10
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
19:01h
Res serà igual. O, més ben dit, ja res ho és. El món on vivim és, des de fa dies, irreconeixible. Ple d'espais buits i silencis llargs. Ja no se sent córrer ni jugar a cap infant pels pobles i les ciutats. Hem deixat d'anar a la feina, d'acompanyar el nostres fills a l'escola, de passejar pels carrers o d'anar als parcs. De veure la família i els amics els caps de setmana. De perdre'ns per les ciutats, les muntanyes o el mar. D'abraçar-nos, donar-nos les mans o de besar-nos. La nostra vida ha canviat.
Pensem i parlem més sovint del que ens haguéssim imaginat mesos enrere de la mort o dels canvis bruscos que ha dut la pandèmia a les nostres vides. I com nosaltres, els nostres fills. "És un moment ideal per parlar de les coses essencials i de com volem morir", apunta la filòsofa i especialista en bioètica Begoña Román en una entrevista a NacióDigital. "Hem de parlar de la mort, no ens ha de fer por", afegeix.
La cultura de mort que tenim ens influeix enormement en la manera com l'afrontem i també en parlem. No és res de nou, però sí ara més que mai una evidència, que com a societat vivim d'esquena a aquesta realitat. "Sembla que ens havíem oblidat que els humans morim. Ens hem mort tota la vida, però la nostra societat creia que tenia una assegurança a tot risc que no era real", explica Román.
Això afegit a l'apologia de la por que s'ha fet al llarg de la història per mantenir el control social ens ha dut a dedicar poc temps a pensar sobre la mort i a tot allò que necessitem com a societat per conviure amb el més gran misteri de la vida.
Les preguntes que ens fan els nostres fills aquests dies -sigui per la pèrdua d'un familiar, d'una persona propera o simplement pels canvis que patim a les nostres vides- ens posen davant del mirall i és llavors quan ens descobrim poc preparats per parlar de la mort.
"Parlar de la mort és una assignatura pendent a la nostra societat", afirma la presidenta del Comitè de Deontologia dels col·legis de metges, Montserrat Esquerda, en una entrevista a NacióDigital. "La meva recomanació és perdre la por a parlar-hi", sosté.
"Com adults, primer, hem de treballar en nosaltres mateixos perquè som els referents", apunta l'especialista en educació emocional, Marta González. "Hem d’intentar en la mesura del possible ser conscients de les emocions que sentim per donar un bon model emocional als infants", afegeix.
Tendim a apartar els infants del dolor quan gestionem el dol. Però els experts recorden que són tan perceptius i observadors que no són en absolut aliens a la situació. "Els nens són conscients de la mort molt abans del que ens diuen els llibres. Es diu que tenen consciència de la mort a partir dels 6 o 7 anys. Jo crec que abans. Són molt conscients de les emocions dels adults i moltes vegades les intenten protegir", assegura Esquerda.
"Si no fem un bon acompanyament en aquests moments, adaptat a cada infant, els pot provocar molta més ansietat i confusió per la inseguretat i la incertesa que pot generar en ells", apunta González. "Ho fem amb la millor de les intencions, però els infants el que necessiten és acompanyament i respostes clares, sinceres i breus per viure el procés de dol de la manera més sana, evitant així futures patologies o altres conseqüències d’un dol mal gestionat", afegeix.
Si parlar de la mort als nostres fills ja és prou complicat en circumstàncies normals, encara ho és més en absència de l'acompanyament familiar que tradicionalment estem acostumats a fer en els tanatoris i als funerals. "Si en aquesta pandèmia no podem estar fent aquest acompanyament a les persones que hem perdut, ni acomiadar-nos del cos, ens haurem d'inventar rites de comiat", suggereix l'especialista en bioètica Begoña Román. "És important sobretot per als nens, no només per fer el dol sinó també pel vincle", explica. "I també és important no negar als nens la tristor, la manifestació del plor. Cal explicar-los que la mort existeix i que puguin conviure amb l'absència", subratlla.
Pensem i parlem més sovint del que ens haguéssim imaginat mesos enrere de la mort o dels canvis bruscos que ha dut la pandèmia a les nostres vides. I com nosaltres, els nostres fills. "És un moment ideal per parlar de les coses essencials i de com volem morir", apunta la filòsofa i especialista en bioètica Begoña Román en una entrevista a NacióDigital. "Hem de parlar de la mort, no ens ha de fer por", afegeix.
La cultura de mort que tenim ens influeix enormement en la manera com l'afrontem i també en parlem. No és res de nou, però sí ara més que mai una evidència, que com a societat vivim d'esquena a aquesta realitat. "Sembla que ens havíem oblidat que els humans morim. Ens hem mort tota la vida, però la nostra societat creia que tenia una assegurança a tot risc que no era real", explica Román.
Això afegit a l'apologia de la por que s'ha fet al llarg de la història per mantenir el control social ens ha dut a dedicar poc temps a pensar sobre la mort i a tot allò que necessitem com a societat per conviure amb el més gran misteri de la vida.
Milers de persones ja han perdut la vida a Catalunya pel coronavirus. Foto: Albert Alemany
Les preguntes que ens fan els nostres fills aquests dies -sigui per la pèrdua d'un familiar, d'una persona propera o simplement pels canvis que patim a les nostres vides- ens posen davant del mirall i és llavors quan ens descobrim poc preparats per parlar de la mort.
"Parlar de la mort és una assignatura pendent a la nostra societat", afirma la presidenta del Comitè de Deontologia dels col·legis de metges, Montserrat Esquerda, en una entrevista a NacióDigital. "La meva recomanació és perdre la por a parlar-hi", sosté.
"Com adults, primer, hem de treballar en nosaltres mateixos perquè som els referents", apunta l'especialista en educació emocional, Marta González. "Hem d’intentar en la mesura del possible ser conscients de les emocions que sentim per donar un bon model emocional als infants", afegeix.
Tendim a apartar els infants del dolor quan gestionem el dol. Però els experts recorden que són tan perceptius i observadors que no són en absolut aliens a la situació. "Els nens són conscients de la mort molt abans del que ens diuen els llibres. Es diu que tenen consciència de la mort a partir dels 6 o 7 anys. Jo crec que abans. Són molt conscients de les emocions dels adults i moltes vegades les intenten protegir", assegura Esquerda.
"Si no fem un bon acompanyament en aquests moments, adaptat a cada infant, els pot provocar molta més ansietat i confusió per la inseguretat i la incertesa que pot generar en ells", apunta González. "Ho fem amb la millor de les intencions, però els infants el que necessiten és acompanyament i respostes clares, sinceres i breus per viure el procés de dol de la manera més sana, evitant així futures patologies o altres conseqüències d’un dol mal gestionat", afegeix.
Si parlar de la mort als nostres fills ja és prou complicat en circumstàncies normals, encara ho és més en absència de l'acompanyament familiar que tradicionalment estem acostumats a fer en els tanatoris i als funerals. "Si en aquesta pandèmia no podem estar fent aquest acompanyament a les persones que hem perdut, ni acomiadar-nos del cos, ens haurem d'inventar rites de comiat", suggereix l'especialista en bioètica Begoña Román. "És important sobretot per als nens, no només per fer el dol sinó també pel vincle", explica. "I també és important no negar als nens la tristor, la manifestació del plor. Cal explicar-los que la mort existeix i que puguin conviure amb l'absència", subratlla.
Com donar la notícia de la mort d’un ésser estimat als infants
Qui ha de donar la noticia a l’infant?
Sempre que sigui possible serà el seu adult de referència (pare, mare, o altre membre amb el qual tingui un vincle afectiu). També és important cuidar el context i el lloc en el qual es doni la notícia, preferiblement ha de ser un lloc acollidor i tranquil per l’infant.
Què podem dir i què hem d’evitar?
En donar la notícia, ho hem de fer d’una manera breu però clara i sincera, no hem de donar explicacions més enllà de la comprensió de l’infant.
No hem de dir mentides, crear falses esperances, ni emprar eufemismes com “Ja descansa”; “Se n’ha anat de viatge”; “Està dormint” etc, si no tenim una resposta concreta no hem de tenir por de reconèixer-ho per tal d’evitar que en un futur l’infant es senti enganyat o traït.
Un infant que es sent enganyat pot sentir un dolor molt intens, primer cap a la persona que li va donar la notícia i amb la qual confiava i en segon lloc, perquè haurà de viure i afrontar el dol de la persona morta molt més tard.
I sobretot, no hem de vincular la mort a una contrarietat o dificultat, ni a una malaltia lleu o passatgera, hem d’explicar què produeix la mort ja que sinó els infants en un futur podran relacionar aquella dificultat o malaltia lleu a la mort i trobar-se en continu patiment. Per exemple, en cas de mort per una malaltia podem dir que la persona que ha mort estava “molt i molt malalta” cal deixar clar que no ha estat per un fet lleu.
Tres conceptes claus
Hem de nombrar la paraula mort i recalcar què significa per tal que els infants puguin comprendre els conceptes següents: irreversibilitat, és per sempre, no hem de deixar que pensin que hi pot haver un retorn; universalitat, això li passa a tots els éssers vius; no funcionalitat, la persona o animal ja no respira, no es mou, no menja,... Podem afegir algun altre aspecte físic i representatiu per ajudar-los a comprendre millor que no hi ha moviment, ni funcions corporals.
Com hem d’actuar?
Hem d’acompanyar, sostenir i validar les emocions de l’infant, segurament aquest és el punt més dur i difícil a la pràctica ja que nosaltres tampoc estarem bé però necessiten saber més que mai que estem disponibles per ells i elles ja que això els aportarà la seguretat que
necessiten per transitar les diferents emocions que viuran durant el procés de dol.
Hem d’indagar i posar atenció a totes les emocions que expressin o percebem que poden sentir els infants per posar nom i paraules al que estan sentint i vivint i així ajudar-los a transitar el procés de dol.
