09
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
19:14h
La restitució del Parlament de Catalunya el 10 d’abril del 1980 va ser un dels moments àlgids de la política catalana durant la Transició. Aquell ple significava la recuperació de les institucions democràtiques pròpies i posava els fonaments de la Catalunya contemporània. Va ser el dia que els mitjans de comunicació van tornar a posar el Parlament a l’epicentre de la notícia, en un moment que el ressò mediàtic era molt inferior a l’actual.
"El 1980 només hi havia una estació emissora de televisió, Televisió Espanyola. Això vol dir que el que es veia per la televisió era el que es veia a Televisió Espanyola; ni remotament res a veure amb el que pot passar a la televisió avui dia", recorda Ramon Folch, l’Oficial major del Parlament en la sessió inaugural. I de ràdios i diaris n’hi havia moltes menys; Catalunya Ràdio i RAC1 no existien i El Mundo o l’Ara encara no eren al quiosc.
Les cròniques de l’època, però, revelen detalls d’aquell dia que passaven als passadissos i als despatxos i que, lògicament, el Diari de Sessions del Parlament no recull. D’entrada, desvelen que entre el públic del ple del Parlament hi havia diputats i senadors catalans de les Corts Generals, l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, els governadors de les quatre províncies catalanes, els presidents de les Diputacions i –també– Bonaventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat dels anys 30.
Durant el seu discurs, el president Josep Tarradellas va estar acompanyat dels cinc consellers polítics del govern de la Generalitat provisional –Sentís, Pujol, Triginer, Reventós i Gutiérrez–, mentre que als escons de la primera fila hi van seure els consellers tècnics. Tarradellas va abandonar el Parlament després de dirigir-se als diputats, i aquell mateix migdia va entrevistar-se durant mitja hora al Palau de la Generalitat amb la mesa d’edat i l’Oficial major provisional –mentre el ple estava suspès–; va ser "un gir de protocol inesperat", recorda Marcel Planellas, secretari de la mesa d’edat.
A la sessió d’elecció del president del Parlament els diputats no van poder explicar el sentit del vot. Per això, després del ple, el PSC i el PSUC van lamentar en roda de premsa que no s’hagués pogut intervenir a l’hemicicle i van voler aclarir la seva posició: Joan Reventós, el líder socialista, argumentava que havien donat suport a Barrera perquè ERC era un dels partits de l’oposició i “era important que tingués els vots de la primera força de l’oposició”. Al seu torn, el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, explicava que volien donar suport a un candidat socialista perquè el PSC era el primer partit de l’oposició, però com que el PSC no es va postular, van votar el seu candidat, Pere Ardiaca, com a mostra de la seva disconformitat.
Dues de les capçaleres de referència del moment i que van ser dos dels diaris que més van informar de la restitució del Parlament van ser La Vanguardia i l’Avui, que van dedicar-hi diferents peces els dies previs i posteriors.
L’Avui va entrevistar Joan Reventós, que defensava que “el primer president del Parlament hauria de comptar amb el suport d’una àmplia majoria”, i Heribert Barrera, que sostenia que la presidència del Parlament no havia de ser per CiU i presumia que Esquerra, com que era un partit petit, tindria “una posició equànime” i no es veuria forçat per posicions de majories i minories. La Vanguardia va parlar amb Jordi Pujol, que es mostrava obert: “Estem totalment d’acord que la presidència correspongui a ERC; és a dir, a un nacionalista. Tampoc estaríem en contra que fos un socialista, sempre que això fos fruit d’un consens i que, per tant, ERC hi estigués d’acord”.
Al llarg d’aquells dies, a més, els dos rotatius van informar de les converses i les reunions entre els partits polítics on es van debatre la distribució dels escons, es va parlar de les primeres tasques que hauria d’abordar la cambra i es va pactar que les dues primeres comissions de treball serien la d’incompatibilitats i la del reglament provisional. El mateix 10 d’abril, però, La Vanguardia anunciava que no s’havia assolit “consens per designar la Mesa” i que tot s’acabaria resolent al ple per majories i minories, tot i que vaticinava que Barrera seria l’escollit.
El diari del Grupo Godó també destacava –especialment– que els diputats catalans havien acordat que el Rei assistís a la presa de possessió del president de la Generalitat –en resposta a una iniciativa del govern provisional–. Per la seva banda, aquell 10 d’abril l’Avui proclamava “un nou Parlament per a una nova etapa històrica de Catalunya” i reconeixia que encara no se sabia “la composició de la mesa interina del Parlament”.
