonagenària Isabel II, confinada al castell de Windsor, va ser molt ben rebut. L'historiador Joan B. Culla li dedicava ahir un elogiós article a l'Ara. "Quina enveja, poder ser monàrquic d’una monarquia així!", acabava el professor. Defensar les monarquies el 2020 és molt difícil, però n'hi ha que ho posen impossible. Crec que us agradarà el darrer tema de La Fúmiga dedicat a Felip VI. Res a veure amb Culla. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2015, fa exactament cinc anys, el Parlament aprovava, amb els vots de tots els grups llevat de PP i Cs, la creació de la comarca del Moianès, que va quedar constituïda a tots els efectes i amb totes les estructures després de les eleccions municipals de maig d'aquell any. Amb capital a Moià, la comarca l'integren municipis que ho van aprovar en referèndum i que formaven part del Vallès Oriental, del Bages i d'Osona. La demanda d'una comarca pròpia ve dels anys 30 però no es va concretar fins aquesta dècada després de diverses temptatives. La comarca, rural, té uns 15.000 habitants. Així va explicarEls Matins de TV3 les darreres passes per convertir-se en comarca.

 L'aniversari

El 15 d'abril de 1908 va néixer a l'Arboç, al Baix Penedès, l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, que va morir a Barcelona l'any 1968. Escarré va evolucionar del franquisme cap a posicions més catalanistes i favorables a la democràcia fins al punt que li va costar un enfrontament obert amb el règim. El 1963 va fer unes declaracions a Le Monde crítiques amb Franco en un moment en què l'oposició al règim encara es feia sentir poc, sobre tot dins l'Església, que n'havia beneït la "croada" contra la República el 1936. Escarré es va haver d'exiliar per les seves paraules. Aquest reportatge del Sense Ficció de TV3 ens apropa a la seva figura, que també té ombres tal com podeu llegir aquí.

 ​Fes clic aquí per rebre'l