No és dolent que els nostres fills ens vegin expressar les nostres emocions, per exemple amb el plor, ja que som el seu model emocional i hem de ser sincers i expressar les emocions que estem vivint davant seu per tal que ells també se sentin confiats i tranquils per fer-ho quan ho necessitin i sense pressions. Tot i que si ens sentim desbordats emocionalment serà millor demanar ajuda.
No hem de donar consells, ni jutjar o comparar els seus comportaments o les seves
expressions emocionals, cada infant és únic i també ho serà el seu procés de dol.
També hem d’estar atents a petites molèsties físiques ja que molts infants encara no poden verbalitzar les seves emocions, senten un malestar però no saben que els passa. Llavors una manera de somatitzar les emocions és a través del cos, amb molèsties físiques. Per això, les haurem d’atendre i no menystenir-les per tal de connectar amb els nostres fills i filles i poder obrir altres vies de comunicació.
Per últim, caldrà donar un gran valor a la comunicació no verbal, per exemple estant presents i disponibles en silenci amb un toc a l’esquena, una abraçada o una mirada.
Consells de l'especialista en educació emocional Marta González en base a la guia "El centre educatiu de dol" d'Àngels Miret.
Qui ha de donar la noticia a l’infant?
Sempre que sigui possible serà el seu adult de referència (pare, mare, o altre membre amb el qual tingui un vincle afectiu). També és important cuidar el context i el lloc en el qual es doni la notícia, preferiblement ha de ser un lloc acollidor i tranquil per l’infant.
Què podem dir i què hem d’evitar?
En donar la notícia, ho hem de fer d’una manera breu però clara i sincera, no hem de donar explicacions més enllà de la comprensió de l’infant.
No hem de dir mentides, crear falses esperances, ni emprar eufemismes com “Ja descansa”; “Se n’ha anat de viatge”; “Està dormint” etc, si no tenim una resposta concreta no hem de tenir por de reconèixer-ho per tal d’evitar que en un futur l’infant es senti enganyat o traït.
Un infant que es sent enganyat pot sentir un dolor molt intens, primer cap a la persona que li va donar la notícia i amb la qual confiava i en segon lloc, perquè haurà de viure i afrontar el dol de la persona morta molt més tard.
I sobretot, no hem de vincular la mort a una contrarietat o dificultat, ni a una malaltia lleu o passatgera, hem d’explicar què produeix la mort ja que sinó els infants en un futur podran relacionar aquella dificultat o malaltia lleu a la mort i trobar-se en continu patiment. Per exemple, en cas de mort per una malaltia podem dir que la persona que ha mort estava “molt i molt malalta” cal deixar clar que no ha estat per un fet lleu.
Tres conceptes claus
Hem de nombrar la paraula mort i recalcar què significa per tal que els infants puguin comprendre els conceptes següents: irreversibilitat, és per sempre, no hem de deixar que pensin que hi pot haver un retorn; universalitat, això li passa a tots els éssers vius; no funcionalitat, la persona o animal ja no respira, no es mou, no menja,... Podem afegir algun altre aspecte físic i representatiu per ajudar-los a comprendre millor que no hi ha moviment, ni funcions corporals.
Com hem d’actuar?
Hem d’acompanyar, sostenir i validar les emocions de l’infant, segurament aquest és el punt més dur i difícil a la pràctica ja que nosaltres tampoc estarem bé però necessiten saber més que mai que estem disponibles per ells i elles ja que això els aportarà la seguretat que
necessiten per transitar les diferents emocions que viuran durant el procés de dol.
Hem d’indagar i posar atenció a totes les emocions que expressin o percebem que poden sentir els infants per posar nom i paraules al que estan sentint i vivint i així ajudar-los a transitar el procés de dol.
No és dolent que els nostres fills ens vegin expressar les nostres emocions, per exemple amb el plor, ja que som el seu model emocional i hem de ser sincers i expressar les emocions que estem vivint davant seu per tal que ells també se sentin confiats i tranquils per fer-ho quan ho necessitin i sense pressions. Tot i que si ens sentim desbordats emocionalment serà millor demanar ajuda.
No hem de donar consells, ni jutjar o comparar els seus comportaments o les seves
expressions emocionals, cada infant és únic i també ho serà el seu procés de dol.
També hem d’estar atents a petites molèsties físiques ja que molts infants encara no poden verbalitzar les seves emocions, senten un malestar però no saben que els passa. Llavors una manera de somatitzar les emocions és a través del cos, amb molèsties físiques. Per això, les haurem d’atendre i no menystenir-les per tal de connectar amb els nostres fills i filles i poder obrir altres vies de comunicació.
Per últim, caldrà donar un gran valor a la comunicació no verbal, per exemple estant presents i disponibles en silenci amb un toc a l’esquena, una abraçada o una mirada.
Consells de l'especialista en educació emocional Marta González en base a la guia "El centre educatiu de dol" d'Àngels Miret.
Els nens passen també processos de dol com els adults Foto: Unsplash