05
de juliol
del
2020
Actualitzat
el
06
de juliol
a la
13:09h
Gideon Lichfield, editor en cap de la revista MIT Technology Review, considerada la revista degana sobre tecnologia i vinculada a l'Institut Tecnològic de Massachusets (MIT), va publicar el 17 de març l'article We're not going back to normal. Lichfield analitzava els canvis que s'estan produint en la vida quotidiana i que ara ens semblen mesures excepcionals i efímeres, però que segons ell han vingut per quedar-se.
Molts aspectes sobre el distanciament social, les formes de treballar, les vies de socialització que s'aniran generant, des del format de les reunions de treball fins als nous espais de lleure i esbarjo, no tornaran a ser igual en la nova normalitat. Segons Lichfield, enfront els que consideren que, passat un temps, les coses tornaran a ser com abans, el cert és que moltes coses no tornaran a ser igual en la vida quotidiana.
La major part dels canvis que vindran es percebran sobretot a les ciutats, en l'espai urbà on viu la majoria de la població. Serà a les urbs on es materialitzaran, de produir-se, molts dels canvis que s'anuncien després del coronavirus.
Hem demanat a dos acadèmics que han treballat i pensat sobre les ciutats que ens analitzin l'horitzó que s'obrirà per tots nosaltres a l'espai urbà i les transformacions que es poden produir.
Oriol Nel·lo és geògraf i urbanista, professor de la UAB, va dirigir l'Institut d'Estudis Metropolitans (1988-99) i secretari per a la Planificació Territorial (2003-11).
Marina Subirats és sociòloga, va ser directora de l'Institut de la Dona i regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona. Els hem plantejat tres qüestions:
1. Viurem transformacions profundes en l'espai ciutadà?
2. Hi haurà canvis en les grans aglomeracions urbanes?
3. Les ciutats guanyaran o perdran poder? Canviarà la governança?
.jpg)
Oriol Nel·lo: "Cal repensar com produïm i distribuïm la riquesa, com ens relacionem amb la natura i ens governem"
1. La situació actual posa en evidencia les contradiccions del procés d'urbanització actual. La primera paradoxa és la relativa a la densitat urbana. En temps d'epidèmia, la ciutat ha semblat sempre un indret perillós. La literatura, de Boccaccio a Defoe, és plena de referències a aquest fet. Però les ciutats son també grans centres de serveis, el lloc on pot obtenir-se les millors cures i es produeixen les majors innovacions mèdiques.
Una segona dicotomia és la que es deriva de la dialèctica entre aïllament i solidaritat. És cert que a la ciutat et pots sentir anònim entre la multitud. I això pot afavorir els comportaments egoistes. Però la ciutat és també el lloc de la solidaritat, on hi ha gent que penja notes a l'ascensor oferint-se per ajudar els veïns. En l'actualitat hi ha una florida extraordinària d'iniciatives solidàries de tota mena.
La tercera dicotomia evidenciada per la crisi és la tensió entre control i llibertats. Aquells que afirmen que la forma més eficient per sortir de la crisi és una solució autoritària obliden que a través de les pràctiques solidàries i el compromís social es poden assolir excel·lents resultats, també des del punt de vista sanitari, sense posar en risc les llibertats.
2. La crisi actual no impugna tant la ciutat com espai de vida, sinó la forma com s'està desenvolupant el procés d'urbanització en la nostra societat. Tant de bo que el drama que estem travessant serveixi per repensar la forma com produïm i distribuïm la riquesa, com ens relacionem amb la natura i com ens governem. Si de tot això en sortissin ciutats més equitatives, sostenibles i democràtiques els patiments d'aquests dies no haurien estat en va.
3. És evident que un repte com el del coronavirus exigeix de respostes globals que superen l'àmbit de la ciutat. Però també requereixen de l'acció estrictament local. No hi ha respostes només globals o només locals a la crisi. Una altra cosa que està mostrant la crisi és que l'acció de l'administració pública, per tal de ser exitosa, s'ha de complementar amb la mobilització i les pràctiques solidàries de la ciutadania. Avui veiem com la gent es mobilitza no només per confrontar-se, sinó també per crear i cooperar. Després de tants anys d'hegemonia neoliberal i d'individualisme rampant, la pandèmia actual mostra la rellevància de disposar d'uns poders públics, juntament amb una ciutadania vigilant i mobilitzada.
1. És encara aviat per saber com evolucionaran les coses. Crec que canviaran poc a curt termini. La nostra vida té una enorme complexitat i està feta a partir de moltes rutines i de costums que ha costat molts anys que s'anessin establint i han anat moldejant la vida també a les ciutats. Però el que per mi està clar és que les ciutats continuaran sent el motor de la vida social i de les grans transformacions.
2. Al llarg de la història el que es contempla és que els grans canvis en la manera de viure de les persones es produeixen sempre que hi ha una alternativa clara. Esdeveniments com aquesta pandèmia poden canviar coses, però més a mig termini. Hi pot haver una tendència de persones que vulguin viure fora de la ciutat, sí, però no gaire lluny, a tocar. És el fenomen dels suburbis, com poden ser Sant Cugat o el Maresme. I a qui li treus el cotxe? Qui té cotxe creu que té tot el dret a anar-hi.
3. La pandèmia també ha mostrat que la globalització econòmica ha estat molt ràpida, però la globalització política no tant. Pot haver una tendència en favor d'una major centralització i, en aquest sentit, fan por algunes de les noves hegemonies que poden entreveure's. Hi ha aspectes en aquestes crisi, com pot ser la urgència d'obtenir material sanitari, en què les ciutats sí que poden delatar més feblesa. En canvi, un tema que considero que agafarà embranzida serà la consciència social davant del que representa el canvi climàtic, una batalla en què el paper de les ciutats serà determinant. El combat contra l'escalfament global experimentarà una inflexió i serà una causa guanyadora.
Molts aspectes sobre el distanciament social, les formes de treballar, les vies de socialització que s'aniran generant, des del format de les reunions de treball fins als nous espais de lleure i esbarjo, no tornaran a ser igual en la nova normalitat. Segons Lichfield, enfront els que consideren que, passat un temps, les coses tornaran a ser com abans, el cert és que moltes coses no tornaran a ser igual en la vida quotidiana.
La major part dels canvis que vindran es percebran sobretot a les ciutats, en l'espai urbà on viu la majoria de la població. Serà a les urbs on es materialitzaran, de produir-se, molts dels canvis que s'anuncien després del coronavirus.
Hem demanat a dos acadèmics que han treballat i pensat sobre les ciutats que ens analitzin l'horitzó que s'obrirà per tots nosaltres a l'espai urbà i les transformacions que es poden produir.
Oriol Nel·lo és geògraf i urbanista, professor de la UAB, va dirigir l'Institut d'Estudis Metropolitans (1988-99) i secretari per a la Planificació Territorial (2003-11).
Marina Subirats és sociòloga, va ser directora de l'Institut de la Dona i regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona. Els hem plantejat tres qüestions:
1. Viurem transformacions profundes en l'espai ciutadà?
2. Hi haurà canvis en les grans aglomeracions urbanes?
3. Les ciutats guanyaran o perdran poder? Canviarà la governança?
Oriol Nel·lo, entrevistat a NacióDigital. Foto: Bernat Cedó
Oriol Nel·lo: "Cal repensar com produïm i distribuïm la riquesa, com ens relacionem amb la natura i ens governem"
1. La situació actual posa en evidencia les contradiccions del procés d'urbanització actual. La primera paradoxa és la relativa a la densitat urbana. En temps d'epidèmia, la ciutat ha semblat sempre un indret perillós. La literatura, de Boccaccio a Defoe, és plena de referències a aquest fet. Però les ciutats son també grans centres de serveis, el lloc on pot obtenir-se les millors cures i es produeixen les majors innovacions mèdiques.
