01
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
18:07h
En un moment en què milers de persones s'han quedat a l'atur, estan afectades per acomiadaments temporals i moltes famílies han vist reduïts dràsticament els seus ingressos, que les mesures destinades als lloguers pivotin en una línia de crèdits assegura l'endeutament de qui té dificultats per pagar i garanteix que els arrendataris cobrin.
No es posa en dubte la rellevància de prohibir els desnonaments sense alternativa habitacional, que, per cert, no s'haurien de produir si es complís la llei 24/2015. O l'impediment d'apujar uns preus que ja són desorbitats. Però és inevitable preguntar-se si, en un context de crisi col·lectiva, no se n'haurien de fer corresponsables també aquells que tenen una economia més folgada. I no estem parlant de qui depèn d’una petita renda per sostenir el seu dia a dia, si no de situar la pressió, també la burocràtica, en aquell que segur que no passarà penúries.
La diferència és clara entre els que hauran de fer malabarismes per arribar a finals de mes, si és que hi arriben, i els que, simplement, es neguen a acceptar una reducció dels seus beneficis. Aquí està el moll de l'os per no reproduir les receptes que, després de la crisi del 2008, han consolidat una societat precaritzada i cada cop més desigual.
Si avui preguntem a un gran fons d'inversió si renunciarà de forma voluntària a la meitat del cost dels lloguers, què respondrà? Qui optarà per aquesta mesura si l'alternativa és cobrar-ho tot igualment en un termini de tres anys? Si avui comença una vaga de lloguers és perquè és més que raonable dubtar de la "bona voluntat" de qui ha construït fortunes a costa d'especular amb el dret a un habitatge digne.