27
de març
del
2020
Actualitzat
el
28
de març
a les
17:55h
Marina Geli (Sant Gregori, 1958) coneix de prop què és combatre una pandèmia. Metgessa de professió, especialista en malalties infecioses, va viure com a professional de la sanitat la lluita contra la sida en els anys més durs, quan encara no havia arribat als Estats Units i la recerca contra la malatia estava a les beceroles. Després, va viure la grip del 2009 des de la conselleria de Salut, responsabilitat que va exercir amb els governs tripartits. Des de la seva experiència, Geli explica a NacióDigital aspectes de la política sanitària i defensa les competències de la Generalitat i la professionalitat d'un sector que aquest dies afronta la crisi del coronavirus.
- Pot entendre la ciutadania que, menys de cinc dies després de decretar-se l'estat d'alarma, molts hospitals ja es trobessin sense material ni possibilitats d'obtenir-ne? És acceptable aquesta situació en un estat europeu com l'espanyol?
- En primer lloc, en aquesta epidèmia, i finalment pandèmia, el paper de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), ha estat poc orientador operativament. L'OMS no decreta la pandèmia fins al 12 de març, més de dos mesos i mig després del primer cas declarat a la Xina. Exactament igual, o de pitjor manera, ha actuat la Unió Europea (UE). On és l'autoritat sanitària europea? De nou, la UE no adopta mesures conjuntes adaptades a cada territori, no fa compra agregada, no decideix mesures en base científica, de confinament, de test del virus... A finals de desembre hi ha el primer cas declarat a la Xina. El 31 de gener, l'OMS decreta l'emergència sanitària.
A Espanya, el primer cas és el 31 de gener a Madrid i a Catalunya el 25 de febrer. El 12 de març, l'OMS alerta de la pandèmia. La Generalitat, després, demana el confinament total de Catalunya. El 14 de març, el govern espanyol declara l'estat d'alarma, centralitzant competències sanitàries i de seguretat. Ha faltat un veritable govern de la crisi sanitària. El Consell Interterritorial, format pel ministeri de Sanitat i les conselleries de Salut de les comunitats autònomes, tenia aquest paper i a Catalunya, probablement esperant acords estatals, no s'han pogut fer compres massives. També és cert que inicialment no vèiem la magnitud de l’afectació del covid-19.
- El que estem veient aquests dies deixa sense arguments els qui defensaven les retallades?
- Les retallades de la crisi econòmica del 2008 s'han revertit pràcticament en el pressupost, però el que no s'ha pogut fer és repensar el sistema ni incrementar la seva dotació. Curiosament, tothom deia que calia un sistema adaptat a la cronicitat i no a la malaltia aguda. El sistema sanitari de Catalunya no disposa de la capacitat de finançament suficient pel fet de no gestionar ingressos, com al País Basc o com si fos un Estat. D'aquesta manera, els professionals sanitaris són la part més important del sistema i alhora la part més fràgil, els més mal retribuïts. Però tenim, malgrat tot, un model i un sistema sanitari sòlid a Catalunya.
- Vostè, com a metgessa, és especialista en malalties infeccioses. Va viure de prop dues pandèmies: la sida i, ja com a consellera, la grip nova (H1N1) del 2009. Què es pot extreure d'aquestes experiències per afrontar el coronavirus?
- La sida va ser la gran lliçó per a mi, professional i personal. I, després, també ho va ser la pandèmia del 2009. D'aquí en vaig extreure la gran importància de la salut pública, de l'autoritat organitzativa del sistema sanitari, el rol extraordinari dels professionals, la confiança en la ciència, en la recerca i la necessitat d'integrar els sistemes de salut i socials. En el cas de la sida, vaig acompanyar a morir moltes persones i vaig implicar-me en la prevenció en la comunitat. També a treballar la por al contagi, a lluitar contra l'estigma i a no jutjar. I vaig presidir la Federació Catalana ONG/SIDA Catalunya.
- I la grip del 2009?
- La pandèmia de la grip del 2009 la vaig viure com a consellera de Salut. Va ser un lideratge compartit entre experts en infeccioses, salut pública i organització de sistema. En aquell moment, l'Estat no va centralitzar les competències sinó que va compartir decisions a través del Consell Interterritorial de Salut i fins i tot acordar compres agregades de vacunes i no centralitzades. A l'inici, l'OMS alertava que era de gran mortalitat i no va ser així, tot i que va afectar molts nens, joves i dones embarassades. Molt menys a persones grans per immunitat creuada amb altres virus de la grip. - Què s'està fent bé i què no en la gestió de la crisi sanitària?
