14
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
21:00h
La magnitud de la crisi del coronavirus va despertar un exercici d'empatia amb la classe política. No hi havia cap sistema sanitari preparat per entomar una onada com aquesta. Si els epidemiòlegs no van ser capaços de calibrar l'abast de la pandèmia fins que la vam tenir al damunt, és normal que els polítics -responsables últims de les decisions que els suggereixen els experts- també s'equivoquessin. Tothom va fallar. Els que tenen responsabilitats públiques, els primers. No hauria de costar tant assumir-ho.
Però, en política, entomar el mea culpa no resulta senzill. Pot deixar qualsevol a la intempèrie. De fet, en política és tan important fer com fer veure que fas. Atribuir les culpes als altres és un art. Per això, els partits i els governs generen relat, missatges que maquillen la realitat sense distorsionar-la del tot. Caldria tenir-ho present ara que, de la empatia inicial amb la classe política, hem passat a l'exigència i la crítica, per no dir la desesperació.
Amb la sanitat al límit de la resistència i els indicadors econòmics alterats, els governs se senten vulnerables. Qui vol inestabilitat? Quin dirigent se sent segur domant la pitjor crisi dels últims 80 anys, com ha pronosticat el Fons Monetari Internacional? I, davant la incertesa, els governs despleguen l'art de repartir les culpes. Actuen, sí i molt. I també s'espolsen les culpes.
Els ajuntaments culpen la Generalitat per desatendre'ls. La Generalitat culpa l'Estat per recentralitzar competències. L'Estat culpa Europa per no mancomunar les solucions a la crisi. I Europa es pregunta si la Xina va compartir tota la informació que tenia. Davant la falta de respostes, i també de solucions, es desplega el virus de la propaganda. Alguns, amb més encert que d'altres. Alguns, fent menys vergonya que d'altres.