Els editorials
A l’editorial del 10 d’abril, La Vanguardia feia una crida a tots els diputats a “ser conscients de per què i per a què” havien estat elegits. I afegia que “Catalunya és un país massa petit per convertir-lo en espectador de lluites ideològiques o en laboratori d’assajos. Catalunya té problemes i el vot dels seus ciutadans anava dirigit a aconseguir solucions”. “Ens falta, indubtablement, experiència parlamentària i, amb tota seguretat, experiència política. Això obliga els diputats del Parlament a ser més prudents, més assenyats, més reflexius i més humils”, concloïa.
L’Avui feia una altra reflexió: “Cal esperar que el pragmatisme i l’absència d’èmfasi que caracteritzen els catalans produiran un sistema parlamentari modern, adaptat als temps, però al mateix temps més àgil, més eficient i menys repetitiu que el que funciona a l’Estat”. L’endemà, l’Avui subratllava que s’havia volgut “començar d’una manera austera i anant per feina” i titllava la sessió del matí de solemne i la de la tarda, d’eficaç. Tanmateix, el diari retreia que la solemnitat no s’havia “traduït prou a nivell ciutadà”; “un dia tan important era per fer florir els balcons de banderes. La ràdio engegada ha estat, però, en botigues i llocs de treball la manera popular d’interessar-se per l’esdeveniment”.
.png)
La cobertura de la restitució
L’11 d’abril del 1980, l’endemà de la inauguració del Parlament, La Vanguardiahi dedicava la portada principal íntegrament: “La història de Catalunya torna a passar pel Parlament”. S’hi destacava que s’havia culminat el procés iniciat pel retorn del president Tarradellas i s’hi mostrava –en fotos de Pérez de Rozas– l’hemicicle durant el discurs de Tarradellas, la mesa d’edat i Heribert Barrera després de ser escollit president.
La notícia principal, amb el titular “No serà fàcil la formació de majories estables”, explicava fil per randa com havia anat la sessió, que havia “suposat un pas molt important en el camí de l’autogovern català”, però havia evidenciat –també– les dificultats que tindria la cambra “a l’hora de formar majories”. Feia esment a les obres de restauració de la seu del Parlament, que l’havien “millorat substancialment, adequant-lo millor per les seves funcions” en una renovació “intel·ligentment dirigida i correctament interpretada”.
A més, s’hi transcrivien els discursos dels presidents Tarradellas i Barrera i es destinaven dues pàgines més a peces complementàries per ampliar la informació, entre les quals hi havia una columna explicant el perfil dels nous membres de la mesa de la cambra i es ressaltava que Barrera havia promès “objectivitat i tracte igual per a tots”.
Per la seva banda, l’Avui parlava de la “solemne constitució del Parlament de Catalunya” i ho il·lustrava amb una foto dels diputats cantant els segadors després del discurs del president Barrera. Sobre la sessió, narrava que el discurs de Tarradellas havia tingut “moments d’emoció política” i havia estat “llargament aplaudit per tots els diputats, menys pels del PSC”. Del discurs de Poblet, el president de la mesa d’edat, explicava que havia sigut “aplaudit també per tots els diputats menys pels del PSUC”.
Com a anècdotes d’aquell ple inaugural, testimoniava que “la majoria dels diputats no es coneixia entre ells”, ja que bona part dels 135 diputats eren “novells en la política «professional»” i que el president Barrera havia improvisat el seu discurs, però havia fet palesa “una absoluta seguretat en les seves paraules”. L’Avui també revelava que, en acabar el ple, Heribert Barrera va recórrer “en una detinguda visita les instal·lacions del Parlament, acompanyat dels funcionaris que li van donar les explicacions pertinents”.
A més, els dos diaris van informar de les protestes que hi va haver a les portes del Parlament. La Vanguardia explicava que “a l’arribada de la primera autoritat militar [el capità general Antonio Pascual Galmes] un petit grup de militants del BEAN [el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, un grup polític independentista i socialista que considerava que l’Estatut del 1979 era insuficient], així com del PCE, van xiular i van cridar contra la bandera espanyola.