- La resposta del sistema sanitari i dels professionals és òptima, com també de la gran majoria de la gent fent cas dels confinaments. Els professionals socials, els de seguretat, els de protecció de totes les administracions són extraordinaris. Vist des d'ara, sense cap afany de crítica, ja que és fàcil fer-ho des de fora, calia haver fet molts tests per identificar a moltes persones contagiades, els focus epidèmics, amb proves a molts contactes i a professionals de risc, sanitaris i socials, en general. Si fóssim al gener, faríem previsions de generalització del test, en base a escenaris de molta necessitat de llits de crítics i de material sanitari. - Com valora la decisió de centralitzar la compra i distribució sanitària a Madrid?
- El ministeri de Sanitat no gestiona des de fa molts anys l'organització dels sistemes sanitaris de les comunitats autònomes. Catalunya gestiona i finança el sistema de salut des del 1980. Des del 2000, el ministeri de Sanitat no gestiona ni finança cap sistema sanitari de les comunitats, llevat de les ciutats de Ceuta i Melilla i la sanitat exterior. La llei de cohesió sanitària del 2002 crea el Consell Interterritorial per coordinar estratègies, compartir informació o interoperabilitat de dades. Per tant, qui compra i gestiona són les comunitats autònomes. És un error centralitzar les compres. Es podia haver acordat fer massivament tests i arribar a consensos, com també un acord tècnic de confinament de nuclis, territoris i grups vulnerables. Assumir competències centralitzades no té sentit, ja que la descentralització és un valor i podem compartir l'autoritat, sempre de la ma dels experts i el coneixement científic.
- Li semblen encertades les mesures adoptades des de la Generalitat?
- La Generalitat ha fet bé la petició de confinament, però ha quedat atrapada a l'espera de decisions i la provisió de tests, de material de protecció i de respiradors i equipaments de llits de crítics. El sistema de salut de Catalunya disposa d'una central de compres pública molt potent, conegut com a Logaritme. Tenim coneixement i capacitat per prendre decisions entre els sectors públic, privat, professional, corporacions, societats científiques i empreses. Vist des d'ara, no hauríem d'haver cedit a la centralització. Però ara cal seguir endavant.
- Quines són les principals prioritats en aquets moments?
- Cal disposar d'uns 2.000 llits de crítics amb ventilació assistida pel mes d'abril. Reforçar el 061 i l'atenció primària. Cal disposar de material de protecció massiva als sectors sanitari, social i laboral. Fer tests massivament per determinar contagis, contactes i tenir seguiments d'immunització poblacional. Tenir cura de persones grans a domicili i a residències, així com donar suport a les persones amb discapacitat i malaltia mental, protegir la infància i adolescència, i les institucions penitenciàries. I acompanyar amb dignitat els qui es trobin en el tram final de la vida. Però convé també ajudar econòmicament a curt termini a les famílies i persones sense recursos.
- Quin país li sembla que ha enfocat més correctament l'acció sanitària?
- Cal mirar a Corea del Sud i Alemanya. El país germànic ha fet un cribatge del test del virus a la població, amb mesures d'aïllament a focus epidèmics. Té una gran xarxa descentralitzada de llits de crítics, una autoritat científica que lidera el procés i estats federats que ho gestionen.
- Cada país per la seva banda, i amb la UE massa passiva. Com analitza la manca d'uns acords de consens internacional en combatre la malura?
- No crec que tinguem consciència dels efectes de la globalització en relació a les epidèmies que passen a ser globals. La sida existia a l'Àfrica central des de feia molts anys i fins que arriba als Estats Units i esdevé epidèmia no se'n fa cas ni s'inverteix en recerca. La part positiva és que la investigació i el coneixement ara tenen una dimensió planetària. En poc temps, probablement, tindrem un tractament o vacuna pel covid-19. Altres debats que es poden obrir són de tipus ètic, sobre l'accés que hi haurà a la vacuna. Les pandèmies posen de manifest que el món necessita una autoritat sanitària global que ara no tenim. L'OMS s'ha de reconsiderar i dotar-la de capacitat d'incidència sobre els estats. També la UE ha de revisar el paper insignificant de les autoritats sectorials sanitàries davant dels estats.
- La societat ha d'estar preparada per noves pandèmies?
- Res serà igual després del covid-19. Haurem fet molts aprenentatges. La recuperació econòmica, social i mental han de ser les prioritats, però el sistema sanitari ara sí que ha de fer les reformes pendents. Catalunya segur que pot fer els deures. Més i millor salut pública, més comunitària, menys presencialitat, més flexibilitat, més pressupost i preservar els hospitals pels casos de gravetat. En fi, hem d'avançar cap a una integració social i sanitària, i industrialitzar Catalunya en empreses sanitàres.
