05
d'abril
del
2020
Actualitzat
el
06
d'abril
a la
13:18h
El president espanyol, Pedro Sánchez, va invocar dissabte la necessitat de reeditar uns nous Pactes de la Moncloa, rememorant els acords signats per la majoria de les forces polítiques en els inicis de la Transició. Al·ludint en diverses ocasions a la "unitat" i al caràcter històric del moment, el líder socialista va verbalitzar, fins i tot, la coneguda frase de John Kennedy: "Hem de passar de què poden fer la resta per mi a què puc fer jo per la resta".
Sánchez va fer una crida a recuperar l'esperit de la Transició, que tantes vegades han citat diversos dirigents espanyols en els darrers anys, i en tantes ocasions de manera tergiversada. El president espanyol va anunciar que iniciaria una ronda de contactes amb les diferents forces polítiques per forjar uns grans acords d'Estat.
Els Pactes de la Moncloa es van signar el 25 octubre del 1977 per la major part de les forces polítiques: la centrista UCD d'Adolfo Suárez, que governava; el PSOE; la Federació Catalana del PSOE; el PSC, aleshores amb grup propi al Congrés; el minoritari Partit Socialista Popular de Tierno Galván; el Partit Comunista; el PNB, presidit per un savi i gat vell que avui pocs recorden com Juan Ajuriaguerra; Convergència Democràtica, representada per Miquel Roca; i l'Aliança Popular de Manuel Fraga, que no va subscriure l'apartat polític dels acords. Però què van ser els Pactes de la Moncloa? Aquí podeu consultar-ne el contingut.
L'inici del procés constituent
Els Pactes de la Moncloa van ser un gran acord social i polític en un moment en què es va copsar que el canvi polític podria venir acompanyat d'una forta crisi econòmica. Espanya havia celebrat les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República el 15 de juny d'aquell 1977. El país vivia els inicis d'un procés que havia de concloure amb l'enterrament definitiu de l'estructura franquista. Però venien turbulències econòmiques. La crisi petroliera del 1973 ja començava a tenir efectes perniciosos: l'atur estava creixent (dels 325.000 desocupats del 1973 s'havia passat als prop de 800.000 el 1977), el govern havia fet efectiva la devaluació de la pesseta en un 20%, la inflació havia superat el 25%...
La por a la conflictivitat social va decidir Suárez a anar a uns grans acords d'Estat. Hi havia en aquell moment il·lusió pels canvis que s'estaven experimentant. La Constitució encara no s'havia elaborat i restaven dempeus molts elements del franquisme. Els Pactes de la Moncloa van ser el full de ruta que duria a consolidar la Transició.
Els acords van tenir dues parts: una d'econòmica i una de més política. Es van posar les bases del sistema fiscal, que havia de ser progressiu, es va acordar que els salaris serien fixats tenint en compte les previsions de la inflació futura, i es van establir la protecció i millora del nivell de les pensions i un reforç de les prestacions de desocupació. Malgrat que els dos sindicats majoritaris no van signar els acords, tant CCOO com UGT van avalar-los, malgrat reticències importants.
El vessant polític dels pactes, vist amb ulls d'avui, sembla molt pretèrit. Es va decidir suprimir la censura prèvia i posar fi al segrest de mitjans de comunicació sense ordre judicial, es van reconèixer els drets d'associació i de reunió en espai tancat sense autorització prèvia. Es va despenalitzar l'adulteri i es va regular la venda d'anticonceptius. Era l'Espanya del 1977.
Més oposició a la dreta que a l'esquerra
Els acords no van ser rebuts de manera unànime. Ni l'esquerra abertzale ni ERC -que acabava de ser legalitzada, però no s'havia pogut presentar amb les seves sigles a les eleccions del juny- van aprovar-los. En les centrals sindicals hi va haver fortes resistències. Però és cert que va ser en els sectors més nostàlgics de la dictadura i en àmbits empresarials (la CEOE estava tot just creada) on va despertar més rebuig.