Als crits d’aquests –que, per cert, van aprofitar la sortida dels parlamentaris per dir-los feixistes i “botiflers”– van respondre els d’un altre sector, que van aplaudir la presència del capità general i d’altres alts comandaments militars”. Mentrestant, l’Avui parlava d’un miler de persones que s’havien “concentrat davant la seu del Parlament des de bona estona abans d’iniciar-se la sessió per tal de presenciar l’arribada dels nous diputats, dels dirigents polítics i de les autoritats. Un públic que exterioritzava els seus sentiments amb aplaudiments o xiulets segons qui fos la personalitat que arribava al Parlament”.
També en parlava El País, que recollia que el capità general Pascual Galmes havia sigut “acollit amb crits injuriosos per part d’un grup d’unes cinquanta persones, situades al costat de l’exsenador Xirinacs i sota una pancarta del grup independentista que aquest havia encapçalat a les últimes eleccions [BEAN-Unitat popular]”, un grup –afegia el diari– que tenia “el suport d’Herri Batasuna”.
Crítiques d'El País a Tarradellas
Sobre el discurs del president Tarradellas, era contundent: “un cop més, Tarradellas va imposar un criteri que va en contra del secular principi de la separació de poders. Va pronunciar un extens discurs que va tenir un clar contingut de lliçó escolar. Novament va defensar la idea de l’unitarisme a ultrança, sota la qual s’ha desenvolupat l’estèril període de la Generalitat provisional. Al final del seu discurs, els comunistes van aplaudir amb entusiasme, mentre que els socialistes, gairebé sense excepció, van ometre aplaudir, igual que els diputats nacionalistes de Pujol”.
Tanmateix, la cobertura que va fer aquell dia Televisió Espanyola posa en dubte aquestes paraules. A les imatges de RTVE, el discurs de Tarradellas va ser rebut amb aplaudiments generalitzats de l’hemicicle. Aquell dia, el periodista que era al ple del Parlament explicava que, des de la Segona República, l’hemicicle s’havia obert tan sols en dues ocasions: per una reunió de l’Assemblea de Parlamentaris –després de les eleccions generals del 1977– per demanar la reinstauració de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas i la celebració d’eleccions al Parlament i, el desembre del 1978, per la ratificació de l’Estatut d’Autonomia.
Després de la seva elecció com a president del Parlament, Heribert Barrera expressava en declaracions a Crònica 2 de TVE una “gran emoció”, encara més forta pensant en el seu pare, que havia estat elegit diputat del Parlament l’any 1932; “i pensant en les vegades que, quan tenia 14 o 15 anys, havia vingut a la tribuna de públic a assistir a diverses sessions”. A més, en aquells moments de desenvolupament embrionari de les institucions d’autogovern de Catalunya, Barrera fins i tot va haver d’explicar les diferències entre el president de la Generalitat i el del Parlament i va haver de distingir la tasca legislativa del Parlament i la responsabilitat executiva de la Generalitat.
Per cert, segons explicaven La Vanguardia i l’Avui, CDC, el PSC i el PSUC van recriminar a Televisió Espanyola la cobertura que va fer de la constitució del Parlament i van criticar que no s’hagués retransmès en directe. Els dos diaris –a més– també van sumar-se a la protesta: “Un cop més, els òrgans rectors de TVE no han volgut ser conscients que la televisió, els seus sous i les seves despeses els paguen també els contribuents catalans. Mentre qualsevol esdeveniment esportiu de mitjana importància s’omple d’unitats mòbils, no comprenem com no es podia disposar d’una per l’acte històric de la inauguració del Parlament”, deia La Vanguardia. I l’Avui retreia que la sessió hauria tingut més ressò si s’hagués ofert en directe: “Una vegada més, per als catalans aquest mitjà ha esdevingut sordina, quan no instrument de control, en lloc de donar una informació directa, irreemplaçable”, denunciava.
Finalment, d’aquell ple del Parlament també en va parlar el diari Abc, que titulava, a la portada, “Heribert Barrera, escollit president del parlament català” i a les pàgines interiors ressaltava que Tarradellas havia fet un “càlid elogi al rei”.
L’interès dels mitjans internacionals
Lluny de casa nostra, diaris internacionals com Le Monde, The Times, The New York Times o The Globe and Mail també van posar la lupa a la política catalana d’aquella època. Des de França, Le Monde centrava la notícia en l’elecció d’Heribert Barrera com a president del Parlament i feia menció, d’entrada, al fet que havien passat 40 anys des de l’últim ple. La meitat del text es destinava a contextualitzar la figura de Barrera: “Heribert Barrera va passar gran part de la seva vida a l’exili a França. Va ser elegit secretari general d’Esquerra Republicana el 1976 i, des que va entrar al panorama polític local, ha mostrat lleialtat incondicional a la figura de Tarradellas, que va ser el primer secretari general del seu partit”. La notícia concloïa amb la mirada al futur: “Si l’elecció de Barrera no va elevar cap oposició important, la del futur president de la Generalitat sembla més difícil”.
Al Regne Unit, el The Times explicava que el Parlament català s’havia reunit “per primer cop en 41 anys” mentre “els separatistes es manifestaven a fora”. La informació la signava Harry Debelius, corresponsal a Madrid durant molts anys, que definia aquell ple al Parlament com una “sessió nostàlgica”. Ressaltava que, a fora, “alguns centenars de manifestants van reclamar l’alliberament dels presumptes extremistes empresonats” amb pancartes vermelles i estelades. I que se’ls va ignorar. També explicava que l’edifici era el mateix on s’havia reunit el Parlament durant els anys 30 abans que Franco el dissolgués i afegia que “els portaveus dels diferents partits van donar l’aprovació unànime, tot i que informal a una proposta de la Generalitat” de demanar al rei Joan Carles I que assistís a la investidura del nou president de la Generalitat.
El The New York Times, als Estats Units, no va informar de la constitució del Parlament, però sí que havia parlat de la recuperació de l’autonomia i de les eleccions del 20 de març. El rotatiu nord-americà explicava –al gener– que “dues regions espanyoles” havien esdevingut autònomes, Catalunya i el País Basc: “els estatuts d’autonomia, aprovats de forma aclaparadora en referèndum, donen poder a les dues regions industrials per elegir els seus propis parlaments, controlar la fiscalitat, la policia, l’educació i la radiodifusió”.
La visió americana
El 21 de març, l’endemà de les eleccions al Parlament, el The New York Times es feia ressò dels comicis i destacava que “el partit del líder de Madrid” –l’UCD d’Adolfo Suárez– feia uns “resultats pobres”; “les eleccions van ser una passa important en l’evolució incerta de les institucions governamentals pròpies a l’Espanya post-Franco” i afirmava que el president Suárez les havia convertit en “prova de confiança en el seu govern minoritari amb problemes”. Per cert, deia que era el primer cop des del 1932 que “els catalans, ciutadans orgullosos d’una llengua i cultura diferents, eren lliures per escollir la seva pròpia legislatura” i definia CiU com “un partit català centrista” i ERC com un “partit català tradicional radical”.
De la mateixa manera, el The Globe and Mail, del Canadà, va informar de les eleccions, però no va cobrir el ple de restitució del Parlament. El rotatiu canadenc les definia com uns comicis que havien de permetre “a la Catalunya pragmàtica recuperar l’autonomia regional periòdicament guanyada i perduda des del segle XIII” i escollir una assemblea que havia de nomenar un president que negociaria amb Madrid “la transferència de poders”, amb la principal incertesa de “quina aliança formarà la Generalitat”.
Lectura de càstig a Suárez
El diari feia aquesta lectura dels resultats: “Els nacionalistes catalans es van convertir en la força política més important de la regió industrial més rica d’Espanya després de marcar una clara victòria sobre els partits de Madrid”. A més, “els resultats van ser un rebuig personal per al primer ministre Adolfo Suárez, que va intentar impulsar el seu partit fent campanya a Catalunya durant cinc dies, el seu viatge electoral més llarg fins ara”. Pel que fa al PSC, “Felipe González i altres destacats socialistes s’havien precipitat a donar un cop de mà als seus amics, però els seus accents no catalans” podien haver fet “més mal que bé”. I definia Esquerra Republicana com un “partit nacionalista, liberal i antimarxista que, malgrat el seu nom, admira el rei Joan Carles”.
El The Globe and Mail afegia que “la paraula preferida dels catalans és seny –aproximadament, sentit–” i que, després de les eleccions, els catalans es felicitaven “pel seu bon sentit polític” i reien “davant els homes de Madrid que havien previst un front popular i un pànic comercial a la regió més pròspera d’Espanya”.
"El 1980 només hi havia una estació emissora de televisió, Televisió Espanyola. Això vol dir que el que es veia per la televisió era el que es veia a Televisió Espanyola; ni remotament res a veure amb el que pot passar a la televisió avui dia", recorda Ramon Folch, l’Oficial major del Parlament en la sessió inaugural. I de ràdios i diaris n’hi havia moltes menys; Catalunya Ràdio i RAC1 no existien i El Mundo o l’Ara encara no eren al quiosc.
Les cròniques de l’època, però, revelen detalls d’aquell dia que passaven als passadissos i als despatxos i que, lògicament, el Diari de Sessions del Parlament no recull. D’entrada, desvelen que entre el públic del ple del Parlament hi havia diputats i senadors catalans de les Corts Generals, l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, els governadors de les quatre províncies catalanes, els presidents de les Diputacions i –també– Bonaventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat dels anys 30.
Durant el seu discurs, el president Josep Tarradellas va estar acompanyat dels cinc consellers polítics del govern de la Generalitat provisional –Sentís, Pujol, Triginer, Reventós i Gutiérrez–, mentre que als escons de la primera fila hi van seure els consellers tècnics. Tarradellas va abandonar el Parlament després de dirigir-se als diputats, i aquell mateix migdia va entrevistar-se durant mitja hora al Palau de la Generalitat amb la mesa d’edat i l’Oficial major provisional –mentre el ple estava suspès–; va ser "un gir de protocol inesperat", recorda Marcel Planellas, secretari de la mesa d’edat.
A la sessió d’elecció del president del Parlament els diputats no van poder explicar el sentit del vot. Per això, després del ple, el PSC i el PSUC van lamentar en roda de premsa que no s’hagués pogut intervenir a l’hemicicle i van voler aclarir la seva posició: Joan Reventós, el líder socialista, argumentava que havien donat suport a Barrera perquè ERC era un dels partits de l’oposició i “era important que tingués els vots de la primera força de l’oposició”. Al seu torn, el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, explicava que volien donar suport a un candidat socialista perquè el PSC era el primer partit de l’oposició, però com que el PSC no es va postular, van votar el seu candidat, Pere Ardiaca, com a mostra de la seva disconformitat.
Dues de les capçaleres de referència del moment i que van ser dos dels diaris que més van informar de la restitució del Parlament van ser La Vanguardia i l’Avui, que van dedicar-hi diferents peces els dies previs i posteriors.
L’Avui va entrevistar Joan Reventós, que defensava que “el primer president del Parlament hauria de comptar amb el suport d’una àmplia majoria”, i Heribert Barrera, que sostenia que la presidència del Parlament no havia de ser per CiU i presumia que Esquerra, com que era un partit petit, tindria “una posició equànime” i no es veuria forçat per posicions de majories i minories. La Vanguardia va parlar amb Jordi Pujol, que es mostrava obert: “Estem totalment d’acord que la presidència correspongui a ERC; és a dir, a un nacionalista. Tampoc estaríem en contra que fos un socialista, sempre que això fos fruit d’un consens i que, per tant, ERC hi estigués d’acord”.
Al llarg d’aquells dies, a més, els dos rotatius van informar de les converses i les reunions entre els partits polítics on es van debatre la distribució dels escons, es va parlar de les primeres tasques que hauria d’abordar la cambra i es va pactar que les dues primeres comissions de treball serien la d’incompatibilitats i la del reglament provisional. El mateix 10 d’abril, però, La Vanguardia anunciava que no s’havia assolit “consens per designar la Mesa” i que tot s’acabaria resolent al ple per majories i minories, tot i que vaticinava que Barrera seria l’escollit.
El diari del Grupo Godó també destacava –especialment– que els diputats catalans havien acordat que el Rei assistís a la presa de possessió del president de la Generalitat –en resposta a una iniciativa del govern provisional–. Per la seva banda, aquell 10 d’abril l’Avui proclamava “un nou Parlament per a una nova etapa històrica de Catalunya” i reconeixia que encara no se sabia “la composició de la mesa interina del Parlament”.
Els editorials
A l’editorial del 10 d’abril, La Vanguardia feia una crida a tots els diputats a “ser conscients de per què i per a què” havien estat elegits. I afegia que “Catalunya és un país massa petit per convertir-lo en espectador de lluites ideològiques o en laboratori d’assajos. Catalunya té problemes i el vot dels seus ciutadans anava dirigit a aconseguir solucions”. “Ens falta, indubtablement, experiència parlamentària i, amb tota seguretat, experiència política. Això obliga els diputats del Parlament a ser més prudents, més assenyats, més reflexius i més humils”, concloïa.
L’Avui feia una altra reflexió: “Cal esperar que el pragmatisme i l’absència d’èmfasi que caracteritzen els catalans produiran un sistema parlamentari modern, adaptat als temps, però al mateix temps més àgil, més eficient i menys repetitiu que el que funciona a l’Estat”. L’endemà, l’Avui subratllava que s’havia volgut “començar d’una manera austera i anant per feina” i titllava la sessió del matí de solemne i la de la tarda, d’eficaç. Tanmateix, el diari retreia que la solemnitat no s’havia “traduït prou a nivell ciutadà”; “un dia tan important era per fer florir els balcons de banderes. La ràdio engegada ha estat, però, en botigues i llocs de treball la manera popular d’interessar-se per l’esdeveniment”.
Obertura del Parlament el 10 d'abril de 1980 amb Tarradellas adreçant-se als diputats. Foto: Parlament de Catalunya (Guillermina Puig)
La cobertura de la restitució
L’11 d’abril del 1980, l’endemà de la inauguració del Parlament, La Vanguardiahi dedicava la portada principal íntegrament: “La història de Catalunya torna a passar pel Parlament”. S’hi destacava que s’havia culminat el procés iniciat pel retorn del president Tarradellas i s’hi mostrava –en fotos de Pérez de Rozas– l’hemicicle durant el discurs de Tarradellas, la mesa d’edat i Heribert Barrera després de ser escollit president.
La notícia principal, amb el titular “No serà fàcil la formació de majories estables”, explicava fil per randa com havia anat la sessió, que havia “suposat un pas molt important en el camí de l’autogovern català”, però havia evidenciat –també– les dificultats que tindria la cambra “a l’hora de formar majories”. Feia esment a les obres de restauració de la seu del Parlament, que l’havien “millorat substancialment, adequant-lo millor per les seves funcions” en una renovació “intel·ligentment dirigida i correctament interpretada”.
A més, s’hi transcrivien els discursos dels presidents Tarradellas i Barrera i es destinaven dues pàgines més a peces complementàries per ampliar la informació, entre les quals hi havia una columna explicant el perfil dels nous membres de la mesa de la cambra i es ressaltava que Barrera havia promès “objectivitat i tracte igual per a tots”.
Per la seva banda, l’Avui parlava de la “solemne constitució del Parlament de Catalunya” i ho il·lustrava amb una foto dels diputats cantant els segadors després del discurs del president Barrera. Sobre la sessió, narrava que el discurs de Tarradellas havia tingut “moments d’emoció política” i havia estat “llargament aplaudit per tots els diputats, menys pels del PSC”. Del discurs de Poblet, el president de la mesa d’edat, explicava que havia sigut “aplaudit també per tots els diputats menys pels del PSUC”.
L'Avui va destacar que la majoria dels diputats no es coneixien de res entre ells
Com a anècdotes d’aquell ple inaugural, testimoniava que “la majoria dels diputats no es coneixia entre ells”, ja que bona part dels 135 diputats eren “novells en la política «professional»” i que el president Barrera havia improvisat el seu discurs, però havia fet palesa “una absoluta seguretat en les seves paraules”. L’Avui també revelava que, en acabar el ple, Heribert Barrera va recórrer “en una detinguda visita les instal·lacions del Parlament, acompanyat dels funcionaris que li van donar les explicacions pertinents”.
A més, els dos diaris van informar de les protestes que hi va haver a les portes del Parlament. La Vanguardia explicava que “a l’arribada de la primera autoritat militar [el capità general Antonio Pascual Galmes] un petit grup de militants del BEAN [el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, un grup polític independentista i socialista que considerava que l’Estatut del 1979 era insuficient], així com del PCE, van xiular i van cridar contra la bandera espanyola.