- Se sent optimista?
- Jo tinc esperança i confiança, malgrat tot, en el present i en el futur. A més, depèn de nosaltres.
- Pot entendre la ciutadania que, menys de cinc dies després de decretar-se l'estat d'alarma, molts hospitals ja es trobessin sense material ni possibilitats d'obtenir-ne? És acceptable aquesta situació en un estat europeu com l'espanyol?
- En primer lloc, en aquesta epidèmia, i finalment pandèmia, el paper de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), ha estat poc orientador operativament. L'OMS no decreta la pandèmia fins al 12 de març, més de dos mesos i mig després del primer cas declarat a la Xina. Exactament igual, o de pitjor manera, ha actuat la Unió Europea (UE). On és l'autoritat sanitària europea? De nou, la UE no adopta mesures conjuntes adaptades a cada territori, no fa compra agregada, no decideix mesures en base científica, de confinament, de test del virus... A finals de desembre hi ha el primer cas declarat a la Xina. El 31 de gener, l'OMS decreta l'emergència sanitària.
"Els professionals sanitaris són la part més important del sistema i alhora la part més fràgil, els més mal retribuïts"
A Espanya, el primer cas és el 31 de gener a Madrid i a Catalunya el 25 de febrer. El 12 de març, l'OMS alerta de la pandèmia. La Generalitat, després, demana el confinament total de Catalunya. El 14 de març, el govern espanyol declara l'estat d'alarma, centralitzant competències sanitàries i de seguretat. Ha faltat un veritable govern de la crisi sanitària. El Consell Interterritorial, format pel ministeri de Sanitat i les conselleries de Salut de les comunitats autònomes, tenia aquest paper i a Catalunya, probablement esperant acords estatals, no s'han pogut fer compres massives. També és cert que inicialment no vèiem la magnitud de l’afectació del covid-19.
- El que estem veient aquests dies deixa sense arguments els qui defensaven les retallades?
- Les retallades de la crisi econòmica del 2008 s'han revertit pràcticament en el pressupost, però el que no s'ha pogut fer és repensar el sistema ni incrementar la seva dotació. Curiosament, tothom deia que calia un sistema adaptat a la cronicitat i no a la malaltia aguda. El sistema sanitari de Catalunya no disposa de la capacitat de finançament suficient pel fet de no gestionar ingressos, com al País Basc o com si fos un Estat. D'aquesta manera, els professionals sanitaris són la part més important del sistema i alhora la part més fràgil, els més mal retribuïts. Però tenim, malgrat tot, un model i un sistema sanitari sòlid a Catalunya.
- Vostè, com a metgessa, és especialista en malalties infeccioses. Va viure de prop dues pandèmies: la sida i, ja com a consellera, la grip nova (H1N1) del 2009. Què es pot extreure d'aquestes experiències per afrontar el coronavirus?
- La sida va ser la gran lliçó per a mi, professional i personal. I, després, també ho va ser la pandèmia del 2009. D'aquí en vaig extreure la gran importància de la salut pública, de l'autoritat organitzativa del sistema sanitari, el rol extraordinari dels professionals, la confiança en la ciència, en la recerca i la necessitat d'integrar els sistemes de salut i socials. En el cas de la sida, vaig acompanyar a morir moltes persones i vaig implicar-me en la prevenció en la comunitat. També a treballar la por al contagi, a lluitar contra l'estigma i a no jutjar. I vaig presidir la Federació Catalana ONG/SIDA Catalunya.
"Calia haver fet molts tests per identificar a moltes persones contagiades, els focus epidèmics, amb proves a molts contactes i a professionals de risc, sanitaris i socials"
- I la grip del 2009?
- La pandèmia de la grip del 2009 la vaig viure com a consellera de Salut. Va ser un lideratge compartit entre experts en infeccioses, salut pública i organització de sistema. En aquell moment, l'Estat no va centralitzar les competències sinó que va compartir decisions a través del Consell Interterritorial de Salut i fins i tot acordar compres agregades de vacunes i no centralitzades. A l'inici, l'OMS alertava que era de gran mortalitat i no va ser així, tot i que va afectar molts nens, joves i dones embarassades. Molt menys a persones grans per immunitat creuada amb altres virus de la grip.
- La resposta del sistema sanitari i dels professionals és òptima, com també de la gran majoria de la gent fent cas dels confinaments. Els professionals socials, els de seguretat, els de protecció de totes les administracions són extraordinaris. Vist des d'ara, sense cap afany de crítica, ja que és fàcil fer-ho des de fora, calia haver fet molts tests per identificar a moltes persones contagiades, els focus epidèmics, amb proves a molts contactes i a professionals de risc, sanitaris i socials, en general. Si fóssim al gener, faríem previsions de generalització del test, en base a escenaris de molta necessitat de llits de crítics i de material sanitari.
- El ministeri de Sanitat no gestiona des de fa molts anys l'organització dels sistemes sanitaris de les comunitats autònomes. Catalunya gestiona i finança el sistema de salut des del 1980. Des del 2000, el ministeri de Sanitat no gestiona ni finança cap sistema sanitari de les comunitats, llevat de les ciutats de Ceuta i Melilla i la sanitat exterior. La llei de cohesió sanitària del 2002 crea el Consell Interterritorial per coordinar estratègies, compartir informació o interoperabilitat de dades. Per tant, qui compra i gestiona són les comunitats autònomes. És un error centralitzar les compres. Es podia haver acordat fer massivament tests i arribar a consensos, com també un acord tècnic de confinament de nuclis, territoris i grups vulnerables. Assumir competències centralitzades no té sentit, ja que la descentralització és un valor i podem compartir l'autoritat, sempre de la ma dels experts i el coneixement científic.
Marina Geli va ser consellera de Salut durant els governs tripartits. Foto: Adrià Costa
- Li semblen encertades les mesures adoptades des de la Generalitat?
- La Generalitat ha fet bé la petició de confinament, però ha quedat atrapada a l'espera de decisions i la provisió de tests, de material de protecció i de respiradors i equipaments de llits de crítics. El sistema de salut de Catalunya disposa d'una central de compres pública molt potent, conegut com a Logaritme. Tenim coneixement i capacitat per prendre decisions entre els sectors públic, privat, professional, corporacions, societats científiques i empreses. Vist des d'ara, no hauríem d'haver cedit a la centralització. Però ara cal seguir endavant.
- Quines són les principals prioritats en aquets moments?
- Cal disposar d'uns 2.000 llits de crítics amb ventilació assistida pel mes d'abril. Reforçar el 061 i l'atenció primària. Cal disposar de material de protecció massiva als sectors sanitari, social i laboral. Fer tests massivament per determinar contagis, contactes i tenir seguiments d'immunització poblacional. Tenir cura de persones grans a domicili i a residències, així com donar suport a les persones amb discapacitat i malaltia mental, protegir la infància i adolescència, i les institucions penitenciàries. I acompanyar amb dignitat els qui es trobin en el tram final de la vida. Però convé també ajudar econòmicament a curt termini a les famílies i persones sense recursos.
- Quin país li sembla que ha enfocat més correctament l'acció sanitària?
- Cal mirar a Corea del Sud i Alemanya. El país germànic ha fet un cribatge del test del virus a la població, amb mesures d'aïllament a focus epidèmics. Té una gran xarxa descentralitzada de llits de crítics, una autoritat científica que lidera el procés i estats federats que ho gestionen.
"No crec que tinguem consciència dels efectes de la globalització en relació a les epidèmies que passen a ser globals"
- Cada país per la seva banda, i amb la UE massa passiva. Com analitza la manca d'uns acords de consens internacional en combatre la malura?
- No crec que tinguem consciència dels efectes de la globalització en relació a les epidèmies que passen a ser globals. La sida existia a l'Àfrica central des de feia molts anys i fins que arriba als Estats Units i esdevé epidèmia no se'n fa cas ni s'inverteix en recerca. La part positiva és que la investigació i el coneixement ara tenen una dimensió planetària. En poc temps, probablement, tindrem un tractament o vacuna pel covid-19. Altres debats que es poden obrir són de tipus ètic, sobre l'accés que hi haurà a la vacuna. Les pandèmies posen de manifest que el món necessita una autoritat sanitària global que ara no tenim. L'OMS s'ha de reconsiderar i dotar-la de capacitat d'incidència sobre els estats. També la UE ha de revisar el paper insignificant de les autoritats sectorials sanitàries davant dels estats.
- La societat ha d'estar preparada per noves pandèmies?
- Res serà igual després del covid-19. Haurem fet molts aprenentatges. La recuperació econòmica, social i mental han de ser les prioritats, però el sistema sanitari ara sí que ha de fer les reformes pendents. Catalunya segur que pot fer els deures. Més i millor salut pública, més comunitària, menys presencialitat, més flexibilitat, més pressupost i preservar els hospitals pels casos de gravetat. En fi, hem d'avançar cap a una integració social i sanitària, i industrialitzar Catalunya en empreses sanitàres.
- Se sent optimista?
- Jo tinc esperança i confiança, malgrat tot, en el present i en el futur. A més, depèn de nosaltres.