18
de març
del
2020
Actualitzat
el
19
de març
a les
11:12h
Ha aturat el món un virus que té poques proteïnes i cent mil parells de bases nucleiques menys que un humà. Pertany a la família dels coronavirus, grup que va ser descobert en la dècada de 1960. El seu nom més comú és degut a l'aspecte que presenten en ser vistos a través d'un microscopi. Oficialment l'han anomenat SARS-CoV-2, i la malaltia que provoca, Covid-19, és altament contagiosa. Tant que, com a població, ens enfrontem a col·lapsar el sistema de salut pública.
En els darrers anys s'han descrit tres brots importants d'infeccions per coronavirus al continent asiàtic: SARS-COV (que va aparèixer a la Xina el 2002), el MERS-COV (que va aparèixer per primer cop a l'Aràbia Saudita el 2012) i el SARS-COV-19 (que va ser detectat a finals del 2019 a la ciutat de Wuhan, a la Xina). Els noms oficials descriuen la patologia que provoquen als humans, una síndrome aguda severa respiratòria. Però la infecció pot quedar en un simple refredat.
Però, què és un virus? Són éssers vius o no? El científic mexicà Antonio Lazcano compara els virus a la informació digital continguda en un USB. Per ser llegit requereix una computadora –que seria una cèl·lula‒ i els programes corresponents ‒que correspondrien als mecanismes de funcionament de la cèl·lula‒. Així, els virus serien fragments d'informació genètica amb una certa autonomia, però que necessiten cèl·lules per replicar-se i propagar-se. Com ho fan?
Els virus són estructures senzilles: tenen proteïnes ancorades a una membrana que aïlla el material genètic. Les proteïnes, les espícules que veiem a la membrana, tenen capacitat d'obrir les cèl·lules de l'hoste –en realitat, seria l'amfitrió involuntari‒ en un mecanisme semblant al de la clau i el pany. La membrana externa és de base lipídica, i per això és susceptible als tensioactius com el sabó, que la poden trencar.
L'avantatge és que fer còpies d'RNA és més fàcil però més inexacte, perquè en general no té mecanismes de control de còpia. La còpia d'una seqüència de DNA va associada a molècules que comproven que hagi estat estricta. La d'RNA, no; per tant en transmetre's la informació pot contenir molts més errors. Ara bé, els coronavirus (SARS, MERS) tenen una proteïna que revisa les còpies. No és tant eficient com en un virus de DNA, però proporciona més estabilitat que en altres virus d'RNA com el de la grip ‒per això cal vacunar-se cada any de la grip-.
El errors en genètica es diuen mutacions. La major part dels mutants no es diferenciaran gaire del virus original, perquè en general les mutacions no aporten cap millora. Si la mutació fa un virus més feble, es degrada. Però sempre pot aparèixer un mutant que tingui algun avantatge.
Va ser casual que una de les espícules proteiques de la càpsula del SARS-CoV2 present als rats penats mutés. És reconeguda per les cèl·lules humanes de mucoses d'ulls, nas i boca ‒no pas de la pell‒. Un cop "obre" la cèl·lula, el virus hi allibera el seu petit fragment de RNA. La cèl·lula humana no el reconeix com a forà, i la seva maquinària comença a fabricar proteïnes que mantenen el sistema immunitari a ratlla. A mesura que la infecció avança, la cèl·lula produeix noves espícules i altres proteïnes, que formaran més còpies del coronavirus.
Quan les còpies del virus són muntades són dutes a l'exterior de la cèl·lula. Cada cèl·lula infectada pot alliberar milions de còpies abans de, finalment, descompondre's i morir. Fora de la cèl·lula, es reinicia el cicle: els virus poden infectar cèl·lules properes o acabar en gotes que escapen per colonitzar noves cèl·lules. Per això cal estossegar al colze i no a la mà. Una altra mesura que evita contagis.
Els experts tracen el mapa de la dispersió mundial del virus. Es remunten al 10 de gener, quan els funcionaris xinesos en van difondre el codi genètic, que havien obtingut contra rellotge. Les mutacions permeten de traçar la seva filogènia i saber per on circulen els contagis. Però, tant per recursos humans, com pels tècnics, els kits de diagnòstic ‒ que no són tan senzills‒ no estan disponibles per a tothom.
Per això, a Europa i Estats Units probablement per cada cas detectat n'hi ha deu de no detectats. Almenys, això estimen models matemàtics que estudien com es va expandir des de la Xina, abans que el govern instituís la prohibició de viatjar i la política agressiva de proves diagnòstiques. Corea del Sud havia après la lliçó de les epidèmies de coronavirus que l'havien afectada el 2015 i el 2018, i estava preparada per fer diagnòstics de manera sistemàtica.
El repte d'aquest virus no és la virulència, sinó la gran capacitat de contagi. Segurament tard o d'hora arribarem a tenir defenses pròpies contra el virus, com ha passat en epidèmies anteriors. Als paràsits no els interessa matar massa aviat als seus hostes, sinó mantenir-los vius més temps. Les víctimes vives són capaces de fer créixer i transmetre més paràsits. Per això el SARS-CoV-2 no mata els rats penats, perquè fa molt de temps que coexisteixen. I per això els experts sostenen que es pot transformar en un virus estacional, com el de la grip.
Com combatre el coronavirus amb el coneixement del segle XXI? S'han bolcat molts recursos per conèixer com és i com funciona, amb l'objectiu d'atacar-lo un cop ha infectat. Les estratègies que es poden seguir davant una infecció són la prevenció amb immunitat induïda, com és una vacuna, i la farmacològica, que guareix.
Una vacuna podria ajudar l'organisme a produir anticossos dirigits al virus SARS-CoV-2 i evitar que infecti cèl·lules humanes. Els xinesos han publicat que comencen l'assaig clínic d'una. Cal que passi totes les proves d'eficiència farmacològiques en humans. Manca temps, però l'estabilitat de còpia del coronavirus permet de pensar en una vacuna més duradora que no pas la que tenim contra la grip.
Els fàrmacs antivirals busquen de bloquejar la utilització que fa el virus de la maquinària cel·lular per replicar-se. A Catalunya comença un assaig clínic que busca aturar el contagi farmacològicament. Medica cent-noranta casos positius –que rebran un antiviral emprat contra la sida– i tres mil persones que han estat en contacte amb infectats –que rebran un antipalúdic-. El grup de control rebrà la medicació habitual. I esperen tenir resultats en poques setmanes.
Estem enfront d'una pandèmia nova; però se sap força sobre el virus que la produeix gràcies a la feina i la col·laboració entre investigadors. Deixem-los fer la seva feina. I, quan ens en sortim, que ens en sortirem, exigim recursos per a la sanitat i la recerca públiques. De moment, seguim les indicacions –protegir-nos i protegir els altres. És la forma d'evitar que col·lapsi el sistema de salut pública.
En els darrers anys s'han descrit tres brots importants d'infeccions per coronavirus al continent asiàtic: SARS-COV (que va aparèixer a la Xina el 2002), el MERS-COV (que va aparèixer per primer cop a l'Aràbia Saudita el 2012) i el SARS-COV-19 (que va ser detectat a finals del 2019 a la ciutat de Wuhan, a la Xina). Els noms oficials descriuen la patologia que provoquen als humans, una síndrome aguda severa respiratòria. Però la infecció pot quedar en un simple refredat.
Però, què és un virus? Són éssers vius o no? El científic mexicà Antonio Lazcano compara els virus a la informació digital continguda en un USB. Per ser llegit requereix una computadora –que seria una cèl·lula‒ i els programes corresponents ‒que correspondrien als mecanismes de funcionament de la cèl·lula‒. Així, els virus serien fragments d'informació genètica amb una certa autonomia, però que necessiten cèl·lules per replicar-se i propagar-se. Com ho fan?
Els virus són estructures senzilles: tenen proteïnes ancorades a una membrana que aïlla el material genètic. Les proteïnes, les espícules que veiem a la membrana, tenen capacitat d'obrir les cèl·lules de l'hoste –en realitat, seria l'amfitrió involuntari‒ en un mecanisme semblant al de la clau i el pany. La membrana externa és de base lipídica, i per això és susceptible als tensioactius com el sabó, que la poden trencar.
El material genètic d'un virus pot ser una molècula de DNA o d'RNA. Quina diferència hi ha? El DNA és una forma estable de conservar la informació genètica. És una doble hèlix on la informació rellevant és al mig, protegida dels possibles atacs del medi. Per contra, l'RNA és una molècula més inestable, perquè és un sol filament; per tant la informació està més exposada, cosa que la fa més vulnerable a ser alterada en el mitjà. Molts dels virus més difícils de controlar són d'RNA: grip, HIV, èbola, SARS i MERS.
L'avantatge és que fer còpies d'RNA és més fàcil però més inexacte, perquè en general no té mecanismes de control de còpia. La còpia d'una seqüència de DNA va associada a molècules que comproven que hagi estat estricta. La d'RNA, no; per tant en transmetre's la informació pot contenir molts més errors. Ara bé, els coronavirus (SARS, MERS) tenen una proteïna que revisa les còpies. No és tant eficient com en un virus de DNA, però proporciona més estabilitat que en altres virus d'RNA com el de la grip ‒per això cal vacunar-se cada any de la grip-.
El errors en genètica es diuen mutacions. La major part dels mutants no es diferenciaran gaire del virus original, perquè en general les mutacions no aporten cap millora. Si la mutació fa un virus més feble, es degrada. Però sempre pot aparèixer un mutant que tingui algun avantatge.
Gel antibacterià pels clients d'una farmàcia de Manlleu. Foto: Adrià Costa
Va ser casual que una de les espícules proteiques de la càpsula del SARS-CoV2 present als rats penats mutés. És reconeguda per les cèl·lules humanes de mucoses d'ulls, nas i boca ‒no pas de la pell‒. Un cop "obre" la cèl·lula, el virus hi allibera el seu petit fragment de RNA. La cèl·lula humana no el reconeix com a forà, i la seva maquinària comença a fabricar proteïnes que mantenen el sistema immunitari a ratlla. A mesura que la infecció avança, la cèl·lula produeix noves espícules i altres proteïnes, que formaran més còpies del coronavirus.
Quan les còpies del virus són muntades són dutes a l'exterior de la cèl·lula. Cada cèl·lula infectada pot alliberar milions de còpies abans de, finalment, descompondre's i morir. Fora de la cèl·lula, es reinicia el cicle: els virus poden infectar cèl·lules properes o acabar en gotes que escapen per colonitzar noves cèl·lules. Per això cal estossegar al colze i no a la mà. Una altra mesura que evita contagis.
Els experts tracen el mapa de la dispersió mundial del virus. Es remunten al 10 de gener, quan els funcionaris xinesos en van difondre el codi genètic, que havien obtingut contra rellotge. Les mutacions permeten de traçar la seva filogènia i saber per on circulen els contagis. Però, tant per recursos humans, com pels tècnics, els kits de diagnòstic ‒ que no són tan senzills‒ no estan disponibles per a tothom.
Sanitaris es preparen per atendre un pacient de coronavirus. Foto: Europa Press
Per això, a Europa i Estats Units probablement per cada cas detectat n'hi ha deu de no detectats. Almenys, això estimen models matemàtics que estudien com es va expandir des de la Xina, abans que el govern instituís la prohibició de viatjar i la política agressiva de proves diagnòstiques. Corea del Sud havia après la lliçó de les epidèmies de coronavirus que l'havien afectada el 2015 i el 2018, i estava preparada per fer diagnòstics de manera sistemàtica.
El repte d'aquest virus no és la virulència, sinó la gran capacitat de contagi. Segurament tard o d'hora arribarem a tenir defenses pròpies contra el virus, com ha passat en epidèmies anteriors. Als paràsits no els interessa matar massa aviat als seus hostes, sinó mantenir-los vius més temps. Les víctimes vives són capaces de fer créixer i transmetre més paràsits. Per això el SARS-CoV-2 no mata els rats penats, perquè fa molt de temps que coexisteixen. I per això els experts sostenen que es pot transformar en un virus estacional, com el de la grip.
Com combatre el coronavirus amb el coneixement del segle XXI? S'han bolcat molts recursos per conèixer com és i com funciona, amb l'objectiu d'atacar-lo un cop ha infectat. Les estratègies que es poden seguir davant una infecció són la prevenció amb immunitat induïda, com és una vacuna, i la farmacològica, que guareix.
Una vacuna podria ajudar l'organisme a produir anticossos dirigits al virus SARS-CoV-2 i evitar que infecti cèl·lules humanes. Els xinesos han publicat que comencen l'assaig clínic d'una. Cal que passi totes les proves d'eficiència farmacològiques en humans. Manca temps, però l'estabilitat de còpia del coronavirus permet de pensar en una vacuna més duradora que no pas la que tenim contra la grip.
Els fàrmacs antivirals busquen de bloquejar la utilització que fa el virus de la maquinària cel·lular per replicar-se. A Catalunya comença un assaig clínic que busca aturar el contagi farmacològicament. Medica cent-noranta casos positius –que rebran un antiviral emprat contra la sida– i tres mil persones que han estat en contacte amb infectats –que rebran un antipalúdic-. El grup de control rebrà la medicació habitual. I esperen tenir resultats en poques setmanes.
Estem enfront d'una pandèmia nova; però se sap força sobre el virus que la produeix gràcies a la feina i la col·laboració entre investigadors. Deixem-los fer la seva feina. I, quan ens en sortim, que ens en sortirem, exigim recursos per a la sanitat i la recerca públiques. De moment, seguim les indicacions –protegir-nos i protegir els altres. És la forma d'evitar que col·lapsi el sistema de salut pública.