Als crits d’aquests –que, per cert, van aprofitar la sortida dels parlamentaris per dir-los feixistes i “botiflers”– van respondre els d’un altre sector, que van aplaudir la presència del capità general i d’altres alts comandaments militars”. Mentrestant, l’Avui parlava d’un miler de persones que s’havien “concentrat davant la seu del Parlament des de bona estona abans d’iniciar-se la sessió per tal de presenciar l’arribada dels nous diputats, dels dirigents polítics i de les autoritats. Un públic que exterioritzava els seus sentiments amb aplaudiments o xiulets segons qui fos la personalitat que arribava al Parlament”.
Xirinachs i un grup d'independentistes van seguir la sessió des de fora i van increpar les autoritats militats
També en parlava El País, que recollia que el capità general Pascual Galmes havia sigut “acollit amb crits injuriosos per part d’un grup d’unes cinquanta persones, situades al costat de l’exsenador Xirinacs i sota una pancarta del grup independentista que aquest havia encapçalat a les últimes eleccions [BEAN-Unitat popular]”, un grup –afegia el diari– que tenia “el suport d’Herri Batasuna”.
Crítiques d'El País a Tarradellas
Sobre el discurs del president Tarradellas, era contundent: “un cop més, Tarradellas va imposar un criteri que va en contra del secular principi de la separació de poders. Va pronunciar un extens discurs que va tenir un clar contingut de lliçó escolar. Novament va defensar la idea de l’unitarisme a ultrança, sota la qual s’ha desenvolupat l’estèril període de la Generalitat provisional. Al final del seu discurs, els comunistes van aplaudir amb entusiasme, mentre que els socialistes, gairebé sense excepció, van ometre aplaudir, igual que els diputats nacionalistes de Pujol”.
Tanmateix, la cobertura que va fer aquell dia Televisió Espanyola posa en dubte aquestes paraules. A les imatges de RTVE, el discurs de Tarradellas va ser rebut amb aplaudiments generalitzats de l’hemicicle. Aquell dia, el periodista que era al ple del Parlament explicava que, des de la Segona República, l’hemicicle s’havia obert tan sols en dues ocasions: per una reunió de l’Assemblea de Parlamentaris –després de les eleccions generals del 1977– per demanar la reinstauració de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas i la celebració d’eleccions al Parlament i, el desembre del 1978, per la ratificació de l’Estatut d’Autonomia.
Després de la seva elecció com a president del Parlament, Heribert Barrera expressava en declaracions a Crònica 2 de TVE una “gran emoció”, encara més forta pensant en el seu pare, que havia estat elegit diputat del Parlament l’any 1932; “i pensant en les vegades que, quan tenia 14 o 15 anys, havia vingut a la tribuna de públic a assistir a diverses sessions”. A més, en aquells moments de desenvolupament embrionari de les institucions d’autogovern de Catalunya, Barrera fins i tot va haver d’explicar les diferències entre el president de la Generalitat i el del Parlament i va haver de distingir la tasca legislativa del Parlament i la responsabilitat executiva de la Generalitat.
CDC, PSC i PSUC van criticar que TVE no retransmetés en directe pel circuit català el ple de recuperació
Per cert, segons explicaven La Vanguardia i l’Avui, CDC, el PSC i el PSUC van recriminar a Televisió Espanyola la cobertura que va fer de la constitució del Parlament i van criticar que no s’hagués retransmès en directe. Els dos diaris –a més– també van sumar-se a la protesta: “Un cop més, els òrgans rectors de TVE no han volgut ser conscients que la televisió, els seus sous i les seves despeses els paguen també els contribuents catalans. Mentre qualsevol esdeveniment esportiu de mitjana importància s’omple d’unitats mòbils, no comprenem com no es podia disposar d’una per l’acte històric de la inauguració del Parlament”, deia La Vanguardia. I l’Avui retreia que la sessió hauria tingut més ressò si s’hagués ofert en directe: “Una vegada més, per als catalans aquest mitjà ha esdevingut sordina, quan no instrument de control, en lloc de donar una informació directa, irreemplaçable”, denunciava.
Finalment, d’aquell ple del Parlament també en va parlar el diari Abc, que titulava, a la portada, “Heribert Barrera, escollit president del parlament català” i a les pàgines interiors ressaltava que Tarradellas havia fet un “càlid elogi al rei”.
