04
d'abril
del
2020
Actualitzat
a la
13:16h
Si bé la "grip espanyola" és de moment l'epidèmia més letal que ha viscut el nostre país al llarg de la història, hi ha altres episodis com la febre groga o el tifus que també ens recorden bastant, sobretot pel que la manera de viure-les de la ciutadania, a l'estranya situació que estem vivint aquests dies.
Jaume de Ramon i Vidal, al seu llibre "Subministrament d'aigua i tifus a Barcelona (1914-1915)" va traçar les línies principals d'aquesta epidèmia a la ciutat. De l'octubre de 1914 al desembre de 1915 molta gent va començar a caure malalta de tifus i ningú en sabia ben bé el motiu. Amb les primeres morts el pànic es va estendre entre la ciutadania.
Segons Josep Suárez de Figueroa, l'aleshores Inspector de Sanitat del camp de Catalunya, l'origen de l'epidèmia calia buscar-lo en una invasió de rates durant els mesos de juliol i agost de 1914 a diversos municipis de l'àrea barcelonina. Tot apuntava al fet que la malaltia s'havia transmès de les poblacions de la rodalia cap a la capital.
El laboratori Bacteriologic Municipal va confirmar l'existència del germen per primera vegada en una font de Sant Andreu del Palomar alimentada pel cabal de Montcada.
Els primers rumors de la presència de tifus a Barcelona van començar el dia 24 d'octubre i pel 27 ja s'estenia una gran mortaldat.
Per tal de localitzar exactament quins eren els focus d'infecció, l'advocat de la Societat General d'Aigües de Barcelona havia anat marcant creus en un mapa de Barcelona, sobre els domicilis de les persones infectades. Del seu estudi va treure com a conclusió que la zona més afectada era la part baixa de la Dreta de l'Eixample, l'actual Ciutat Vella i la Barceloneta, coincidint amb l'àrea abastida per les aigües de Montcada, l'antic Rec Comtal.
A Sant Andreu ja s'havien iniciat febres el mes de setembre i les fortes pluges de les primeries d'octubre podrien haver facilitat la proliferació del bacteri. El dia 30 d'octubre es van aturar totes les obres de Barcelona per evitar que es remoguessin terres. El doctor Rodríguez Méndez descrivia així les reaccions de la població i el col·lapse del sistema assistencial:
"Fugiren els que pogueren fer-ho, i els que no podien es tancaven a casa, paralitzats per la por, sense esma per fugir; els més reflexius prengueren al peu de la lletra les normes emanades de la Junta de Sanitat o disposades pels metges respectius; els inconscients s'arronsaren d'espatlles; i els més inconscients en feren broma o es vanaren, demostrant el poc cas que feien, bevent aigua de les fonts prohibides. (···) Els aïllaments no estaven preparats, només foren aconseguits 72 llits per una població de 600.000 habitants, la resolució sobre les aigües va trigar massa a discutir hom excessivament. Varen créixer els curanderos que pregonaven la immunitat a través de vacunes curatives i cobraven les injeccions a sis rals; aquests vividors no són pas metges"
Aviat es van haver de dur a terme mesures excepcionals per convertir diversos equipaments en sales per albergar nous llits per poder albergar les persones infectades, el nombre de les quals s'havia incrementat ràpidament.
J. Cabrera Medina, alumne intern de l'Hospital Clínic va descriure la situació així:
"Han existido múltiples dificultades para dar cabida y atender a todos los enfermos que han acudido y a pesar de la escasez de espacio, excesivo trabajo y pocos recursos, el Hospital Clínico ha superado todos los obstáculos para admitir el mayor número posible de infecciosos"
Per la seva banda, el doctor Ramon Turró, director del Laboratori Bacteriologic Municipal, va denunciar l'empresa Aigües de Montcada i es va dedicar a anar per la ciutat pintant una creu vermella sobre les fonts contaminades per assenyalar-les. Alguns el van acusar d'alarmista.
Un cop traçats els principals estudis sobre quins eren els principals focus d'aigua contaminada i després d'anar canviant els protocols de prevenció, cap al gener de 1915 l'epidèmia es va anar esvaint.
