crítica de «la línea invisible»

Un debat i una bala que van iniciar el conflicte armat del País Basc

«La línia invisible», la nova minisèrie de Movistar Plus, explica les primeres passes d'ETA, les tortures de la policia franquista i el context polític i social de l'Euskadi dels 60

per Victor Rodrigo , 13 d'abril de 2020 a les 16:45 |
Anna Castillo, Álex Monner i Patrick Criado, a la sèrie | Movistar Plus
Entre silencis, reivindicacions obreres, secrets, proclames i reunions clandestines. Així va néixer l'organització armada ETA sota la dictadura de Franco. Però com van ser els les primeres passes de la banda? Quin camí va recórrer fins arribar a convertir-se en la responsable de centenars de morts i a ser objectiu de guerra bruta de l'Estat? La línea invisible intenta respondre totes aquestes qüestions. L'excel·lent nova sèrie produïda per Movistar Plus i dirigida per Mariano Barroso explica amb notable capacitat de síntesi diversos fets importants de la història espanyola.

Els sis capítols situen l'espectador al País Basc de la dècada dels anys 60, quan l'ETA acabada de fundar encara caminava amb indecisió i lluites internes per acabar de resoldre un debat que la marcaria per sempre: lluita armada sí o lluita armada no. És aquesta línia invisible la que intenta retratar Barroso amb exactituds històriques i molt poques variacions per a la ficció.


Una línia que apareix, de manera més o menys explícita, en un guió ambiciós i amb una capacitat envejable per parlar sobre una temàtica majoritàriament tabú en la història audiovisual de l'Estat. Un repartiment d'alta qualitat -amb la gran participació d'intèrprets catalans en una història basca- dona ales a aquest guió fet amb la cura necessària que necessita una temàtica d'aquest calibre.


Álex Monner és l'encarregat de donar vida a Txabi Etxebarrieta, el líder que va disparar una de les bales més transcendentals de la història d'ETA: la primera mort de la banda, el guàrdia civil José Pardines l'any 1968. La sèrie navega amb solvència en la transformació de l'organització, des d'una agrupació obrera i comunista a les reivindicacions nacionalistes i la decisió d'armar-se. Aconsegueix una síntesi clara, entenedora i notable per a tots aquells espectadors que no dominin la temàtica o desconeguin absolutament qui era Etxebarrieta.

L'actuació de Monner convenç al llarg dels episodis, però el seu accent basc forçat descol·loca en les primeres aparicions. Tot i això, Barroso ha aconseguit agrupar un seguit d'intèrprets de luxe que eleven la producció i el tema que tracta a la categoria que es mereixen. Antonio de la Torre, Enric Auquer, Asier Etxeandia i Anna Castillo, a més de les grates sorpreses que han generat Patrick Criado i Amaia Sagasti. 

 

Diversos dels protagonistes de la sèrie Foto: Movistar Plus


La producció no demana segones o terceres interpretacions. És senzillament fàcil de consumir i té un potencial enorme per ser gaudit per tota mena de públics. Ara bé, Barroso sap jugar en l'escenari de les contradiccions ideològiques que van portar a ETA a prendre les armes. El director també sap recordar el context franquista, les opressions sofertes pels bascos i les corrents comunistes -en diverses derivades- que arrossegava la dècada. La sèrie sap palpar la societat del moment i traslladar-la a la petita pantalla, amb matisos i variacions fictícies, però en essència fidedigna.

La línea invisible és un producte de nivell fet a consciència, que segueix obrint la porta a que des de l'estat espanyol es produeixin produccions de la memòria històrica sense caure en bàndols i relats contraposats. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació