Un senyor de Barcelona

El savi Arnau

«És potser el crític d'art més notable, més imprescindible, que hem tingut a casa nostra en l'últim mig segle llarg»

per Toni Vall , 29 de març de 2020 a les 20:41 |
Arnau Puig en una imatge d'arxiu | ACN
Tinc dos llibres signats per ell perquè el meu germà Joan, junt amb la Laia Requesens, que fa uns mesos que li fa un treball documental, i els hi vaig deixar perquè me'ls dediqués. Han enregistrat plegats més de deu hores de gravació, parlant de tot i de tothom, i el resultat final es dirà Set de Dau Arnau. Me n'ha explicat alguns detalls i em fa la sensació que veuria les deu hores sense editar sense cap problema. Vaig saber d'Arnau Puig per primera vegada quan era molt jove i escrivia a l'Avui.

Ell col·laborava a la secció de cultura amb petits articles setmanals en què hi expressava a través del fet cultural la seva visió libèrrima del món. Eren peces delicioses, capaces de condensar amb poques línies tota la seva vasta sapiència, escrita sense presumpció de la cap mena, sempre amb esperit erudit i divulgatiu alhora. Encara vivien Modest Cuixart i Antoni Tàpies però ja no hi eren Joan Brossa, Joan Josep Tharrats ni Joan Ponç. Em vaig assabentar que Puig va ser amb tots ells membre de Dau al Set, aquell grup artístic tan decisiu, inquiet, creatiu i subversiu que va sacsejar a finals dels anys quaranta el panorama artístic català des de supòsits adherits a les avantguardes artístiques.


L'Arnau Puig se n'ha anat d'aquest món després d'haver-lo fecundat amb la seva saviesa immensa, la seva personalitat desbordant, una loquacitat de geni apassionat per tot, de generós espectador de milions de coses que podien cridar-li l'atenció. Vaig coincidir amb ell fa unes tres setmanes, vora d'un mes, a la projecció als cinemes Girona del film Diari de bosc. Va dinamitzar el col·loqui amb el seu esperit crític indomable, regat amb un sentit de l'humor que mai perdonava. Ens va regalar unes aportacions reflexives memorables, que podien semblar provenir d'un savi despistat però que contenien píndoles de lucidesa acollonants.

M'explica el Joan que casa seva era un lloc increïble, que et podia treure tota mena de llibres i de documents, d'originals, de correspondència variada, de quadres, de rastres d'un passat i d'un present que l'acompanyaven sempre. El seu immens fons documental quedarà, segur, ben protegit, a les mans de qui ell va voler en vida i que el sabrà guardar i posar a l'abast de qui vulgui consultar-lo. Fa uns mesos va morir la seva dona, un cop fort però va saber sobreposar-se. Estava una mica atrotinat però, clar, és que tenia noranta-quatre anys.


És potser el crític d'art més notable, més imprescindible, que hem tingut a casa nostra en l'últim mig segle llarg. En realitat, aquestes asseveracions fan de mal dir i sonen a exageració però en casos com aquest val la pena fer-les.

Fa pocs mesos va publicar el seu últim llibre, un assaig sobre Joan Brossa, a qui va conèixer potser millor que ningú. Retrata un Brossa juganer, capritxós, torracollons i també savi, prolífic, genial quan volia. Es llegeix d'una revolada, és irònic, loquaç, sincer, tendre. Com era ell.


Tinc la imatge gravada de l'Arnau amb la seva cadira de rodes, arribant al cinema, baixant caminant lentament pel passadís de la platea. Assegut amb el micròfon a la mà, dient el que li donava la gana, abrigat amb l'abric i la bufanda. I marxant al final, empès pel seu amic Vicenç Altaió. Ell i el Joan van acompanyar-lo a casa seva, dues cantonades més avall. Quina sort han tingut els dos d'haver-lo conegut tan bé. Em vaig conformar amb un parell d'espurnes. Quina sort, també, haver-les caçat al vol.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació