11
d'abril
del
2020
Actualitzat
el
14
d'abril
a les
9:47h
"El que més m'impressiona és el silenci". És el primer que ens diu Joan Bertran per explicar la seva feina com a metge internista a l'Hospital Sant Rafael de Barcelona, on és president del Comitè d'Ètica Assistencial. Ha acabat un altre dia de feina i torna a casa després d'atendre una unitat en què hi ha, bàsicament, pacients en fase terminal i malalts aguts o crònics en fase aguditzada.
Bertran porta molts anys treballant en les cures pal·liatives. Aquest metge internista, doctor en medicina, coneix de prop el tractament amb malalts terminals des que el 1994 va entrar a treballar a la unitat de Cures Pal·liatives per pacients de la sida de Sant Joan de Déu. Eren uns temps molt durs en el combat contra aquell virus: moria prop del 80% dels afectats.
Malgrat la seva experiència, reconeix que "la Covid-19 ens ha trencat els esquemes". "Atenem pacients que presenten una patologia nova que no coneixíem fa uns mesos. Però és que a més l'evolució de molts afectats es fa difícil de predir i n'hi ha que experimenten canvis sobtats en poc temps, tot i que ja anem detectant els senyals d'alarma", explica.
Tot l'hospital contra el virus
Un altre fet nou és que s'han generat equips transversals de professionals per atendre els pacients i molts especialistes d'una branca determinada han estat desplaçats a l'atenció dels contagiats: "D'alguna manera, hem tornat a la medicina d'abans, quan els metges fèiem de tot". En el cas de l'hospital on treballa, Sant Rafael, a tocar del Vall d'Hebron, gairebé tot el centre s'ha abocat a atendre malalts de coronavirus.
Més silencis que paraules
Aquest metge internista té contacte diari amb malalts greus. "Sovint fem una tasca d'enllaç amb les famílies. A mi m'han arribat a donar el número del PIN perquè el fill pugui anar a un caixer". Però no tots volen parlar de la malaltia ni saber-ne els detalls: "N'hi ha que pregunten, però si dones moltes dades objectives, molts desvien el tema. No volen saber una realitat que pot ser massa dura. Jo crec que cada pacient té una certa idea del seu estat". Quan la situació s'agreuja, molts ja no estan en situació de parlar: "És en aquests moments quan el silenci ho impregna tot i a mi és el que em commou més".
Un altre fet que ha capgirat la manera de treballar és haver d'informar els familiars per telèfon: "Tenim uns protocols sobre com s'ha d'actuar i què s'ha de dir i com. Quan hem de donar males notícies, dosifiquem la informació per ajudar a preparar el terreny. També aquí el silenci és important. En algunes ocasions, davant de preguntes de resposta crua, opto per donar espai al silenci". No sempre és fàcil. Explica que hi ha malalts del coronavirus que, aparentment, no semblen en estat molt greu i després d'una videoconferència del pacient amb els seus propers, el metge ha de trucar-los dos dies després i dir-los que ha mort.
Però quan les paraules no són possibles, queden els gestos. Joan Bertran ho ha pogut tastar aquests dies: "Molts malalts ens expressen agraïment. Ho fan amb un somriure o amb una mirada. D'altres, ens ho diuen quan són donats d'alta. Però nosaltres només fem la nostra feina".
Bertran porta molts anys treballant en les cures pal·liatives. Aquest metge internista, doctor en medicina, coneix de prop el tractament amb malalts terminals des que el 1994 va entrar a treballar a la unitat de Cures Pal·liatives per pacients de la sida de Sant Joan de Déu. Eren uns temps molt durs en el combat contra aquell virus: moria prop del 80% dels afectats.
Malgrat la seva experiència, reconeix que "la Covid-19 ens ha trencat els esquemes". "Atenem pacients que presenten una patologia nova que no coneixíem fa uns mesos. Però és que a més l'evolució de molts afectats es fa difícil de predir i n'hi ha que experimenten canvis sobtats en poc temps, tot i que ja anem detectant els senyals d'alarma", explica.
Tot l'hospital contra el virus
Un altre fet nou és que s'han generat equips transversals de professionals per atendre els pacients i molts especialistes d'una branca determinada han estat desplaçats a l'atenció dels contagiats: "D'alguna manera, hem tornat a la medicina d'abans, quan els metges fèiem de tot". En el cas de l'hospital on treballa, Sant Rafael, a tocar del Vall d'Hebron, gairebé tot el centre s'ha abocat a atendre malalts de coronavirus.
Més silencis que paraules
Aquest metge internista té contacte diari amb malalts greus. "Sovint fem una tasca d'enllaç amb les famílies. A mi m'han arribat a donar el número del PIN perquè el fill pugui anar a un caixer". Però no tots volen parlar de la malaltia ni saber-ne els detalls: "N'hi ha que pregunten, però si dones moltes dades objectives, molts desvien el tema. No volen saber una realitat que pot ser massa dura. Jo crec que cada pacient té una certa idea del seu estat". Quan la situació s'agreuja, molts ja no estan en situació de parlar: "És en aquests moments quan el silenci ho impregna tot i a mi és el que em commou més".
Joan Bertran: "Cada pacient té una idea de com es troba i molts no en volen detalls per no saber una realitat massa dura"
Un altre fet que ha capgirat la manera de treballar és haver d'informar els familiars per telèfon: "Tenim uns protocols sobre com s'ha d'actuar i què s'ha de dir i com. Quan hem de donar males notícies, dosifiquem la informació per ajudar a preparar el terreny. També aquí el silenci és important. En algunes ocasions, davant de preguntes de resposta crua, opto per donar espai al silenci". No sempre és fàcil. Explica que hi ha malalts del coronavirus que, aparentment, no semblen en estat molt greu i després d'una videoconferència del pacient amb els seus propers, el metge ha de trucar-los dos dies després i dir-los que ha mort.
Però quan les paraules no són possibles, queden els gestos. Joan Bertran ho ha pogut tastar aquests dies: "Molts malalts ens expressen agraïment. Ho fan amb un somriure o amb una mirada. D'altres, ens ho diuen quan són donats d'alta. Però nosaltres només fem la nostra feina".