Una segona dicotomia és la que es deriva de la dialèctica entre aïllament i solidaritat. És cert que a la ciutat et pots sentir anònim entre la multitud. I això pot afavorir els comportaments egoistes. Però la ciutat és també el lloc de la solidaritat, on hi ha gent que penja notes a l'ascensor oferint-se per ajudar els veïns. En l'actualitat hi ha una florida extraordinària d'iniciatives solidàries de tota mena.
La tercera dicotomia evidenciada per la crisi és la tensió entre control i llibertats. Aquells que afirmen que la forma més eficient per sortir de la crisi és una solució autoritària obliden que a través de les pràctiques solidàries i el compromís social es poden assolir excel·lents resultats, també des del punt de vista sanitari, sense posar en risc les llibertats.
Oriol Nel·lo: "La crisi actual no impugna tant la ciutat com espai de vida, sinó la forma com s'està desenvolupant el procés d'urbanització"
2. La crisi actual no impugna tant la ciutat com espai de vida, sinó la forma com s'està desenvolupant el procés d'urbanització en la nostra societat. Tant de bo que el drama que estem travessant serveixi per repensar la forma com produïm i distribuïm la riquesa, com ens relacionem amb la natura i com ens governem. Si de tot això en sortissin ciutats més equitatives, sostenibles i democràtiques els patiments d'aquests dies no haurien estat en va.
3. És evident que un repte com el del coronavirus exigeix de respostes globals que superen l'àmbit de la ciutat. Però també requereixen de l'acció estrictament local. No hi ha respostes només globals o només locals a la crisi. Una altra cosa que està mostrant la crisi és que l'acció de l'administració pública, per tal de ser exitosa, s'ha de complementar amb la mobilització i les pràctiques solidàries de la ciutadania. Avui veiem com la gent es mobilitza no només per confrontar-se, sinó també per crear i cooperar. Després de tants anys d'hegemonia neoliberal i d'individualisme rampant, la pandèmia actual mostra la rellevància de disposar d'uns poders públics, juntament amb una ciutadania vigilant i mobilitzada.
La sociòloga Marina Subirats. Foto: M.S.
Marina Subirats:"Les ciutats continuaran sent el motor de les grans transformacions"
1. És encara aviat per saber com evolucionaran les coses. Crec que canviaran poc a curt termini. La nostra vida té una enorme complexitat i està feta a partir de moltes rutines i de costums que ha costat molts anys que s'anessin establint i han anat moldejant la vida també a les ciutats. Però el que per mi està clar és que les ciutats continuaran sent el motor de la vida social i de les grans transformacions.
2. Al llarg de la història el que es contempla és que els grans canvis en la manera de viure de les persones es produeixen sempre que hi ha una alternativa clara. Esdeveniments com aquesta pandèmia poden canviar coses, però més a mig termini. Hi pot haver una tendència de persones que vulguin viure fora de la ciutat, sí, però no gaire lluny, a tocar. És el fenomen dels suburbis, com poden ser Sant Cugat o el Maresme. I a qui li treus el cotxe? Qui té cotxe creu que té tot el dret a anar-hi.
Marina Subirats: "El combat contra el canvi climàtic es convertirà en un tema guanyador i les ciutats hi jugaran un paper determinant"
3. La pandèmia també ha mostrat que la globalització econòmica ha estat molt ràpida, però la globalització política no tant. Pot haver una tendència en favor d'una major centralització i, en aquest sentit, fan por algunes de les noves hegemonies que poden entreveure's. Hi ha aspectes en aquestes crisi, com pot ser la urgència d'obtenir material sanitari, en què les ciutats sí que poden delatar més feblesa. En canvi, un tema que considero que agafarà embranzida serà la consciència social davant del que representa el canvi climàtic, una batalla en què el paper de les ciutats serà determinant. El combat contra l'escalfament global experimentarà una inflexió i serà una causa guanyadora.