09
d'abril
del
2020
Ramon Folch i Guillèn (Barcelona, 1946) és biòleg i anterior dirigent dels serveis ambientals de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat entre el 1975 i 1982. En aquella època, va assumir tres funcions "impròpies" de la seva activitat professional com a encàrrecs personals del president Josep Tarradellas –que també era president de la Diputació de Barcelona–: va ser director de la campanya institucional de l’Estatut del 1979, secretari general per la campanya de les eleccions al Parlament del 20 de març del 1980 i Oficial Major provisional del Parlament.
En realitat, però, l’Oficial Major és el cap superior del personal i dels serveis del Parlament, una funció que ell no va arribar a fer un cop constituit. Ara, quaranta anys després, li fa il·lusió que algú es faci la pregunta que curiosament en aquella època no es va fer gaire gent: "I això, qui ho està fent? Com està passant?"
- Com és que vostè va ser l’Oficial Major en aquella primera sessió del Parlament el 10 d’abril del 1980?
- En aquella època, el president Tarradellas va identificar un petit nucli de persones que l’envoltaven –entre les quals hi era jo–, que estaven en el món de l’administració pública i representaven el nou règim. Volia intentar suplir la manca d’estructures reals de gestió pública i ens vam veure cridats a assumir una sèrie d’obligacions que no hauríem fet en circumstàncies normals.
- Quan li va demanar el president Tarradellas que fos l’Oficial major provisional del Parlament?
- La mateixa nit de les eleccions, en què el conseller de governació Josep Maria Bricall i jo mateix vam donar els resultats, el president Tarradellas de matinada em va dir "a partir de demà faré publicar al Diari Oficial de la Generalitat el vostre nomenament com a Oficial major, ocupeu-vos d’organitzar el Parlament". A mi em va caure com una bomba, perquè estava rebentat de totes les coses que havia fet fins a aquell moment i a les dues de la matinada em deien que tenia tres setmanes per organitzar el Parlament... La veritat és que ningú sabia com funcionava un parlament i no existia absolutament res; no hi havia edifici, no hi havia protocols, no hi havia funcionaris, no hi havia estructura.
- Es van haver de fer moltes coses.
- En el nivell purament material, es va decidir rescatar la seu del que havia estat el Parlament durant l’època de la República, el que és ara el Parlament, on hi havia el Museu d’Art Modern de Catalunya, el Gabinet Numismàtic i el Gabinet Filatèlic. I 24 hores després que el president Tarradellas m’encarregués aquesta tasca, em va tocar presentar-me als directors dels tres museus i dir-los "Escolti’m, no sé com, però heu de marxar d’aquí". Això es diu aviat. Però ho vam aconseguir i vam traslladar els museus. I en aquell edifici ruïnós –tot eren corredors i habitacions buides i de qualsevol manera– havíem de muntar-hi el que ha de ser un parlament.
Però, a més, havíem de buscar i contractar el personal d’aquest Parlament, inventar un procediment parlamentari, un sistema d’atenció als diputats... Miraculosament, ho vam fer. I el dia de la inauguració del Parlament semblava la cosa més normal del món. Unes setmanes abans no hi havia absolutament res. Jo crec que va ser una cosa molt pròxima a la multiplicació dels pans i els peixos. De fet, per restaurar el Parlament, vaig haver de demanar diners a l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, perquè la Generalitat no tenia ni pressupost; vam haver de fer-ho amb diners deixats.
- Aquest temps que va tenir per preparar-ho tot va ser entre les eleccions i el ple d’inauguració del Parlament, oi?
- Sí, no recordo exactament quant temps va ser, perquè el president Tarradellas va endarrerir una mica els actes de constitució del Parlament per raons de moviments polítics; és una cosa ben sabuda que ell i el president Pujol no s’avenien i al president Tarradellas li va caure molt malament que Pujol guanyés les eleccions i va fer tot el que va poder per mirar de retardar-ho.
- I el dia de la constitució del Parlament, vostè va ser l’encarregat de llegir el decret i les normes que havia preparat la Generalitat...
- Sí, en un cerimonial, com totes les altres coses, que em vaig inventar. Perquè el president Tarradellas deia “que s’inauguri el Parlament”, però això com es fa? I llavors ens ho vam haver d’inventar tot. L’endemà de les eleccions, per exemple, a les vuit del matí em van trucar del Palau de la Generalitat dient-me que hi havia un senyor de Reus que deia que havia guanyat l'escó per la seva circumscripció. Hi vaig anar i, efectivament, hi havia el diputat Francesc Subirà, un dels diputats electes d’Esquerra Republicana.
Immediatament vaig treure el president Tarradellas del llit, que llavors vivia a la Casa dels Canonges, i li vaig dir “President, s’ha presentat aquest senyor, què diem?”. Va baixar, ens vam reunir els tres i Subirà va dir: “Aleshores, se’ns farà arribar l’acta de diputats?”. Tarradellas em va mirar i em va dir “Bé, se’ls hi ha de fer arribar l’acta de diputats”. I jo li vaig dir “Naturalment, president”, però vaig pensar “Quina acta de diputat? De què em parleu?”. No hi havia absolutament res. Quan es va acabar la reunió, vaig agafar el telèfon, vaig trucar a un amic meu que tenia una impremta i li vaig dir “en una hora ens hem d’inventar un diploma que sigui l’acta de diputat, presenta’m tres o quatre formats i aquesta tarda han d’estar impresos”.
- Imagino que amb la inauguració del Parlament el 10 d'abril va passar el mateix.
- Igual, em vaig haver d’inventar tot un procediment. Se’m va acudir que primer de tot s’havia de fer la recepció dels diputats, vam constituir una mesa inventada amb aquest diputat d’ERC, que va ser el primer que es va presentar, i jo. S’havia convocat tots els diputats i llavors un per un jo vaig anar llegint el seu nom, es van aixecar i van seure. I tothom va trobar que era la cosa més natural del món, però allò s’havia inventat uns dies abans.
Un cop fet aquest acte previ de constatar la presència de tots els diputats, hi va haver la inauguració formal del Parlament, que va ser l’únic acte en el qual va assistir Josep Tarradellas, i per l’organització del qual ell va anar retardant l’acte perquè volia fer-ho d’una determinada manera. Després es va constituir la mesa d’edat, es van fer les votacions per elegir la mesa del Parlament i va acabar sortint el president Heribert Barrera. I el Parlament va començar a funcionar. Mentrestant, havíem fet tries de personal, havíem trobat un cap de protocol, un cap de publicacions, mecanògrafes per fer l’aixecament de les actes de les sessions... ho havíem muntat més o menys tot.
- D’on sortien aquestes normes que va preparar el govern de la Generalitat per regular el ple del dia 10 d’abril i que vostè va llegir? En què va basar-se el govern?
- El govern de la Generalitat volia dir el conseller de Governació Josep Maria Bricall, el Joaquim Maluquer [que era director general de Promoció Social], en Francesc Codina i en Xavier Duch [dos funcionaris del Departament de Governació que el 3 d’abril van passar a la Secretaria del Parlament de Catalunya] i jo. I tot això ens ho vam inventar. En el bon sentit, amb documentació que podíem tenir –vam mirar una mica com havien anat les coses a la Generalitat republicana– i vam intentar fer-ho de la manera més sensata possible. Hi havia uns certs procediments a nivell de govern de la mateixa Diputació –i aquests sí que els coneixíem– i, per tant, no vam fer res que estigués al marge del procediment legal general, però les maneres i el protocol sí que ens les vam inventar. Quan dic improvisar no vull dir que es va fer de qualsevol manera, vull dir que es va fer sense poder-nos remetre a cap antecedent. La veritat és que més que improvisar, vam innovar. Va ser la invenció d’un cerimonial.
- I quan va acabar-se la seva feina com a Oficial major?
- Aquell mateix dia quan es va acabar la sessió, vaig anar al president Barrera i li vaig dir “president, jo ara sí que he acabat, he fet aquestes funcions, però considero que ha quedat restaurada la normalitat democràtica i, per tant, jo renuncio a les funcions d’Oficial major per les quals, a més, no estic especialment preparat i em sento molt satisfet d’haver assumit provisionalment tota aquesta feina”. “Home, et podries quedar”, em va dir. “No, no... Això ho ha de fer una persona que sigui del ram, un jurista, i ja està”, i vaig acabar.
- L’hemicicle del Parlament s’havia fet servir des de l’època republicana?
- Quan al Palau del Parlament s’hi va instal·lar el Museu d’Art Modern, es va respectar l’hemicicle com a relíquia tancada a pany i clau. O sigui que l’hemicicle és el republicà. S’havia fet servir una única vegada amb el Franco ja mort, entre el 1975 i el 1980: de manera simbòlica, els parlamentaris catalans a Madrid, van reunir-s’hi per analitzar el moment polític i per parlar de com es podria redactar l’Estatut. Ara bé, aquell hemicicle era tronat. El cablejat elèctric, per exemple, és una de les moltes coses que es va haver de substituir íntegrament perquè ni remotament hauria aguantat.
Es va haver de tapisar, repintar i, sobretot, es va haver de condicionar tota la resta de l’espai perquè fos transitable. Amb el temps, es van anar afegint moltes més dependències, però allò bàsic estava funcional el dia 10. El dia 10 a les 7 del matí, però, encara s’estaven acabant d’instal·lar els telèfons; jo hi era a primeríssima hora del matí i estàvem patint perquè es pogués trucar des del Parlament.
- Com recorda l’ambient que hi havia aquell dia al Parlament?
- L’ambient era d’una enorme il·lusió, com et pots imaginar. Jo al president Barrera li vaig dir “Per mi, la guerra s’ha acabat avui i finalment l’hem guanyada nosaltres”, perquè tancàvem l’anomalia –entre cometes– que havia durat des del 1939 i fins al 1980. Per tant, en aquest sentit, molt bé. Ara bé, en un nivell més de cuina, hi havia més coses. Tarradellas estava convençut que Joan Reventós –del PSC– guanyaria les eleccions i ho veia amb més bons ulls. El president Tarradellas i Jordi Pujol no tenien bona relació i per això Tarradellas no va voler ni estar present en tot l’acte ni tan sols cedir d’alguna manera la presidència de la Generalitat, per això se’n va anar. Quan es va escollir Pujol com a president de la Generalitat, es va fer un acte, però no al Parlament, sinó al Palau de la Generalitat, en què Tarradellas va cedir formalment el poder a Jordi Pujol.
Ara bé, l’ambient del 10 d’abril era d’un entusiasme molt gran i una infinita il·lusió en uns moments en què, parafrasejant Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible.
- De la sessió del Parlament del 10 d’abril, recorda alguna anècdota o alguna història d’aquell moment?
- Petites anècdotes, o no tan petites... Sobretot la rebequeria del president Tarradellas. Abans que entrés a la sala de plens, ens va cridar al conseller Josep Maria Bricall i a mi –i potser algú més però no recordo qui–, vam anar a un despatx i ens va dir: “Jo no vull cedir la presidència a Jordi Pujol”. Només faltava que el primer acte de constitució del Parlament fos un conflicte per rivalitats personals. El conseller Bricall i jo vam quedar morts. Tots els diputats i tota la premsa estaven a la sala de plens esperant l’arribada del president, i a mi se’m va acudir: “Fem una cosa, vós feu el discurs i quan hàgiu acabat el discurs, suspeneu la sessió i abandoneu la sala. I d’aquesta manera no haureu de continuar”.
Ell va dir que sí, va acabar el discurs, es va suspendre la sessió perquè el president pogués abandonar la sala, i tothom ho va trobar molt bé. I jo vaig pensar que allò era totalment anòmal. El vam acompanyar a la sortida, amb els membres de la mesa d’edat, va agafar el cotxe oficial i va marxar. Llavors jo vaig tornar a l’hemicicle i es va reprendre la sessió. Això va ser improvisat per salvar in extremis la negativa del president Tarradellas a transferir el poder a Pujol. Això, quaranta anys després, s’ha de poder dir. Hi ha dos testimonis, el conseller Bricall i jo.
