coronavirus

Quan el PSOE defensava que les autonomies gestionessin l'estat d'alarma

El 1981 els socialistes van donar suport al vot particular de dos senadors d'ERC, contraris a cedir tot el control al govern espanyol

per Martí Odriozola , 18 de març de 2020 a les 06:50 |
Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu | Adrià Costa
La llei que regula l’estat d’alarma ve de la Transició: és l’anomenada Llei Orgànica 4/1981,d’1 de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge. Es va aprovar el maig del 1981 durant el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo. A Espanya, només s’havien celebrat dues eleccions generals des de la mort de Franco i, a Catalunya Jordi Pujol tan sols feia un any que era al Palau de la Generalitat. D’això ja en fa 39 anys. L'aprovació de la llei va estar marcada per un vot particular que va unir el PSOE i ERC, que estaven a favor de deixar gestionar l'estat d'alarma a les autonomies.

Aquests darrers dies, l’article que ha generat discrepàncies és el número 7, que diu que “als efectes de l’estat d’alarma l’autoritat competent és el govern espanyol o, per delegació d’aquest, el president de la comunitat autònoma quan la declaració afecti exclusivament tot  el territori d’una comunitat o una part”. I el decret que va aprovar el dissabte el govern de Sánchez ve d’aquí.


El president Quim Torra ho interpreta com una invasió de competències i una recentralització, mentre que l’executiu espanyol destaca la necessitat de coordinar-se i d’unificar l’acció arreu del territori de l’estat.

Inicialment la llei no establia quina administració prenia el control en cas d'estat d'alarma

Si repassem la tramitació d’aquest article, ens adonem que va tenir un recorregut parlamentari llarg. D’entrada, és un article que no era a la llei des de bon principi. El setembre del 1979, el govern espanyol va presentar al Congrés dels Diputats el projecte de llei de seguretat ciutadana i enlloc es recollia qui havia de ser l’autoritat competent en cas de declaració de l’estat d’alarma.

La Llei de seguretat ciutadana inicial va acabar dividida en quatre projectes de llei; la que

regularia els tres estats excepcionals era la “Llei Orgànica dels estats d’Alarma, Excepció i
Setge”. A l’hora d’elaborar la Llei –i tal com es fa habitualment– la Comissió Constitucional, que era la competent, va designar una ponència que va encarregar-se d’elaborar un informe. L’abril del 1981, la ponència va emetre el seu informe i va proposar un nou article, el 7: “que la determinació de l’Autoritat competent a l’efecte de l’Estat d’Alarma sigui, per raons d’eficàcia, establerta en el Decret de declaració d’aquest”. Per tant, no especificava per llei qui hauria de ser l’autoritat competent.

Poc després, a partir de l’informe de la ponència, la Comissió va debatre el text i va emetre el seu dictamen, en el qual feia algunes modificacions, entre les quals hi havia canvis en l’article 7, que quedava així: “Als efectes de l’estat d’alarma l’autoritat competent és el govern espanyol o, per delegació d’aquest, el President de la Comunitat Autònoma quan la declaració afecti exclusivament a tot o a part del territori d’una comunitat”. Aquest és el primer moment en què es parla de qui ha de ser l’autoritat competent en cas de declaració de l’estat d’alarma; ja s’assenyala que ho ha de ser el govern espanyol. 

La votació al Senat va derivar en un debat sobre l'Estat de les autonomies

El 21 d’abril del 1981 el projecte de llei es va debatre al ple de Congrés dels Diputats, que va aprovar-lo. Concretament, l’article 7 (en votació conjunta amb el 8, 9 i 10) va aprovar-se per 273 vots a favor, 3 en contra i 1 abstenció. Entre els que hi van votar a favor hi havia els set diputats de Minoria Catalana, el grup parlamentari que havia format CiU. Els ‘no’ eren de dos diputats de l’UCD i un de CD (Coalició Democràtica), que van desmarcar-se  de la posició del partit, i l’abstenció, de Juan María Bandrés, d’Euskadiko Ezkerra.

Al cap de pocs dies, el 14 de maig del 1981, el projecte de llei va arribar al Ple de Senat. I s’hi va debatre un vot particular de dos senadors d’Esquerra Republicana, Josep Rahola d’Espona i Víctor Torres i Perenya. Tots dos s’havien presentat a les eleccions sota la marca Nova Entesa, una coalició entre el PSC i ERC, que havia configurat a la cambra alta el Grup
Catalunya, Democràcia i Socialisme –un grup que abandonarien els senadors d’ERC el juliol
del 1982 per discrepàncies amb els socialistes–.

Un debat sobre l'Estat de les autonomies

Tornant al debat, un vot particular és la defensa que fan els parlamentaris d’una esmena a un projecte o proposició de llei que han defensat en Comissió, però que no s’ha incorporat al dictamen que s’ha acabat aprovant. I aquí ve el quid de la qüestió: el vot particular de Rahola i Torres proposava un redactat que el PSOE compartia. El text suggerit era el següent: “Als efectes de l’estat d’alarma, l’autoritat competent és el govern espanyol i, per delegació d’aquest, el president de les comunitats autònomes quan afecti aquestes Comunitats, en tot o en part del seu territori”.

Per tant, hi havia una única diferència entre el text original i el que suggerien els dos senadors d’Esquerra: la "o" per la "i". L’articulat que venia del Congrés proposava que, en cas de declaració d’estat d’alarma, l’autoritat competent fos “el govern espanyol o, per designació d’aquest, el president autonòmic”, mentre que els dos senadors volien transformar la disjunció i que l’autoritat competent fos “el govern espanyol i el president autonòmic”. 

El senador d'ERC Josep Rahola va criticar que es volgués "defugir" l'estructura d'Estat de les autonomies per solucionar situacions "anòmales"

Josep Rahola va ser l’encarregat de defensar el nou text davant del ple del Senat i va argumentar que calia que les mesures que s’adoptessin quan es declarés l’estat d’alarma s’executessin a través del president de la comunitat autònoma, “la suprema representació de la comunitat responsable davant l’Assemblea de la seva comunitat, escollida pel seu poble”. Rahola va criticar que es volgués "defugir" l'estructura d'Estat de les autonomies per solucionar situacions "anòmales"

Aquest vot particular va rebre el suport del PSOE; Fernando Morán, senador socialista –i que més tard seria Ministre d’Exteriors–, justificava que l’article tal com estava redactat
originàriament podia afectar a les competències transferides a les comunitats. En cas contrari, assegurava, s'estaria "infringir" el traspàs de competències. 

El Grup Catalunya, Democràcia i Socialisme –el grup de Rahola i Torres– va alinear-se amb la proposta i el senador del PSC Rafael Nadal va considerar que, si no s’aprovava, es produiria una desconnexió entre els desitjos del govern espanyol i els desitjos de la Generalitat, del govern basc o del govern autònom de Galícia.

Qui va oposar-s’hi, però, va ser la UCD. Ho va explicar el portaveu del grup Alfonso Soriano
que va argüir “raons estrictament de tècnica jurídica” i va vincular l’article 7 amb l’article 6, 
que recull que és el Consell de Ministres qui declara l’estat d’alarma i qui en decideix l’àmbit, la duració i els efectes.

L’esmena es va rebutjar per 71 vots a favor i 81 vots en contra i el ple de Senat, finalment, va aprovar l’article original i va incorporar set altres esmenes. Com que el text havia patit
modificacions, el projecte de llei va tornar a la cambra baixa, que el va acabar aprovant el 23 de maig del 1981 per 266 vots a favor, 7 en contra i 21 abstencions. Entre els grups que li van donar suport hi havia l’UCD, el PSOE, CD i Minoria Catalana (CiU), el PNB s’hi va oposar i el PCE va abstenir-se.

Ara han passat 39 anys i, dotze governs espanyols i dotze governs catalans després, aquell
article, que va unir en el debat d’un vot particular a Esquerra Republicana i el PSOE, ha tornat a l’arena política. Ara, però, per enfrontar-los.
 

Hi haurà ampliació









 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació