monarquia

Els Borbons, una dinastia de cops i traïcions

La ruptura entre Felip VI i Joan Carles I és una més d'un seguit de conflictes familiars que han caracteritzat la història de la monarquia espanyola

per Pep Martí , 17 de març de 2020 a les 10:45 |
El rei emèrit, Joan Carles I, junt al dictador Francisco Franco.
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"Si he traït el meu pare, no trairé el meu poble?". La frase s'atribueix al rei Ferran VII (1784-1833) i és probablement falsa. Però és versemblant i diu moltes coses de la història d'una dinastia, els Borbons, que han regnat durant tres segles a Espanya amb una llarga història de traïcions familiars difícilment superada per cap altra saga de monarques. La ruptura abrupta entre Joan Carles de Borbó, rei emèrit, i el seu fill i actual monarca, Felip VI, arran del darrer escàndol del monarca emèrit, és una mostra més de les trifulgues familiars que han caracteritzat l'itinerari de la dinastia. A continuació, un itinerari per algunes d'elles.


Ferran VII traeix el pare i el poble

La figura de Ferran VII és una de les més negres de la història d'Espanya. A diferència d'altres Borbons, de Felip V a Carles III, pràcticament no té partidaris que enalteixin el seu llegat. Monarca absolutista, va aprofitar la impopularitat del seu pare, el feble Carles IV, per conspirar i preparar un cop d'estat, l'anomenat motí d'Aranjuez, en vigílies de la invasió napoleònica del 1808.


Ferran VII va trair el seu pare per ser rei, com Alfons XII bandejaria la seva mare, Isabel II, per arribar al poder

D'aquesta manera, va forçar el pare a abdicar en ell, creient que les tropes franceses el respectarien. Napoleó el va apartar sense manies i ell va marxar a l'exili.

Els qui no el coneixien l'anomenaren el Desitjat, mentre ell esperava que la Guerra del Francès acabés i poder tornar, com així va ser, el 1814. Però en lloc de fer-ho com a monarca liberal, de seguida va derogar la Constitució del 1812, la primera de la història d'Espanya, i va imposar de nou la monarquia absoluta, enganyant així els qui havien combatut els francesos per al seu retorn.

Una guerra civil i familiar

La mort de Ferran VII (1833) va desfermar una cruenta guerra civil, una de les moltes que sacsejaria el país durant el segle XIX. Va ser la primera de les guerres carlines, que foren també una lluita intestina dins dels Borbons entre els partidaris d'Isabel II, filla de Ferran, una nena encara, i el germà del rei mort, Carles, cap de la facció absolutista i carlina. La victòria va ser pels isabelins, que enarboraven la bandera liberal. Però el llarg regnat d'Isabel II va ser un cúmul d'escàndols de corrupció enmig d'una conducta desenfrenada de la reina, que va erosionar el seu prestigi. 


Palau va confiar només en el Partit Moderat, que de moderat només tenia el nom, i va acabar sent el refugi de generals ultraconservadors. Finalment, el setembre del 1868, un grup de militars liberals, amb Joan Prim al davant, van derrocar la dinastia. Es va obrir un període més democràtic, però molt inestable entre el breu regnat d'Amadeu I, príncep italià portat per Prim, l'assassinat d'aquest, la Primera República i, de nou, els Borbons.

El fill oblida la mare

Però qui va regnar a partir del 1875 va ser el fill, no pas la mare. Alfons XII va haver de triar entre tornar a Madrid com a rei o oblidar-se de la corona perquè Isabel II estava tan desacreditada que no podia recuperar el tron. I no va dubtar. Isabel va quedar-se a París, exiliada i menystinguda fins a la seva mort. I Alfons XII va regnar de manera bastant discreta. Va morir jove.

La pugna Joan-Joan Carles

Joan Carles de Borbó va néixer a l'exili, a Roma. Allí va morir el seu avi, Alfons XIII, mentre a Espanya governava el general Franco. Poc després, va començar un llarg pols entre el dictador i l'hereu a la corona, Joan de Borbó, comte de Barcelona, que es considerava Joan III i reclamava que el general deixés pas a la monarquia. Una cosa que el dictador estava disposat a fer, però després de la seva mort. Joan de Borbó mai va regnar i tampoc es va avenir a ser una mena de titella a l'espera. Per això, Franco va decidir designar el seu fill Joan Carles com a successor el 1969.

Ara Joan Carles veu com el fill se n'allunya, però ell va bandejar el seu pare per accedir al tron

No hi ha precedents d'una situació així. Joan Carles, que aquests dies es veu apartat sense manies pel seu fill Felip, per força ha de recordar la seva decisió d'acceptar l'oferiment enverinat del dictador: "Papa, o soc jo o ningú", diuen que li va dir. Joan de Borbó va haver de contemplar com la corona passava del seu pare Alfons XIII, obligat a abandonar precipitadament Espanya amb la proclamació de la República el 1931, al seu fill, el 1975.

De Botswana a l'abdicació

Els anys finals del regnat de Joan Carles I van ser un epíleg molt erosionant, amb escàndols que entrarien de ple a les habitacions de Palau. L'any 2010, el cas Nóos va esclatar a la cara de la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin, i acabaria més tard amb el processament de la parella. El 13 d'abril del 2012, seria un accident del monarca a Botswana, en el transcurs d'una cacera, el que descobriria la relació amb Corinna su Sayn-Wittgenstein i l'embolic de negocis que l'envoltava. Enmig d'una forta crisi econòmica, la imatge de la corona va caure en picat. Dos anys van transcórrer entre l'accident a Botswana i l'abdicació del rei, el 19 de juny del 2014.      

Joan Carles va veure premiat el seu cinisme o oportunisme: uns anys fent la gara-gara al dictador a canvi d'un llarg regnat i el mite del motor del canvi i del rei que va dur la democràcia. Però la història es cobra sempre el seu preu.    

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació