sexe, postureig i reggaeton

​Primera setmana: doncs jo no ho porto bé

«A l'angoixa per la pandèmia s'hi suma l'angoixa per la feina, per pagar els lloguers que ens seguiran cobrant el primer dia d'abril"

per Gina Driéguez , 22 de març de 2020 a les 16:56 |
«Seguiré a casa meva. I vosaltres, vosaltres també» | Martí Urgell
Escric aquest article des del balcó de casa, veient com al carrer es fa una cua enorme davant el forn de pa, la farmàcia i la peixateria. La cua, malgrat tot, respecta el metre de distància entre persones, i la formen senyores d’edat avançada, amb mascareta i carret de la compra. 

La meva companya de pis, l’Ariadna, marxarà d’aquí no gaire a treballar a la farmàcia. Les històries que ens explica cada vespre em fan riure i m’enfaden per parts iguals. Reflexionem sobre com nosaltres estem confinades, preocupades i sent conscients de l’excepcionalitat de la situació, mentre ella ha d’atendre cada dia senyores del grup de risc que baixen a buscar cremes hidratants, raspalls de dents i una llista enorme d’absurditats que ens fan qüestionar-nos si són conscients del que està succeint. A tot això, hem de sumar-hi que elles, en femení plural, s’han quedat sense mascaretes, sense gel desinfectant i sense guants. Però tot això és un altre tema. 


Els primers dies d’aquesta setmana la rutina s’ha anat desenvolupant al voltant del teletreball. Les vuit hores en horari d’oficina feien que el dia passes prou ràpid, però el dijous va arribar la noticia que ens temíem veient com dia a dia la feina s’anava reduint: ERTO. Que ens fan fora mentre tot això duri per poder-nos tornar a contractar. Perquè sembla que el coronavirus de fronteres no hi entén, però de classes, està clar que sí. 

I a l’angoixa per la pandèmia s’hi suma l’angoixa per la feina, per pagar els lloguers que ens seguiran cobrant el primer dia d’abril, a les factures d’aigua llum i gas que haurem de seguir pagant i on segurament veurem l’increment del fet d’estar a casa. 


Com estàs? Com et trobes? Com ho portes? Són les preguntes que més volen per xats de Whatsapp i per videotrucades. I has de somriure per no preocupar ningú, i dir que ho portes bé, que estàs bé, que et trobes bé. I al final és cert, perquè tinc salut, perquè tinc un sostre, el rebost amb menjar i l’estat em pagarà l’atur. 

Però trobo a faltar absolutament tothom, fins i tot a aquelles persones que em fa mandra veure, trobo a faltar picar la T-Usual per entrar i per sortir dels ferrocarrils. Ai, la T-Usual la pitjor inversió d’aquest mes. Trobo a faltar els meus pares i el meu germà, a qui veia cada cap de setmana, fer bromes amb la meva cunyada i jugar amb la meva neboda al parc. Trobo a faltar arribar a casa amb sorra a tot arreu perquè la Lia decideix que així és més divertit. I trobo a faltar que m’agafin de la cintura i em facin petons a la boca, ara mateix sento que necessito un morreig com l’aire que respiro, el cafè del matí o el cigarro de desprès de dinar.


Aquesta setmana, emocionalment, ha estat una muntanya russa. Dies de tot i dies per a tot, però amb el sentit de responsabilitat inquebrantable. He intentat seguir les recomanacions de seguir vida normal, canviar-me de roba, menjar bé, dutxar-me, fer esport dins de casa, connectar amb amics i amigues, mantenir una rutina i desconnectar de les notícies i l’actualitat. Algunes les he aconseguit més que d’altres, sentint per altra banda que seguir una rutina per no angoixar-me, m’angoixava encara més, així que faig una mica el que sento en cada moment.

Potser hauríem d’acceptar tots que, a la pregunta "com et trobes, com estàs o com ho portes", s'ha de poder respondre amb sinceritat sense que sigui terrorífic, poder dir amb veu alta que avui tens ansietat, que avui has aconseguit desconnectar, que demà tindràs un mentalbreakdown de tocar el pou i que demà passat tindràs un bon dia. I que no passa res. Que bé ha de ser normal no portar bé un confinament social i físic total. I que hauria de ser normal poder verbalitzar que no ho portem bé i que l’únic que ens manté als nostres cabals és l’aplaudiment de les vuit del vespre que s’ha convertit en la catarsi col·lectiva diària. 

Així que no, jo no ho porto bé, però seguiré a casa meva. I vosaltres, vosaltres també.







 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació