22
de març
del
2020
Actualitzat
a les
21:42h
La petició de les forces sobiranistes perquè el Congrés obri una comissió per aclarir les suposades activitats il·legals del rei emèrit -a la qual es nega el PSOE i que Podem no ha signat- ha dut a primer pla la complicada relació entre els Borbons i les comissions d'investigació. No és aquest el primer cop en la història contemporània d'Espanya en què forces democràtiques plantegen la necessitat de projectar llum sobre activitats que afecten a persones de la família reial o bé a responsabilitats per les seves decisions.
Hi ha dos precedents històrics molt rellevants en què la figura dels monarques ha estat posada sota els focus de comissions d'investigació del Congrés. Un d'aquests casos, tot i que situat al segle XIX, sembla sorprenentment proper. Us n'oferim alguns detalls.
- Maria Cristina, reina emèrita sota sospita
El regnat d'Isabel II (1833-68) es va caracteritzar per diversos escàndols de tot ordre, vinculats a l'actuació de favorits de la cort i a la vida de descontrol que duia la reina. Any a any, el prestigi d'Isabel va anar desgastant-se fins a la seva expulsió d'Espanya per la Revolució del 1868. Però un cas va ser especialment feridor per ella. Arribada al tron sent una nena, va ser la seva mare, Maria Cristina (vídua de Ferran VII), qui exerciria la regència fins a la majoria d'edat.
La cort es va convertir en el nexe d'unió d'un entramat de grups econòmics i polítics que van formar un veritable sector negocis a Palau. La reina regent Maria Cristina i el seu segon marit, Agustín Fernando Muñoz, un antic guàrdia de palau ennoblit amb el títol de duc de Riánsares, van ser el contacte imprescindible per fer diners i assolir contractes. Cap àmbit els va ser aliè, des dels nomenaments d'alts càrrecs de l'administració a la concessió de línies de ferrocarril, un negoci molt sucós. No hi havia obra pública on el nom de Muñoz no hi fos present, del Port de València a la canalització del riu Manzanares. Aquí podeu trobar alguns detalls més del context.
- Espoli del patrimoni nacional
El 1854, una revolta militar va dur una coalició de liberals progressistes al poder. La reina Isabel II va continuar al tron però les Corts van començar a debatre sobre els negocis il·lícits de part de la família reial. Es va acusar l'antiga reina regent Maria Cristina d'haver espoliat el patrimoni nacional a la mort del rei Ferran VII, el seu primer marit, duent a l'estranger joies i diners, de manera que es va obrir el debat sobre si el patrimoni de la Casa Reial era privat o públic. Es va constituir una comissió d'investigació al Congrés per aclarir els negocis de Maria Cristina, la mare de la reina. Va ser el primer cop en la història d'Espanya en què s'investigava una monarca.
La comissió, però, va avançar amb lentitud, mentre Maria Cristina marxava a l'exili a França. Les discussions es van allargar al Congrés i al final les investigacions de la comissió van anar deixant la reina al marge, intentant focalitzar en el seu marit les responsabilitats dels delictes. El 1856, el govern liberal queia, posant fi a l'anomenat Bienni Progressista i formant-se un nou executiu més a la dreta. La comissió va passar a millor vida.
Maria Cristina i Riánsares van restar a França, mentre la filla, la reina Isabel, continuava en el tron. Però el desprestigi de tota la família reial era un fet i la Corona va acabar caient pel terra el setembre del 1868, amb la revolució acabdillada per un grup de generals progressistes amb Joan Prim al davant.
Suïcidi militar a Annual (1921)
En el llarg regnat d'Alfons XIII (1902-31), besavi de l'actual monarca, hi ha un nom que invoca tots els mals: Annual. La ciutat marroquina evoca la que va ser una de les grans derrotes militars de la història d'Espanya, el 1921. El Desastre d'Annual va reunir tots els ingredients de les desgràcies en camp de batalla: la derrota, la humiliació, la manca de previsió per part dels caps militars, la incompetència i la corrupció. Ras i curt, Annual va ser una aventura suïcida conduïda per un general, Manuel Fernández Silvestre, amb fama d'agosarat, que va voler enfrontar-se cos a cos als rebels del Rif que des del 1909 -any de la Setmana Tràgica- desafiaven l'autoritat de Madrid al nord del protectorat espanyol al Marroc.
El juliol del 1921, Fernández Silvestre estava envalentit. Sentia a prop seu l'emoció del risc i l'afany de notorietat. I una de les coses que valorava més: l'escalf del seu rei. Alfons XIII, des d'una cort molt llunyana, l'animava per posar els combatents d'Abd el-Krim, un dels malsons d'Espanya, al seu lloc. Es va rumorejar que li havia enviat un telegrama on li deia: "¡Olé tus cojones!". Potser no era cert, però semblava versemblant.
Fernández Silvestre va llançar-se a l'ofensiva intentant arribar, des de Melila, a la badia d'Alhucemas, considerada estratègica per dominar el territori. L'operació es va fer al marge de Domingo Berenguer, alt comissionat al Marroc, i sense organització, amb poca aigua, sense servei mèdic suficient i amb unes tropes malvestides. Va ser una massacre. Van morir més de 10.000 soldats espanyols, entre ells Silvestre. L'intent de fugida cap a Melilla va ser un calvari.
- L'expedient Picasso i les pors del rei
La notícia de la derrota va caure amb estrèpit en una Espanya en crisi. El govern, del Partit Conservador, va voler passar pàgina, però va encarregar al general Juan Picasso (oncle segon de Pablo Picasso) que elaborés un informe sobre les causes de la derrota. D'aquí va néixer l'informe Picasso. Sovint, en els processos històrics hi ha factors incontrolables que escapen a totes les vigilàncies del poder. En aquest cas, va ser el general Picasso. El militar es va prendre seriosament el seu paper. Va viatjar a Melilla i va voler saber què havia passat. El seu informe va ser demolidor: denunciava la situació de desgavell al protectorat, la desorganització i la negligència de la cúpula militar.
De Silvestre al rei només hi havia un pas. Com és que el general es va atrevir a una ofensiva esborrajada? Qui l'havia animat? Què sabia el rei? L'oposició va exigir una comissió parlamentària de responsabilitats, que va començar a treballar. El diputat socialista Indalecio Prieto va acusar el rei de ser el principal instigador d'una campanya militar suïcida.
Picasso va lliurar el seu informe, de més de 2.400 pàgines, al Congrés l'abril del 1922. No acusava el rei, però donava armes poderoses a l'oposició. Volent aclarir una derrota, va descobrir un escàndol. El Consell Suprem de Guerra i Marina va processar a desenes d'oficials per negligència. Berenguer va ser processat. La comissió d'investigació avançava mentre l'opinió pública es crispava amb el tema de les responsabilitats. El desembre del 1922, el govern conservador va dissoldre les Corts per acabar amb la comissió. Però el nou govern liberal, pressionat per l'opinió, va accedir a una segona comissió de responsabilitats, que va agitar la vida política durant el 1923.
- Un cop d'estat per eludir les responsabilitats reials
El rei, considerat ja per molts com el responsable polític autèntic del Desastre d'Annual, s'inquietava. Es va fixar la data del 3 d'octubre perquè el Congrés adoptés decisions sobre les responsabilitats i es coneguessin les coclusions de la comissió. Però aquest ple mai es reuniria. El 13 de setembre del 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va protagonitzar un cop d'estat, que va ser avalat pel rei.
El 4 de juliol de 1924, Alfons XIII va amnistiar els oficials condemnats per Annual. Més endavant, va nomenar Berenguer cap de la seva casa militar. Però l'ombra del desastre va perseguir la monarquia fins a l'abril del 1931 i el rei mai va recuperar la seva popularitat. L'informe Picasso va ser conegut després de la proclamació de la República. Però tot i així, no se n'ha pogut recuperar la seva totalitat. Només una part de la documentació es conserva a l'Arxiu Històric Nacional, com a recordatori de la difícil convivència entre els Borbons i la transparència.
Hi ha dos precedents històrics molt rellevants en què la figura dels monarques ha estat posada sota els focus de comissions d'investigació del Congrés. Un d'aquests casos, tot i que situat al segle XIX, sembla sorprenentment proper. Us n'oferim alguns detalls.
- Maria Cristina, reina emèrita sota sospita
El regnat d'Isabel II (1833-68) es va caracteritzar per diversos escàndols de tot ordre, vinculats a l'actuació de favorits de la cort i a la vida de descontrol que duia la reina. Any a any, el prestigi d'Isabel va anar desgastant-se fins a la seva expulsió d'Espanya per la Revolució del 1868. Però un cas va ser especialment feridor per ella. Arribada al tron sent una nena, va ser la seva mare, Maria Cristina (vídua de Ferran VII), qui exerciria la regència fins a la majoria d'edat.
Es va acusar la reina emèrita d'enriquir-se amb obres públiques i concessions ferroviàries
La cort es va convertir en el nexe d'unió d'un entramat de grups econòmics i polítics que van formar un veritable sector negocis a Palau. La reina regent Maria Cristina i el seu segon marit, Agustín Fernando Muñoz, un antic guàrdia de palau ennoblit amb el títol de duc de Riánsares, van ser el contacte imprescindible per fer diners i assolir contractes. Cap àmbit els va ser aliè, des dels nomenaments d'alts càrrecs de l'administració a la concessió de línies de ferrocarril, un negoci molt sucós. No hi havia obra pública on el nom de Muñoz no hi fos present, del Port de València a la canalització del riu Manzanares. Aquí podeu trobar alguns detalls més del context.
- Espoli del patrimoni nacional
El 1854, una revolta militar va dur una coalició de liberals progressistes al poder. La reina Isabel II va continuar al tron però les Corts van començar a debatre sobre els negocis il·lícits de part de la família reial. Es va acusar l'antiga reina regent Maria Cristina d'haver espoliat el patrimoni nacional a la mort del rei Ferran VII, el seu primer marit, duent a l'estranger joies i diners, de manera que es va obrir el debat sobre si el patrimoni de la Casa Reial era privat o públic. Es va constituir una comissió d'investigació al Congrés per aclarir els negocis de Maria Cristina, la mare de la reina. Va ser el primer cop en la història d'Espanya en què s'investigava una monarca.
La comissió, però, va avançar amb lentitud, mentre Maria Cristina marxava a l'exili a França. Les discussions es van allargar al Congrés i al final les investigacions de la comissió van anar deixant la reina al marge, intentant focalitzar en el seu marit les responsabilitats dels delictes. El 1856, el govern liberal queia, posant fi a l'anomenat Bienni Progressista i formant-se un nou executiu més a la dreta. La comissió va passar a millor vida.
Els escàndols de corrupció van ser enterrats per un govern conservador, però la impopularitat de la família reial pels seus excessos duria a la Revolució del 1868
Maria Cristina i Riánsares van restar a França, mentre la filla, la reina Isabel, continuava en el tron. Però el desprestigi de tota la família reial era un fet i la Corona va acabar caient pel terra el setembre del 1868, amb la revolució acabdillada per un grup de generals progressistes amb Joan Prim al davant.
Suïcidi militar a Annual (1921)
En el llarg regnat d'Alfons XIII (1902-31), besavi de l'actual monarca, hi ha un nom que invoca tots els mals: Annual. La ciutat marroquina evoca la que va ser una de les grans derrotes militars de la història d'Espanya, el 1921. El Desastre d'Annual va reunir tots els ingredients de les desgràcies en camp de batalla: la derrota, la humiliació, la manca de previsió per part dels caps militars, la incompetència i la corrupció. Ras i curt, Annual va ser una aventura suïcida conduïda per un general, Manuel Fernández Silvestre, amb fama d'agosarat, que va voler enfrontar-se cos a cos als rebels del Rif que des del 1909 -any de la Setmana Tràgica- desafiaven l'autoritat de Madrid al nord del protectorat espanyol al Marroc.