La dreta econòmica veia amb preocupació el protagonisme que el govern donava a CCOO i UGT, i temia la preeminència de l'esquerra. De fet, com va dir el mateix Fraga, "Suárez ens ha presentat uns pactes de centre esquerra". El preu a pagar pel paper que les centrals sindicals podrien adquirir en un nou marc de pactes socials inquietava la patronal.
Entre les persones que van ser determinants hi va haver Suárez, però també el líder del PCE, Santiago Carrillo, va ser crucial i va acabar d'arrossegar CCOO al vistiplau a l'acord. Una altra figura clau va ser Enrique Fuentes Quintana, el vicepresident econòmic, un acadèmic independent amb molt de prestigi, també en sectors de l'esquerra.
La FAES s'hi oposa
El gir a la dreta que s'ha produït en el bloc conservador de la política espanyola des dels anys del triomf aznarista és clar. Ho demostra també la reacció del principal laboratori d'idees sobre la intenció anunciada per Sánchez. La fundació FAES, que presideix José María Aznar, ja ha expressat quina és la seva línia vermella: ni parlar de Pactes de la Moncloa mentre Podem sigui a l'executiu.
En un document que porta per títol El perill d'un govern fallit, FAES -que en aquests moments exerceix un gran ascendent sobre la direcció del PP, amb Pablo Casado al davant- escomet contra Podem i els titlla de "comunistes", rebutjant tota possibilitat de tenir-los com a interlocutors. I sosté: "Podem en el govern representa en aquestes circumstàncies un risc inassumible i amenaçador per al sistema democràtic". La fundació aznariana adverteix a Sánchez: "És hora que el Partit Socialista decideixi si en aquestes circumstàncies vol ser part del problema o de la solució".
El 1977, la dreta que sorgia del franquisme va entendre que no era possible afermar les bases d'un nou Estat sense el concurs de l'esquerra social i dels nacionalismes català o basc, o si més no de la seva part aleshores majoritària. Ara estem en un context molt diferent.
Sánchez va fer una crida a recuperar l'esperit de la Transició, que tantes vegades han citat diversos dirigents espanyols en els darrers anys, i en tantes ocasions de manera tergiversada. El president espanyol va anunciar que iniciaria una ronda de contactes amb les diferents forces polítiques per forjar uns grans acords d'Estat.
Els Pactes de la Moncloa es van signar el 25 octubre del 1977 per la major part de les forces polítiques: la centrista UCD d'Adolfo Suárez, que governava; el PSOE; la Federació Catalana del PSOE; el PSC, aleshores amb grup propi al Congrés; el minoritari Partit Socialista Popular de Tierno Galván; el Partit Comunista; el PNB, presidit per un savi i gat vell que avui pocs recorden com Juan Ajuriaguerra; Convergència Democràtica, representada per Miquel Roca; i l'Aliança Popular de Manuel Fraga, que no va subscriure l'apartat polític dels acords. Però què van ser els Pactes de la Moncloa? Aquí podeu consultar-ne el contingut.
L'inici del procés constituent
Els Pactes de la Moncloa van ser un gran acord social i polític en un moment en què es va copsar que el canvi polític podria venir acompanyat d'una forta crisi econòmica. Espanya havia celebrat les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República el 15 de juny d'aquell 1977. El país vivia els inicis d'un procés que havia de concloure amb l'enterrament definitiu de l'estructura franquista. Però venien turbulències econòmiques. La crisi petroliera del 1973 ja començava a tenir efectes perniciosos: l'atur estava creixent (dels 325.000 desocupats del 1973 s'havia passat als prop de 800.000 el 1977), el govern havia fet efectiva la devaluació de la pesseta en un 20%, la inflació havia superat el 25%...