Un efecte col·lateral de l'arribada del tifus a Barcelona va ser una guerra oberta per aconseguir el control hegemònic de la gestió d'aigua per part de l'empresa Aigües de Barcelona, que va aprofitar l'avinentesa per atacar sistemàticament a l'empresa Aigües de Montcada i anar avançant cap a la construcció del seu monopoli.
Jaume de Ramon i Vidal, al seu llibre "Subministrament d'aigua i tifus a Barcelona (1914-1915)" va traçar les línies principals d'aquesta epidèmia a la ciutat. De l'octubre de 1914 al desembre de 1915 molta gent va començar a caure malalta de tifus i ningú en sabia ben bé el motiu. Amb les primeres morts el pànic es va estendre entre la ciutadania.
Segons Josep Suárez de Figueroa, l'aleshores Inspector de Sanitat del camp de Catalunya, l'origen de l'epidèmia calia buscar-lo en una invasió de rates durant els mesos de juliol i agost de 1914 a diversos municipis de l'àrea barcelonina. Tot apuntava al fet que la malaltia s'havia transmès de les poblacions de la rodalia cap a la capital.
El laboratori Bacteriologic Municipal va confirmar l'existència del germen per primera vegada en una font de Sant Andreu del Palomar alimentada pel cabal de Montcada.
Els primers rumors de la presència de tifus a Barcelona van començar el dia 24 d'octubre i pel 27 ja s'estenia una gran mortaldat.
Per tal de localitzar exactament quins eren els focus d'infecció, l'advocat de la Societat General d'Aigües de Barcelona havia anat marcant creus en un mapa de Barcelona, sobre els domicilis de les persones infectades. Del seu estudi va treure com a conclusió que la zona més afectada era la part baixa de la Dreta de l'Eixample, l'actual Ciutat Vella i la Barceloneta, coincidint amb l'àrea abastida per les aigües de Montcada, l'antic Rec Comtal.
A Sant Andreu ja s'havien iniciat febres el mes de setembre i les fortes pluges de les primeries d'octubre podrien haver facilitat la proliferació del bacteri. El dia 30 d'octubre es van aturar totes les obres de Barcelona per evitar que es remoguessin terres. El doctor Rodríguez Méndez descrivia així les reaccions de la població i el col·lapse del sistema assistencial:
"Fugiren els que pogueren fer-ho, i els que no podien es tancaven a casa, paralitzats per la por, sense esma per fugir; els més reflexius prengueren al peu de la lletra les normes emanades de la Junta de Sanitat o disposades pels metges respectius; els inconscients s'arronsaren d'espatlles; i els més inconscients en feren broma o es vanaren, demostrant el poc cas que feien, bevent aigua de les fonts prohibides. (···) Els aïllaments no estaven preparats, només foren aconseguits 72 llits per una població de 600.000 habitants, la resolució sobre les aigües va trigar massa a discutir hom excessivament. Varen créixer els curanderos que pregonaven la immunitat a través de vacunes curatives i cobraven les injeccions a sis rals; aquests vividors no són pas metges"
Aviat es van haver de dur a terme mesures excepcionals per convertir diversos equipaments en sales per albergar nous llits per poder albergar les persones infectades, el nombre de les quals s'havia incrementat ràpidament.
J. Cabrera Medina, alumne intern de l'Hospital Clínic va descriure la situació així:
"Han existido múltiples dificultades para dar cabida y atender a todos los enfermos que han acudido y a pesar de la escasez de espacio, excesivo trabajo y pocos recursos, el Hospital Clínico ha superado todos los obstáculos para admitir el mayor número posible de infecciosos"
Per la seva banda, el doctor Ramon Turró, director del Laboratori Bacteriologic Municipal, va denunciar l'empresa Aigües de Montcada i es va dedicar a anar per la ciutat pintant una creu vermella sobre les fonts contaminades per assenyalar-les. Alguns el van acusar d'alarmista.
Un cop traçats els principals estudis sobre quins eren els principals focus d'aigua contaminada i després d'anar canviant els protocols de prevenció, cap al gener de 1915 l'epidèmia es va anar esvaint.
Un efecte col·lateral de l'arribada del tifus a Barcelona va ser una guerra oberta per aconseguir el control hegemònic de la gestió d'aigua per part de l'empresa Aigües de Barcelona, que va aprofitar l'avinentesa per atacar sistemàticament a l'empresa Aigües de Montcada i anar avançant cap a la construcció del seu monopoli.