10
d'abril
del
2020
Actualitzat
el
11
d'abril
a les
19:38h
La pandèmia ha mostrat una de les majors paradoxes de la realitat internacional. La ràpida extensió del coronavirus hauria estat impensable sense els aspectes més característics de la globalització i, en canvi, a l'hora d'afrontar-la, s'han escenificat els pitjors egoismes nacionals. Les dinàmiques d'interconnexió econòmica i comercial depassen fàcilment les fronteres i, en canvi, les respostes a la pandèmia no superen el marc que s'han donat els estats. La crisi sanitària, que és un repte planetari amb pocs precedents -tret del combat pel canvi climàtic-, ha esdevingut un nou pols per l'hegemonia global. Aquestes són cinc claus que ho expliquen.
1. La feblesa de les Nacions Unides
Una primera constatació de la crisi de la Covid-19 és que el virus sembla haver-se endut, fins ara, la poca autoritat que podien desplegar els organismes internacionals, amb les Nacions Unides al capdavant. Son dies de feina -i potser de frustració- per António Guterres, el socialista portuguès que dirigeix l'ONU i que ha exposat una proposta internacional per a un grans fons de suport als països de rendes més baixes. Guterres ha reclamat un alto el foc en tots els conflictes armats del planeta. De moment, no ha tingut molt de ressò.
El paper de l'agència de l'ONU per a la sanitat, l'Organització Mundial de la Salut (OMS), ha estat qüestionat. El seu director general, l'etíop Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha defensat que van alertar quan van disposar d'informació, però Washington l'acusa de no haver avisat amb temps, d'estar a les ordres de Pequín i amenaça l'organisme mundial de retirar-li els fons. Això tot i que l'OMS va advertir d'una pandèmia abans que els Estats Units ho admetessin.
2. La UE, entre Itàlia i Holanda
La primera resposta de les institucions europees al coronavirus ha estat mostrar ben a les clares les tensions que arrosseguen el nord i el sud de la Unió. Fins al moment, els estats no han pogut posar-se d'acord per oferir una resposta conjunta. Alemanya i Holanda, com a abanderats dels països amb una economia més austera i sanejada, exigeixen que es recorri al fons de rescat. Itàlia i Espanya, amb suport de França, no volen condicions que podrien suposar retallades pressupostàries. Itàlia insisteix en els coronabonus i Pedro Sánchez ha parlat d'un Pla Marshall per a la reconstrucció de l'economia europea.
Angela Merkel va cometre algun error a l'inici de la crisi, quan va negar-se a enviar material sanitari a Itàlia. Aquests dies, qui ha expressat millor la posició dels països del nord ha estat Wolfgang Schäuble, president del Parlament alemany i exponent de l'ala més ortodoxa a Berlín. Segons ell, la crisi és la pitjor des del 1945, però, al seu parer, la UE ja disposa de prou mecanismes econòmics per ajudar els països més afectats.
Finalment, després de dies de bloqueig, l'Eurogrup -que aplega els ministres d'Economia i Finances de la UE- va acordar un paquet de mesures que desbloqueja més de 500.000 milions d'euros en préstecs i posar en marxa a mig termini un fons de recuperació un cop superada l'emergència sanitària. Queda clar que seran els estats els qui marcaran la pauta, mentre Alemanya i França intenten un punt intermedi entre els dos extrems, Itàlia i Holanda. En aquest context va dimitir l'italià Mauro Ferrari, president del Consell d'Investigació Europeu, queixós per la manca de solidaritat europea pel virus, però sembla que també per conflictes interns a l'organisme.
3. La difícil posició de França
La desconfiança entre els principals actors europeus és total. Germà Bel, per exemple, ha recordat les raons que assisteixen els països del nord davant la incapacitat d'Espanya i Itàlia per posar ordre a les seves finances. França intenta, com altres vegades, emergir com un lideratge més benèvol que Alemanya i més comprensiu amb els països del sud. Però el cert és que no hi ha gaire idealisme en la conducta de París. Emmanuel Macron vol protegir una banca francesa que té crèdits per més de 400.000 milions a Itàlia i a Espanya. A més, l'economia francesa està només una mica menys endeutada que Espanya.
4. Més 'America first'
El coronavirus ha estat un factor imprevist en els càlculs de Donald Trump per assegurar la seva reelecció el proper novembre. Fins ara, les dades macroeconòmiques eren molt sòlides per a l'economia nord-americana. L'índex de l'atur el mes de febrer va ser del 3,5%, una marca molt baixa. Però les darreres setmanes ho han complicat tot. En les últimes setmanes, prop de 16,5 milions de nord-americans han perdut la feina i els analistes donen per fet que l'índex pujarà al 10% en breu. Trump, que de cop ha vist el seu futur molt negre, ha respost endurint el to contra la Xina. Ja va parlar fa unes setmanes de "virus xinès". Aquest serà el discurs trumpià en els propers mesos.
5. La "diplomàcia vírica" de Pequín
El règim xinès ha sabut -fins al moment- imposar el seu guió sobre la lluita contra la Covid-19. Ha aconseguit escenificar eficàcia, amb el confinament total de la província de Hubei, i tot seguit ha intentat ocupar el buit de lideratge deixat pels EUA. La pandèmia ha delimitat de manera clara els dos protagonistes principals de la gran partida que es juga per a l'hegemonia mundial i on el pols pel domini tecnològic és un dels plats forts, però on la propaganda i el relat és essencial. És el que els observadors han anomenat el poder tou, i on Pequín s'està mostrant molt competitiu, apareixent com un país solidari des que va enviar 30 tones de material sanitari a Itàlia.
1. La feblesa de les Nacions Unides
Una primera constatació de la crisi de la Covid-19 és que el virus sembla haver-se endut, fins ara, la poca autoritat que podien desplegar els organismes internacionals, amb les Nacions Unides al capdavant. Son dies de feina -i potser de frustració- per António Guterres, el socialista portuguès que dirigeix l'ONU i que ha exposat una proposta internacional per a un grans fons de suport als països de rendes més baixes. Guterres ha reclamat un alto el foc en tots els conflictes armats del planeta. De moment, no ha tingut molt de ressò.
El paper de l'agència de l'ONU per a la sanitat, l'Organització Mundial de la Salut (OMS), ha estat qüestionat. El seu director general, l'etíop Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha defensat que van alertar quan van disposar d'informació, però Washington l'acusa de no haver avisat amb temps, d'estar a les ordres de Pequín i amenaça l'organisme mundial de retirar-li els fons. Això tot i que l'OMS va advertir d'una pandèmia abans que els Estats Units ho admetessin.
2. La UE, entre Itàlia i Holanda
La primera resposta de les institucions europees al coronavirus ha estat mostrar ben a les clares les tensions que arrosseguen el nord i el sud de la Unió. Fins al moment, els estats no han pogut posar-se d'acord per oferir una resposta conjunta. Alemanya i Holanda, com a abanderats dels països amb una economia més austera i sanejada, exigeixen que es recorri al fons de rescat. Itàlia i Espanya, amb suport de França, no volen condicions que podrien suposar retallades pressupostàries. Itàlia insisteix en els coronabonus i Pedro Sánchez ha parlat d'un Pla Marshall per a la reconstrucció de l'economia europea.
Angela Merkel va cometre algun error a l'inici de la crisi, quan va negar-se a enviar material sanitari a Itàlia. Aquests dies, qui ha expressat millor la posició dels països del nord ha estat Wolfgang Schäuble, president del Parlament alemany i exponent de l'ala més ortodoxa a Berlín. Segons ell, la crisi és la pitjor des del 1945, però, al seu parer, la UE ja disposa de prou mecanismes econòmics per ajudar els països més afectats.
Finalment, després de dies de bloqueig, l'Eurogrup -que aplega els ministres d'Economia i Finances de la UE- va acordar un paquet de mesures que desbloqueja més de 500.000 milions d'euros en préstecs i posar en marxa a mig termini un fons de recuperació un cop superada l'emergència sanitària. Queda clar que seran els estats els qui marcaran la pauta, mentre Alemanya i França intenten un punt intermedi entre els dos extrems, Itàlia i Holanda. En aquest context va dimitir l'italià Mauro Ferrari, president del Consell d'Investigació Europeu, queixós per la manca de solidaritat europea pel virus, però sembla que també per conflictes interns a l'organisme.
3. La difícil posició de França
La desconfiança entre els principals actors europeus és total. Germà Bel, per exemple, ha recordat les raons que assisteixen els països del nord davant la incapacitat d'Espanya i Itàlia per posar ordre a les seves finances. França intenta, com altres vegades, emergir com un lideratge més benèvol que Alemanya i més comprensiu amb els països del sud. Però el cert és que no hi ha gaire idealisme en la conducta de París. Emmanuel Macron vol protegir una banca francesa que té crèdits per més de 400.000 milions a Itàlia i a Espanya. A més, l'economia francesa està només una mica menys endeutada que Espanya.
4. Més 'America first'
El coronavirus ha estat un factor imprevist en els càlculs de Donald Trump per assegurar la seva reelecció el proper novembre. Fins ara, les dades macroeconòmiques eren molt sòlides per a l'economia nord-americana. L'índex de l'atur el mes de febrer va ser del 3,5%, una marca molt baixa. Però les darreres setmanes ho han complicat tot. En les últimes setmanes, prop de 16,5 milions de nord-americans han perdut la feina i els analistes donen per fet que l'índex pujarà al 10% en breu. Trump, que de cop ha vist el seu futur molt negre, ha respost endurint el to contra la Xina. Ja va parlar fa unes setmanes de "virus xinès". Aquest serà el discurs trumpià en els propers mesos.
5. La "diplomàcia vírica" de Pequín
El règim xinès ha sabut -fins al moment- imposar el seu guió sobre la lluita contra la Covid-19. Ha aconseguit escenificar eficàcia, amb el confinament total de la província de Hubei, i tot seguit ha intentat ocupar el buit de lideratge deixat pels EUA. La pandèmia ha delimitat de manera clara els dos protagonistes principals de la gran partida que es juga per a l'hegemonia mundial i on el pols pel domini tecnològic és un dels plats forts, però on la propaganda i el relat és essencial. És el que els observadors han anomenat el poder tou, i on Pequín s'està mostrant molt competitiu, apareixent com un país solidari des que va enviar 30 tones de material sanitari a Itàlia.