23
de març
del
2020
Actualitzat
a les
17:52h
"Ens han posat una camisa de força, no podem prendre les decisions. Si les prenem i no s'ajusten al reial decret de l'estat d'alarma, posaríem en risc les persones i les empreses". La frase és de Miquel Buch, conseller d'Interior, i suposa tot un bany de realitat per a la Generalitat. El Govern, amb Quim Torra al capdavant, ha passat de reclamar el "confinament solidari" fa tan sols deu dies a descartar emprendre qualsevol mesura unilateral al marge de l'Estat que serveixi per restringir encara més l'activitat a Catalunya. La crisi del coronavirus evidencia, de nou, els límits de l'autonomisme.
L'estat d'alarma, és cert, restringeix encara més el marge per a les diferents comunitats, i amaga un missatge polític de fons: quan van mal dades de debò, qui mana és el govern espanyol i la resta d'administracions s'hi han d'adaptar. Hi ha veus que s'han aixecat contra l'estratègia de Pedro Sánchez, abonat a les compareixences buides durant el cap de setmana, però tenen recorregut escàs: ni Múrcia, ni Andalusia, ni la ciutat de Madrid poden decretar res sense el permís de la Moncloa. Senyal dels temps.
La decisió de la Generalitat de no tirar pel dret s'emmarca en una legislatura en què els moviments al marge de la legalitat espanyola han estat pràcticament inexistents. Fins i tot protegir els drets dels treballadors a qui encara s'obliga a anar a treballar requereix l'autorització de l'Estat, que suma els uniformes a la retòrica d'unitat. És obvi que les mesures espanyoles no són les més dràstiques del món, encara que els ministres facin servir aquest mantra, però en tenen suficient per evitar qualsevol discrepància efectiva que depassi les fronteres de la pura retòrica. Val per Múrcia, però també per Catalunya.