La por a la conflictivitat social va decidir Suárez a anar a uns grans acords d'Estat. Hi havia en aquell moment il·lusió pels canvis que s'estaven experimentant. La Constitució encara no s'havia elaborat i restaven dempeus molts elements del franquisme. Els Pactes de la Moncloa van ser el full de ruta que duria a consolidar la Transició.
La crisi econòmica va forçar la UCD, aleshores en el poder, a un pacte social que fos avalat per l'oposició i els sindicats
Els acords van tenir dues parts: una d'econòmica i una de més política. Es van posar les bases del sistema fiscal, que havia de ser progressiu, es va acordar que els salaris serien fixats tenint en compte les previsions de la inflació futura, i es van establir la protecció i millora del nivell de les pensions i un reforç de les prestacions de desocupació. Malgrat que els dos sindicats majoritaris no van signar els acords, tant CCOO com UGT van avalar-los, malgrat reticències importants.
El vessant polític dels pactes, vist amb ulls d'avui, sembla molt pretèrit. Es va decidir suprimir la censura prèvia i posar fi al segrest de mitjans de comunicació sense ordre judicial, es van reconèixer els drets d'associació i de reunió en espai tancat sense autorització prèvia. Es va despenalitzar l'adulteri i es va regular la venda d'anticonceptius. Era l'Espanya del 1977.
Més oposició a la dreta que a l'esquerra
Els acords no van ser rebuts de manera unànime. Ni l'esquerra abertzale ni ERC -que acabava de ser legalitzada, però no s'havia pogut presentar amb les seves sigles a les eleccions del juny- van aprovar-los. En les centrals sindicals hi va haver fortes resistències. Però és cert que va ser en els sectors més nostàlgics de la dictadura i en àmbits empresarials (la CEOE estava tot just creada) on va despertar més rebuig.
La dreta econòmica veia amb preocupació el protagonisme que el govern donava a CCOO i UGT, i temia la preeminència de l'esquerra. De fet, com va dir el mateix Fraga, "Suárez ens ha presentat uns pactes de centre esquerra". El preu a pagar pel paper que les centrals sindicals podrien adquirir en un nou marc de pactes socials inquietava la patronal.
Els pactes van suposar un major protagonisme sindical, la despenalització de l'adulteri i avenços en la llibertat de premsa i de reunió
Entre les persones que van ser determinants hi va haver Suárez, però també el líder del PCE, Santiago Carrillo, va ser crucial i va acabar d'arrossegar CCOO al vistiplau a l'acord. Una altra figura clau va ser Enrique Fuentes Quintana, el vicepresident econòmic, un acadèmic independent amb molt de prestigi, també en sectors de l'esquerra.
La FAES s'hi oposa
El gir a la dreta que s'ha produït en el bloc conservador de la política espanyola des dels anys del triomf aznarista és clar. Ho demostra també la reacció del principal laboratori d'idees sobre la intenció anunciada per Sánchez. La fundació FAES, que presideix José María Aznar, ja ha expressat quina és la seva línia vermella: ni parlar de Pactes de la Moncloa mentre Podem sigui a l'executiu.
La fundació de José María Aznar ja ha deixat clar que veta a Podem com a interlocutor de qualsevol acord d'Estat
En un document que porta per títol El perill d'un govern fallit, FAES -que en aquests moments exerceix un gran ascendent sobre la direcció del PP, amb Pablo Casado al davant- escomet contra Podem i els titlla de "comunistes", rebutjant tota possibilitat de tenir-los com a interlocutors. I sosté: "Podem en el govern representa en aquestes circumstàncies un risc inassumible i amenaçador per al sistema democràtic". La fundació aznariana adverteix a Sánchez: "És hora que el Partit Socialista decideixi si en aquestes circumstàncies vol ser part del problema o de la solució".
El 1977, la dreta que sorgia del franquisme va entendre que no era possible afermar les bases d'un nou Estat sense el concurs de l'esquerra social i dels nacionalismes català o basc, o si més no de la seva part aleshores majoritària. Ara estem en un context molt diferent.