18
de març
del
2020
Actualitzat
a les
16:21h
El pitjor està per arribar. Ho deixa caure a plom Pedro Sánchez en un Congrés insòlitament buit. Una buidor que s'ha extrapolat a un discurs esmolat en la retòrica però mancat d'autocrítica i de concrecions. Mesures excepcionals, totes. Bona voluntat, tota. Assaig-error, deia ahir. Però és que no hi ha marge per a més errors. La crisi sanitària reclama de forma inajornable la protecció total i efectiva de la ciutadania. Per sobre de tot. Perquè sense la gent no hi ha economia possible. Ja parlarem de pressupostos socials, imprescindibles, i de revisions de la sanitat, autèntic pilar d’un Estat. És evident que Sánchez està preocupat per l'estabilitat del seu govern. Però ara, que el capital no passi, un cop més, per sobre, i que no falti cap mascareta allà on sigui necessària. Vindicar allò públic s'ha de fer sempre més enllà de la conjuntura.
No es pot demanar, com fa el president espanyol, que tothom es quedi a casa però fer els ulls grossos davant dels milers de persones que es posen en risc cada dia perquè han d'anar, sí o sí, a treballar. Ni es pot aplaudir la incongruència flagrant que suposa que les famílies vegin com es redueixen els seus ingressos i no disposin d’un ajornament del lloguer estructuralment desorbitat. Hipoteques sí, lloguers no. No s'entén. Sánchez es limita a demanar comprensió als arrendataris. I un Podem insòlitament condescendent que apunta com a "suggerència" que atengui aquesta mesura.
PP i Vox demanen més Espanya i més exèrcit i aprofiten per tornar a demanar una baixada d'impostos. Petició atemporal. També en plena emergència sanitària defensen el mateix torpede que ara ofega la sanitat pública. Esquerra, única veu catalana en el ple, fent l'oposició que temps enrere hauria fet Pablo Iglesias i posant el dit a la nafra d'un pla de xoc insuficient. Ho sap el PSOE i ho sap Podem. Afrontar aquesta crisi suposa també desmuntar el principi de cofoisme sobre els qual acostuma a cimentar-se la política. Es tracta de fer, no de dir.
Ens sobren les proclames buides. Ens sobren els dirigents que busquen aplaudiments. Aplaudirem, en tot cas, a l'autèntic escut del virus: des del personal sanitari, a qui té cura dels vulnerables, des de qui combat la situació amb un pal de fregar a l'empresari que, malgrat l'angoixa, prioritza la vida. Perquè va d'això.