- Aquell 10 d’abril era una sessió, fins a cert, improvisada, però solemne perquè era un dia de recuperació de les institucions. Aquesta solemnitat s’ha anat perdent?
- És just dir que el president Tarradellas era un home amb un gran sentit de la litúrgia. Per exemple, els dies previs a la inauguració del Parlament, visitava les obres i cada vegada que hi anaven –van ser dos o tres cops– el ritual era el mateix. Jo avisava els set mossos que hi havia que el president sortia cap al Parlament, ells formaven presentant armes, Tarradellas revisava la guàrdia i agafava el cotxe oficial. Llavors, jo li deia al xofer que anés a poc a poc fins al Parlament, perquè els set mossos sortien darrere del president, agafaven dos taxis, avançaven el president mentre anàvem pel passeig de Colom, arribaven primer al Parlament i tornaven a presentar armes a l’entrada. El president Tarradellas baixava, tornava a revisar la guàrdia i entrava a veure les obres.
Això, per una banda, pot semblar una xarlotada, però per l’altra banda era molt important perquè donava molta impressió litúrgica que estàvem fent les coses amb un cert rigor. De fet, m’havia trucat gent del Ministeri de l’Interior dient "¿Cómo los estáis haciendo? ¿Cómo puede ser?", i jo pensava "Si ho sabéssiu...".
Anant al que preguntàveu, penso que d’una manera general el sentit de la litúrgia s’ha perdut moltíssim d’aleshores ençà. O, com a mínim, s’ha afeblit. Personalment, no em fa feliç. Jo ja estic fora del circuit, ja tinc 74 anys, per tant a mi no em pertoca decidir res, però jo ho trobo a faltar.
En realitat, però, l’Oficial Major és el cap superior del personal i dels serveis del Parlament, una funció que ell no va arribar a fer un cop constituit. Ara, quaranta anys després, li fa il·lusió que algú es faci la pregunta que curiosament en aquella època no es va fer gaire gent: "I això, qui ho està fent? Com està passant?"
- Com és que vostè va ser l’Oficial Major en aquella primera sessió del Parlament el 10 d’abril del 1980?
- En aquella època, el president Tarradellas va identificar un petit nucli de persones que l’envoltaven –entre les quals hi era jo–, que estaven en el món de l’administració pública i representaven el nou règim. Volia intentar suplir la manca d’estructures reals de gestió pública i ens vam veure cridats a assumir una sèrie d’obligacions que no hauríem fet en circumstàncies normals.
- Quan li va demanar el president Tarradellas que fos l’Oficial major provisional del Parlament?
- La mateixa nit de les eleccions, en què el conseller de governació Josep Maria Bricall i jo mateix vam donar els resultats, el president Tarradellas de matinada em va dir "a partir de demà faré publicar al Diari Oficial de la Generalitat el vostre nomenament com a Oficial major, ocupeu-vos d’organitzar el Parlament". A mi em va caure com una bomba, perquè estava rebentat de totes les coses que havia fet fins a aquell moment i a les dues de la matinada em deien que tenia tres setmanes per organitzar el Parlament... La veritat és que ningú sabia com funcionava un parlament i no existia absolutament res; no hi havia edifici, no hi havia protocols, no hi havia funcionaris, no hi havia estructura.
"Em va tocar presentar-me als directors dels tres museus que hi havia a l'edifici de l'antic Parlament de la República i dir-los 'Escolti’m, no sé com, però heu de marxar d’aquí'"
- Es van haver de fer moltes coses.
- En el nivell purament material, es va decidir rescatar la seu del que havia estat el Parlament durant l’època de la República, el que és ara el Parlament, on hi havia el Museu d’Art Modern de Catalunya, el Gabinet Numismàtic i el Gabinet Filatèlic. I 24 hores després que el president Tarradellas m’encarregués aquesta tasca, em va tocar presentar-me als directors dels tres museus i dir-los "Escolti’m, no sé com, però heu de marxar d’aquí". Això es diu aviat. Però ho vam aconseguir i vam traslladar els museus. I en aquell edifici ruïnós –tot eren corredors i habitacions buides i de qualsevol manera– havíem de muntar-hi el que ha de ser un parlament.
Però, a més, havíem de buscar i contractar el personal d’aquest Parlament, inventar un procediment parlamentari, un sistema d’atenció als diputats... Miraculosament, ho vam fer. I el dia de la inauguració del Parlament semblava la cosa més normal del món. Unes setmanes abans no hi havia absolutament res. Jo crec que va ser una cosa molt pròxima a la multiplicació dels pans i els peixos. De fet, per restaurar el Parlament, vaig haver de demanar diners a l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, perquè la Generalitat no tenia ni pressupost; vam haver de fer-ho amb diners deixats.
- Aquest temps que va tenir per preparar-ho tot va ser entre les eleccions i el ple d’inauguració del Parlament, oi?
- Sí, no recordo exactament quant temps va ser, perquè el president Tarradellas va endarrerir una mica els actes de constitució del Parlament per raons de moviments polítics; és una cosa ben sabuda que ell i el president Pujol no s’avenien i al president Tarradellas li va caure molt malament que Pujol guanyés les eleccions i va fer tot el que va poder per mirar de retardar-ho.
"A Tarradellas li va caure molt malament que Pujol guanyés les eleccions de 1980 i va fer tot el que va poder per mirar de retardar les coses
- I el dia de la constitució del Parlament, vostè va ser l’encarregat de llegir el decret i les normes que havia preparat la Generalitat...
- Sí, en un cerimonial, com totes les altres coses, que em vaig inventar. Perquè el president Tarradellas deia “que s’inauguri el Parlament”, però això com es fa? I llavors ens ho vam haver d’inventar tot. L’endemà de les eleccions, per exemple, a les vuit del matí em van trucar del Palau de la Generalitat dient-me que hi havia un senyor de Reus que deia que havia guanyat l'escó per la seva circumscripció. Hi vaig anar i, efectivament, hi havia el diputat Francesc Subirà, un dels diputats electes d’Esquerra Republicana.
Immediatament vaig treure el president Tarradellas del llit, que llavors vivia a la Casa dels Canonges, i li vaig dir “President, s’ha presentat aquest senyor, què diem?”. Va baixar, ens vam reunir els tres i Subirà va dir: “Aleshores, se’ns farà arribar l’acta de diputats?”. Tarradellas em va mirar i em va dir “Bé, se’ls hi ha de fer arribar l’acta de diputats”. I jo li vaig dir “Naturalment, president”, però vaig pensar “Quina acta de diputat? De què em parleu?”. No hi havia absolutament res. Quan es va acabar la reunió, vaig agafar el telèfon, vaig trucar a un amic meu que tenia una impremta i li vaig dir “en una hora ens hem d’inventar un diploma que sigui l’acta de diputat, presenta’m tres o quatre formats i aquesta tarda han d’estar impresos”.
El doctor en biologia i socioecòleg Ramon Folch en una imatge recent.
- Imagino que amb la inauguració del Parlament el 10 d'abril va passar el mateix.
- Igual, em vaig haver d’inventar tot un procediment. Se’m va acudir que primer de tot s’havia de fer la recepció dels diputats, vam constituir una mesa inventada amb aquest diputat d’ERC, que va ser el primer que es va presentar, i jo. S’havia convocat tots els diputats i llavors un per un jo vaig anar llegint el seu nom, es van aixecar i van seure. I tothom va trobar que era la cosa més natural del món, però allò s’havia inventat uns dies abans.