El juliol del 1921, Fernández Silvestre estava envalentit. Sentia a prop seu l'emoció del risc i l'afany de notorietat. I una de les coses que valorava més: l'escalf del seu rei. Alfons XIII, des d'una cort molt llunyana, l'animava per posar els combatents d'Abd el-Krim, un dels malsons d'Espanya, al seu lloc. Es va rumorejar que li havia enviat un telegrama on li deia: "¡Olé tus cojones!". Potser no era cert, però semblava versemblant.
Fernández Silvestre va llançar-se a l'ofensiva intentant arribar, des de Melila, a la badia d'Alhucemas, considerada estratègica per dominar el territori. L'operació es va fer al marge de Domingo Berenguer, alt comissionat al Marroc, i sense organització, amb poca aigua, sense servei mèdic suficient i amb unes tropes malvestides. Va ser una massacre. Van morir més de 10.000 soldats espanyols, entre ells Silvestre. L'intent de fugida cap a Melilla va ser un calvari.
- L'expedient Picasso i les pors del rei
La notícia de la derrota va caure amb estrèpit en una Espanya en crisi. El govern, del Partit Conservador, va voler passar pàgina, però va encarregar al general Juan Picasso (oncle segon de Pablo Picasso) que elaborés un informe sobre les causes de la derrota. D'aquí va néixer l'informe Picasso. Sovint, en els processos històrics hi ha factors incontrolables que escapen a totes les vigilàncies del poder. En aquest cas, va ser el general Picasso. El militar es va prendre seriosament el seu paper. Va viatjar a Melilla i va voler saber què havia passat. El seu informe va ser demolidor: denunciava la situació de desgavell al protectorat, la desorganització i la negligència de la cúpula militar.
De Silvestre al rei només hi havia un pas. Com és que el general es va atrevir a una ofensiva esborrajada? Qui l'havia animat? Què sabia el rei? L'oposició va exigir una comissió parlamentària de responsabilitats, que va començar a treballar. El diputat socialista Indalecio Prieto va acusar el rei de ser el principal instigador d'una campanya militar suïcida.
Un informe militar va deixar en evidència el desgavell i el caos a l'exèrcit espanyol al Marroc amb l'aquiescència del monarca
Picasso va lliurar el seu informe, de més de 2.400 pàgines, al Congrés l'abril del 1922. No acusava el rei, però donava armes poderoses a l'oposició. Volent aclarir una derrota, va descobrir un escàndol. El Consell Suprem de Guerra i Marina va processar a desenes d'oficials per negligència. Berenguer va ser processat. La comissió d'investigació avançava mentre l'opinió pública es crispava amb el tema de les responsabilitats. El desembre del 1922, el govern conservador va dissoldre les Corts per acabar amb la comissió. Però el nou govern liberal, pressionat per l'opinió, va accedir a una segona comissió de responsabilitats, que va agitar la vida política durant el 1923.
- Un cop d'estat per eludir les responsabilitats reials
El rei, considerat ja per molts com el responsable polític autèntic del Desastre d'Annual, s'inquietava. Es va fixar la data del 3 d'octubre perquè el Congrés adoptés decisions sobre les responsabilitats i es coneguessin les coclusions de la comissió. Però aquest ple mai es reuniria. El 13 de setembre del 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va protagonitzar un cop d'estat, que va ser avalat pel rei.
El 4 de juliol de 1924, Alfons XIII va amnistiar els oficials condemnats per Annual. Més endavant, va nomenar Berenguer cap de la seva casa militar. Però l'ombra del desastre va perseguir la monarquia fins a l'abril del 1931 i el rei mai va recuperar la seva popularitat. L'informe Picasso va ser conegut després de la proclamació de la República. Però tot i així, no se n'ha pogut recuperar la seva totalitat. Només una part de la documentació es conserva a l'Arxiu Històric Nacional, com a recordatori de la difícil convivència entre els Borbons i la transparència.