​La ciutat és casa nostra

Tots tenim una ciutat dins de casa. Una ciutat en miniatura, una ciutat mental, una ciutat íntima. És una ciutat sense gratacels però amb prestatges. Una ciutat sense cotxes però amb els cotxets del nen. Una ciutat sense senyals de trànsit però amb portes que s'obren i es tanquen. I habitacions que resumeixen com som. No hi ha botigues però pots obrir els armaris i triar i remenar. Els supermercats ens els hem emportat i els hem desat dins del rebost i la nevera. 

La ciutat real està buida aquests dies. Bé, buida del tot, no. Hi ha alguns energúmens que no respecten res ni saben què significa el respecte. Hi ha també persones que van a comprar, algunes que passegen el gos i aquells que surten fan dues passes, s'arriben a la cantonada i tornen corrents. També hi són els agents de l'ordre que et demanen que tornis a casa. I els militars que fan veure que desinfecten l'aeroport. I els sense sostre, encara més desvalguts ara que abans. I senglars que baixen de Collserola i ningú els para i baixen per Balmes i arriben al costat de casa. Per les finestres s'escolta música i cops de cassola. Llegeixo que hi ha veïns que s'enfaden entre ells i que les denúncies a la Guàrdia Urbana han augmentat. Que estan de moda les delacions entre veïns: !Aquest ha sortit a passejar i no havia de fer res1, "Aquell altre s'ha saltat el confinament!. La convivència, aquella norma no escrita que és tan complicada, tan fascinant, que ens posa a prova i ens descriu.

Tenim una ciutat dins de casa. El nostre marc mental convertit en un laberint d’habitacions, resumit dins d’un ordre i un desordre concrets, l'ordre i el desordre que hem triat. Llegeixo que hi ha qui s'ha animat finalment a fer ordre, a prescindir d'aquell trasto i d'aquell altre. En temps de restriccions externes ens afanyem a fer renúncies internes. Fascinant mecanisme psicològic, el nostre. Fem plans per al futur immediat "per quan s'acabi tot això", pensem.

És un mal temps per a quasi tot i un bon temps per a fer que els llaços se’ns estrenyin. Potser no podem veure algunes de les persones que més estimem però per què no fer que això sigui motiu per a estimar-les més? Per mostrar-los que volem tenir-les a prop per sempre més? I alguns no podem evitar pensar que potser aquesta crisi serà el motiu que farà que alguna cosa canviï a partir d'ara. Han de canviar tantes coses, tantes mentalitats, tantes ideologies podrides que sembla aquest un pensament naïf, innocent, infantil. Tant pot ser que l'egoisme es moderi com que es dispari encara més. Tant pot ser que l'ultraliberalisme se’ns mengi definitivament com que retrocedeixi un valuosíssim mil·límetre. 

Tenim a casa una ciutat mental que es fa tangible en tots i cada un dels llibres que habiten a la nostra biblioteca. Molts no els llegirem mai però també ens acompanyen, també formen part de nosaltres. Es fa tangible en totes les pel·lícules pendents de veure, les pel·lícules que repetim, les que veiem amb els nostres fills perquè les estimem des que les vam veure amb els nostres pares. Les pel·lícules que ens acompanyen, les que ens fan créixer. Les músiques que necessitem escoltar cada dia, o cada dos dies, o de de tant en tant. Aquells discos que tenim guardats dins nostre com un patrimoni íntim. El nostre subconscient, colonitzat d'estímuls, de descobertes, de referents, és la nostra petita ciutat. 
Aquests dies de confinament és la nostra petita ciutat la que ens salva. La petita ciutat que és casa nostra.

​