06
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
17:14h
La política no es pot analitzar sense perspectiva històrica. El nord-americà Sheldon S. Woldin, un dels grans teòrics de la política contemporània, defensava precisament que, al llarg de la història, s'ha optat més per la recuperació creativa d'idees utilitzades en el passat que per la pròpia originalitat. En d'altres paraules, que els nostres governants acostumen a posar al dia idees que ja s'han fet servir abans. Va bé recordar-ho ara que Pedro Sánchez, escoltant el soroll de sectors conservadors, proposa reeditar els Pactes de la Moncloa per entomar la crisi econòmica associada al coronavirus.
Els Pactes de la Moncloa, firmats l'octubre del 1977, després de les primeres eleccions democràtiques, van servir per ordenar una situació d'inestabilitat. Sense Constitució redactada i amb el franquisme present en tots els racons de l'administració, la tensió política i el desgavell econòmic exigien moviments. Adolfo Suárez va buscar suports amplis per trobar una sortida planera a les turbulències. La Carta Magna acabaria veient la llum. Estabilitat a canvi de contenció, també en els sous dels treballadors.
La reedició dels Pactes de la Moncloa remet a recepta del passat, doncs, per molt que Pablo Iglesias, en un exercici d'empatia amb Pedro Sánchez, hagi qualificat la proposta de via per consolidar un "constitucionalisme social". La fórmula no evoca transformació en termes econòmics i tampoc en matèria social, i presenta seriosos dubtes pel que fa a l'encaix de les sensibilitats territorials, encara més si ha de comptar amb el vistiplau de la dreta espanyola més rància.
No és una temença, és una certesa. Només cal veure com la FAES d'Aznar, que tan propera és al PP de Pablo Casado, no vol sentir a parlar de grans acords que incloguin Podem. L'anticomunisme, present en tribunes conservadores aquestes setmanes, ha substituït l'independentisme com a bèstia negra. La coalició que pilota el govern espanyol hauria de tenir present que en el full de ruta social que apliqui a la crisi s'hi juga el futur de l'executiu, i alguna cosa més. Potser també la manera d'entendre l'Estat en les pròximes dècades.