Joan Francesc Mira: «El que no es pot perdonar a la dreta valenciana és la seva estupidesa»

Joan Francesc Mira explica en el seu llibre de memòries Tots els camins (Proa) com va penjar els hàbits de frare escolapi. Va ser en uns magatzems del Sepu de Barcelona. En uns vestidors, després de comprar-se una muda nova, va deixar la roba de religiós i va sortir al carrer. D'aquesta manera, sense emoció, va sortir al carrer i va deixar enrere una etapa de la seva vida, plena de certeses. Aquest és un dels molts episodis que l'escriptor detalla en el seu segon llibre de memòries. És una bona proposta per aquest Sant Jordi tan excepcional, en ple confinament.

En el primer volum de les seves memòries, El tramvia groc, va explicar la seva infantesa. En aquest, l'autor s'endinsa en la seva joventut i arriba fins a la mort de Franco. Mira descriu amb detall -sempre amb una espurna d'ironia- el seu creixement interior i la seva evolució fins a triar el camí d'un antropòleg i assagista que serà referencial en la cultura catalana. Professor de Grec, doctor en Filosofia i Lletres, va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, és Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un especialista en la història de la família Borja i, per damunt de tot, un humanista. El vam entrevistar pocs dies abans que comencés el confinament.

- Quan tenia catorze anys, vostè volia ser sant?

- Exactament. I m'intriga molt vist a tanta distància. Jo era una criatura normal i corrent, i m'agradava mirar a les xiquetes. La mort del meu pare va ser molt traumàtica i em va marcar. Va ser un moment de desconcert interior.   

- En aquest llibre de memòries, diu en algun moment que ha volgut reproduir aquell món perdut de certeses íntimes. Va ser escolapi novici.

- I escolapi júnior, que era quan estudiàvem filosofia i teologia.  

- Vostè es va aplicar el cilici.

- Sí, i jo encara me l'hagués aplicat amb més rigor. Molta penitència i molta mística. El cilici és una forma de mortificació, és com un cinturó amb unes punxes, però has de procurar que no se't clavin a la pell. Era una idea que no és pròpia del cristianisme, sinó que és present també en el budisme i en l'Islam amb el Ramadà, és la idea que has de mortificar i controlar el cos. En el cas del catolicisme, a més, vol ser una manera de participar en els patiments de Crist. 
 
- Paradoxalment, va ser a Roma, la ciutat dels papes, on va perdre l'afany de santedat.

- Sí. Després de viure quatre anys en un àmbit molt tancat, arribar a Roma va ser aterrar en un món obert. Vivíem en una residència dels escolapis a prop de la piazza Navona. Anàvem pel carrer, passejàvem per la zona del panteó, la Fontana de Trevi, i vèiem una societat oberta en una gran ciutat. Roma ha estat la meva segona pàtria urbana.

- Explica l'escena de treure's els hàbits d'una manera molt mundana. En un vestidor del Sepu de Barcelona.

- La vestició com a escolapi era una cerimònia molt important, amb tota la litúrgia. I, en canvi, la desvestició ja va ser per mi un fet molt insignificant. Vaig anar a veure un oncle meu perquè necessitava diners per comprar-me roba i vaig anar al Sepu. No va ser un moment especialment emocionant, ho vaig fer amb tota naturalitat.

"Soc un catòlic cultural, la fe, més que perdre-la, es va anar desfent pel camí"

 
- Però això va ser diferent del fet de perdre la fe.

- Aquest va ser un procés més lent, i n'he conservat l'estètica. A mi m'encanta entrar en una església i admiro l'escenificació, la representació de la litúrgia. Jo soc un catòlic cultural. Pel que fa a la fe, més que perdre-la, es va anar desfent pel camí.

- A diferència d'altres persones que, al perdre la fe religiosa, la supleixen amb d'altres dogmes de tipus polític o ideològic, vostè no ha tornat al dogma.

- Jo he tingut una vida de participació activa i fins i tot de militància. Però sempre he defugit canviar un dogma per un altre. M'ha interessat més l'observació. Podem dir que he passat de la metafísica a l'empirisme. 

- Va viure un temps a Alemanya, el 1962, en els temps en què s'acabava de construir el mur a Berlín. Pel que diu al llibre, mai es va sentir atret pel comunisme. 

- Vaig treballar en el sector metalúrgic i vaig veure com els obrers alemanys no se sentien atrets pel comunisme. Això em va generar un sentiment d'alerta respecte al que hi havia a l'altre costat del mur. Sempre m'he considerat una persona d'esquerres i el meu ideal era la socialdemocràcia. El continuo mantenint. Ara ser socialdemòcrata és ser revolucionari. He vist passar molta gent de la meva esquerra a la meva dreta, fins i tot del comunisme al PP. Recordo l'impacte que em va produir, anys després, la invasió soviètica de Txecoslovàquia, el 1968. Hi havia amics meus que ho van trobar bé perquè deien que calia lluitar contra l'imperialisme nord-americà. 
 
- Recorda algun nom?

- No... 

"Continuo sent un socialdemòcrata, que avui és ser revolucionari"

 
- El llibre està dedicat a Alfons Cucó, amb qui va entrar en la clandestinitat. 

- Va ser un gran amic. L'amic en majúscules. Va ser el principal impulsor del Partit Socialista Valencià. Després va estar entre els fundadors del PSPV. Va ser senador molts anys i responsable pels refugiats del Consell d'Europa. Per mi, la seva coneixença va ser decisiva, sobretot en la meva consciència cívica i política. Iel vaig conèixer, com explico en el llibre, gairebé per casualitat, gràcies a una discussió en un grup de joves. La vida està plena de coses així que han decidit la teva vida.

- Com contempla la situació política al País Valencià?

- Millor que fa cinc anys. A la dreta valenciana li puc arribar a perdonat la rapinya que van fer, però no la seva imbecilitat, estupidesa i burrera. Vam tenir durant molts anys una dreta que va estar enverinant la gent amb idees que sabien que eren falses. Per exemple, amb l'anticatalanisme. Era una dreta antiil·lustrada. Eren d'una ignorància conscient.

- Li agrada en Ximó Puig?

- Ell prové del PSPV d'aquells anys. Crec que és el millor president que pot haver ara mateix al País Valencià. Ara, jo no votaré mai un partit espanyol, com tampoc un partit de dretes.  

- La història ha estat injusta amb els Borja?

- Totalment. Un dels errors més grossos que s'han fet en aquest país ha estat no entendre el significat del que va ser aquella família. En canvi, s'ha donat suport públic a personatges paranoics com aquests de l'Institut Nova Història, als qui s'han donat premis. Les bestieses que diuen són d'una dimensió que qui se les pugui creure ja està alienat per sempre. Però la història dels Borja és molt llarga i seriosa, i no és per ara.
 
- Com és que acaba les memòries el 1975?

- L'any 1975 és molt important. Són 35 anys de la meva vida. Des d'Aristòtil, passant per la Divina Comèdia, 35 anys són la meitat de la vida activa d'una persona. 

- Del seu vessant intel·lectual, de què està més orgullós?

- Va ser molt important en aquests anys el meu treball com a antropòleg social. Vaig crear un museu quasi bé del no res, el Museu d'Etnologia de València, i estic molt content de la col·lecció d'etnologia valenciana que vaig dirigir. Però del que estic més orgullós és de la meva disciplina i rigor en el treball.