Un cop fet aquest acte previ de constatar la presència de tots els diputats, hi va haver la inauguració formal del Parlament, que va ser l’únic acte en el qual va assistir Josep Tarradellas, i per l’organització del qual ell va anar retardant l’acte perquè volia fer-ho d’una determinada manera. Després es va constituir la mesa d’edat, es van fer les votacions per elegir la mesa del Parlament i va acabar sortint el president Heribert Barrera. I el Parlament va començar a funcionar. Mentrestant, havíem fet tries de personal, havíem trobat un cap de protocol, un cap de publicacions, mecanògrafes per fer l’aixecament de les actes de les sessions... ho havíem muntat més o menys tot.
"No vam fer res al marge del procediment legal general, però les maneres i el protocol sí que ens les vam inventar"
- D’on sortien aquestes normes que va preparar el govern de la Generalitat per regular el ple del dia 10 d’abril i que vostè va llegir? En què va basar-se el govern?
- El govern de la Generalitat volia dir el conseller de Governació Josep Maria Bricall, el Joaquim Maluquer [que era director general de Promoció Social], en Francesc Codina i en Xavier Duch [dos funcionaris del Departament de Governació que el 3 d’abril van passar a la Secretaria del Parlament de Catalunya] i jo. I tot això ens ho vam inventar. En el bon sentit, amb documentació que podíem tenir –vam mirar una mica com havien anat les coses a la Generalitat republicana– i vam intentar fer-ho de la manera més sensata possible. Hi havia uns certs procediments a nivell de govern de la mateixa Diputació –i aquests sí que els coneixíem– i, per tant, no vam fer res que estigués al marge del procediment legal general, però les maneres i el protocol sí que ens les vam inventar. Quan dic improvisar no vull dir que es va fer de qualsevol manera, vull dir que es va fer sense poder-nos remetre a cap antecedent. La veritat és que més que improvisar, vam innovar. Va ser la invenció d’un cerimonial.
- I quan va acabar-se la seva feina com a Oficial major?
- Aquell mateix dia quan es va acabar la sessió, vaig anar al president Barrera i li vaig dir “president, jo ara sí que he acabat, he fet aquestes funcions, però considero que ha quedat restaurada la normalitat democràtica i, per tant, jo renuncio a les funcions d’Oficial major per les quals, a més, no estic especialment preparat i em sento molt satisfet d’haver assumit provisionalment tota aquesta feina”. “Home, et podries quedar”, em va dir. “No, no... Això ho ha de fer una persona que sigui del ram, un jurista, i ja està”, i vaig acabar.
- L’hemicicle del Parlament s’havia fet servir des de l’època republicana?
- Quan al Palau del Parlament s’hi va instal·lar el Museu d’Art Modern, es va respectar l’hemicicle com a relíquia tancada a pany i clau. O sigui que l’hemicicle és el republicà. S’havia fet servir una única vegada amb el Franco ja mort, entre el 1975 i el 1980: de manera simbòlica, els parlamentaris catalans a Madrid, van reunir-s’hi per analitzar el moment polític i per parlar de com es podria redactar l’Estatut. Ara bé, aquell hemicicle era tronat. El cablejat elèctric, per exemple, és una de les moltes coses que es va haver de substituir íntegrament perquè ni remotament hauria aguantat.
Es va haver de tapisar, repintar i, sobretot, es va haver de condicionar tota la resta de l’espai perquè fos transitable. Amb el temps, es van anar afegint moltes més dependències, però allò bàsic estava funcional el dia 10. El dia 10 a les 7 del matí, però, encara s’estaven acabant d’instal·lar els telèfons; jo hi era a primeríssima hora del matí i estàvem patint perquè es pogués trucar des del Parlament.
- Com recorda l’ambient que hi havia aquell dia al Parlament?
- L’ambient era d’una enorme il·lusió, com et pots imaginar. Jo al president Barrera li vaig dir “Per mi, la guerra s’ha acabat avui i finalment l’hem guanyada nosaltres”, perquè tancàvem l’anomalia –entre cometes– que havia durat des del 1939 i fins al 1980. Per tant, en aquest sentit, molt bé. Ara bé, en un nivell més de cuina, hi havia més coses. Tarradellas estava convençut que Joan Reventós –del PSC– guanyaria les eleccions i ho veia amb més bons ulls. El president Tarradellas i Jordi Pujol no tenien bona relació i per això Tarradellas no va voler ni estar present en tot l’acte ni tan sols cedir d’alguna manera la presidència de la Generalitat, per això se’n va anar. Quan es va escollir Pujol com a president de la Generalitat, es va fer un acte, però no al Parlament, sinó al Palau de la Generalitat, en què Tarradellas va cedir formalment el poder a Jordi Pujol.
Ara bé, l’ambient del 10 d’abril era d’un entusiasme molt gran i una infinita il·lusió en uns moments en què, parafrasejant Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible.
- De la sessió del Parlament del 10 d’abril, recorda alguna anècdota o alguna història d’aquell moment?
- Petites anècdotes, o no tan petites... Sobretot la rebequeria del president Tarradellas. Abans que entrés a la sala de plens, ens va cridar al conseller Josep Maria Bricall i a mi –i potser algú més però no recordo qui–, vam anar a un despatx i ens va dir: “Jo no vull cedir la presidència a Jordi Pujol”. Només faltava que el primer acte de constitució del Parlament fos un conflicte per rivalitats personals. El conseller Bricall i jo vam quedar morts. Tots els diputats i tota la premsa estaven a la sala de plens esperant l’arribada del president, i a mi se’m va acudir: “Fem una cosa, vós feu el discurs i quan hàgiu acabat el discurs, suspeneu la sessió i abandoneu la sala. I d’aquesta manera no haureu de continuar”.
"'Jo no vull cedir la presidència a Jordi Pujol', em va dir Tarradellas en una rebequeria"
Ell va dir que sí, va acabar el discurs, es va suspendre la sessió perquè el president pogués abandonar la sala, i tothom ho va trobar molt bé. I jo vaig pensar que allò era totalment anòmal. El vam acompanyar a la sortida, amb els membres de la mesa d’edat, va agafar el cotxe oficial i va marxar. Llavors jo vaig tornar a l’hemicicle i es va reprendre la sessió. Això va ser improvisat per salvar in extremis la negativa del president Tarradellas a transferir el poder a Pujol. Això, quaranta anys després, s’ha de poder dir. Hi ha dos testimonis, el conseller Bricall i jo.
- Aquell 10 d’abril era una sessió, fins a cert, improvisada, però solemne perquè era un dia de recuperació de les institucions. Aquesta solemnitat s’ha anat perdent?
- És just dir que el president Tarradellas era un home amb un gran sentit de la litúrgia. Per exemple, els dies previs a la inauguració del Parlament, visitava les obres i cada vegada que hi anaven –van ser dos o tres cops– el ritual era el mateix. Jo avisava els set mossos que hi havia que el president sortia cap al Parlament, ells formaven presentant armes, Tarradellas revisava la guàrdia i agafava el cotxe oficial. Llavors, jo li deia al xofer que anés a poc a poc fins al Parlament, perquè els set mossos sortien darrere del president, agafaven dos taxis, avançaven el president mentre anàvem pel passeig de Colom, arribaven primer al Parlament i tornaven a presentar armes a l’entrada. El president Tarradellas baixava, tornava a revisar la guàrdia i entrava a veure les obres.
Això, per una banda, pot semblar una xarlotada, però per l’altra banda era molt important perquè donava molta impressió litúrgica que estàvem fent les coses amb un cert rigor. De fet, m’havia trucat gent del Ministeri de l’Interior dient "¿Cómo los estáis haciendo? ¿Cómo puede ser?", i jo pensava "Si ho sabéssiu...".
Anant al que preguntàveu, penso que d’una manera general el sentit de la litúrgia s’ha perdut moltíssim d’aleshores ençà. O, com a mínim, s’ha afeblit. Personalment, no em fa feliç. Jo ja estic fora del circuit, ja tinc 74 anys, per tant a mi no em pertoca decidir res, però jo ho trobo a faltar.