L’interès dels mitjans internacionals
Lluny de casa nostra, diaris internacionals com Le Monde, The Times, The New York Times o The Globe and Mail també van posar la lupa a la política catalana d’aquella època. Des de França, Le Monde centrava la notícia en l’elecció d’Heribert Barrera com a president del Parlament i feia menció, d’entrada, al fet que havien passat 40 anys des de l’últim ple. La meitat del text es destinava a contextualitzar la figura de Barrera: “Heribert Barrera va passar gran part de la seva vida a l’exili a França. Va ser elegit secretari general d’Esquerra Republicana el 1976 i, des que va entrar al panorama polític local, ha mostrat lleialtat incondicional a la figura de Tarradellas, que va ser el primer secretari general del seu partit”. La notícia concloïa amb la mirada al futur: “Si l’elecció de Barrera no va elevar cap oposició important, la del futur president de la Generalitat sembla més difícil”.
Al Regne Unit, el The Times explicava que el Parlament català s’havia reunit “per primer cop en 41 anys” mentre “els separatistes es manifestaven a fora”. La informació la signava Harry Debelius, corresponsal a Madrid durant molts anys, que definia aquell ple al Parlament com una “sessió nostàlgica”. Ressaltava que, a fora, “alguns centenars de manifestants van reclamar l’alliberament dels presumptes extremistes empresonats” amb pancartes vermelles i estelades. I que se’ls va ignorar. També explicava que l’edifici era el mateix on s’havia reunit el Parlament durant els anys 30 abans que Franco el dissolgués i afegia que “els portaveus dels diferents partits van donar l’aprovació unànime, tot i que informal a una proposta de la Generalitat” de demanar al rei Joan Carles I que assistís a la investidura del nou president de la Generalitat.
El The New York Times, als Estats Units, no va informar de la constitució del Parlament, però sí que havia parlat de la recuperació de l’autonomia i de les eleccions del 20 de març. El rotatiu nord-americà explicava –al gener– que “dues regions espanyoles” havien esdevingut autònomes, Catalunya i el País Basc: “els estatuts d’autonomia, aprovats de forma aclaparadora en referèndum, donen poder a les dues regions industrials per elegir els seus propis parlaments, controlar la fiscalitat, la policia, l’educació i la radiodifusió”.
La visió americana
El 21 de març, l’endemà de les eleccions al Parlament, el The New York Times es feia ressò dels comicis i destacava que “el partit del líder de Madrid” –l’UCD d’Adolfo Suárez– feia uns “resultats pobres”; “les eleccions van ser una passa important en l’evolució incerta de les institucions governamentals pròpies a l’Espanya post-Franco” i afirmava que el president Suárez les havia convertit en “prova de confiança en el seu govern minoritari amb problemes”. Per cert, deia que era el primer cop des del 1932 que “els catalans, ciutadans orgullosos d’una llengua i cultura diferents, eren lliures per escollir la seva pròpia legislatura” i definia CiU com “un partit català centrista” i ERC com un “partit català tradicional radical”.
De la mateixa manera, el The Globe and Mail, del Canadà, va informar de les eleccions, però no va cobrir el ple de restitució del Parlament. El rotatiu canadenc les definia com uns comicis que havien de permetre “a la Catalunya pragmàtica recuperar l’autonomia regional periòdicament guanyada i perduda des del segle XIII” i escollir una assemblea que havia de nomenar un president que negociaria amb Madrid “la transferència de poders”, amb la principal incertesa de “quina aliança formarà la Generalitat”.
Lectura de càstig a Suárez
El diari feia aquesta lectura dels resultats: “Els nacionalistes catalans es van convertir en la força política més important de la regió industrial més rica d’Espanya després de marcar una clara victòria sobre els partits de Madrid”. A més, “els resultats van ser un rebuig personal per al primer ministre Adolfo Suárez, que va intentar impulsar el seu partit fent campanya a Catalunya durant cinc dies, el seu viatge electoral més llarg fins ara”. Pel que fa al PSC, “Felipe González i altres destacats socialistes s’havien precipitat a donar un cop de mà als seus amics, però els seus accents no catalans” podien haver fet “més mal que bé”. I definia Esquerra Republicana com un “partit nacionalista, liberal i antimarxista que, malgrat el seu nom, admira el rei Joan Carles”.
El The Globe and Mail afegia que “la paraula preferida dels catalans és seny –aproximadament, sentit–” i que, després de les eleccions, els catalans es felicitaven “pel seu bon sentit polític” i reien “davant els homes de Madrid que havien previst un front popular i un pànic comercial a la regió més pròspera d’Espanya”.