Michel Feher: «Després del coronavirus, el pitjor i el millor futur són possibles»

El filòsof francès Michel Feher ha passat aquesta setmana per Barcelona per dictar una conferència en el marc de l'Escola Europea d'Humanitats (EEH), amb seu al Palau Macaya de la Caixa. Feher és un dels intel·lectuals de referència a Europa. Cofundador de l'editorial Zone Books, de Nova York, i de l'associació Cette France-là, que treballa en l'àmbit de la immigració. Hem pogut conversar amb ell -amb traducció de Jon de Errazti- sobre el nucli central de les seves reflexions, com l'evolució del capitalisme, les amenaces de l'extrema dreta, Donald Trump, la situació política a Catalunya i el coronavirus.  

Feher ha escrit Le temps des investis. Essai sur la nouvelle question sociale (2017) i Powerless by Design. The Age of the International Community (2000). També ha codirigit Nongovernmental Politics (2007), amb Gaëlle Krikorian i Yates McKee, i Europe at a Crossroads (2016), junt amb William Callison, Milad Odabeai i Aurélie Windels, i ha coescrit Xénophobie d’en haut. Le choix d’une droite éhontée (2012), amb l'esmentat col·lectiu Cette France-là.

- Segons vostè, el vell capitalisme liberal -el model fordista- que buscava beneficis empresarials ha estat substituït per un model neoliberal financer que només vol atreure inversors. És un canvi d'era?  

- Joseph Schumpeter, l'economista austro-nord-americà dels anys quaranta, va utilitzar l'expressió destrucció creativa per definir el capitalisme. Em sembla que la transformació del capitalisme es va dur a terme en dos cops i en dues dècades. La primera van ser els anys vuitanta, amb l'arribada dels neoliberals al poder. Margaret Thatcher, Ronald Reagan i els líders dels majors països desenvolupats en general. A aquella dècada ens hi referim com l'inici de la revolució neoliberal. Però el seu treball va ser més destructor, van destruir el principi de l'estat del benestar, el poder sindical. És la destrucció del model del compromís social. Però la creació d'un nou model de capitalisme financer es du a terme en la dècada posterior.

- L'actual model capitalista és més fill dels anys noranta?

- El nostre món és més hereu dels anys noranta que dels anys vuitanta. És sota els anys noranta i sota el patrocini de governs que, en principi, són de centre esquerra. Bill Clinton als Estats Units, Tony Blair al Regne Unit. Gerhard Schroder a Alemanya i després, en cert punt, Rodríguez Zapatero a Espanya. El model que sorgeix és el del capitalisme financer.
 
- Què significa això?

- Implica que cal donar a la gent la possibilitat d'aprofitar-se dels diners que han guanyat, enfront un estat suposadament depredador que agafa a la gent el fruit justament guanyat amb la seva feina. S'ha d'evitar el que ells anomenen els grups d'interès particulars, que bàsicament són els sindicats. En el fons, els funcionaris, els afiliats a sindicats, fins i tot els aturats, seran considerats com a aristòcrates o rendistes. Aquesta és la lògica que justificarà la rebaixa d'impostos o la retirada de l'estat dels serveis públics. És la racionalitat de la dreta neoliberal. Després, amb l'adveniment de l'anomenada Tercera Via de Clinton i Blair, serà diferent. Diran: no som com els neoliberals, no considerem que els aturats o els sindicats siguin enemics, però no volem anar enrere. Els anys de l'estat del benestar s'han acabat. El nou centre esquerre volem ajudar a la gent a viure en un nou món. Cal aprendre a espavilar-se. Però el govern està aquí per ajudar les persones a ajudar-se a ells mateixos, en una frase de Clinton.   

"Amb les economies de plataforma, es persones ja no tenen cap dret social, estan obligats a fer-se apreciar constantment, és la uberització de la vida"

- Ajudar les persones a...

- No pas a aconseguir un lloc de treball, sinó a fer-se ocupables. Més que amb prestacions d'atur, amb programes per adaptar-se al mercat de treball. Amb reformes educatives que acostaran l'educació al món de l'empresa. Una manera de dir que s'ha de pagar a la gent segons el seu mèrit i promovent els plans privats. Es facilita el crèdit privat. La gran ideologia dels noranta és oferir a la gent la possibilitat de valorar-se a ells mateixos, de fer-se solvents per poder demanar un préstec, per fer-se ocupables per ser contractats. Persones com Clinton i Blair es consideren a si mateixos com uns entrenadors per ajudar la gent a fer-se solvent. Als inversors els diuen: us ajudarem amb impostos més baixos, amb un mercat laboral més flexible, però també amb una població amb un capital humà millor. Perquè la gent haurà après a fer-se apreciables. A la gent, li diuen: no podem garantir-vos plena ocupació ni atur o sanitat incondicional. Però sí que desenvolupeu el vostre potencial. Fan que la gent es comporti com si fossin titulars de carteres. 

- I quina és la tendència d'aquesta evolució?

- Les empreses ja no estan aquí per fer un volum de facturació, venent les seves mercaderies al màxim. Estan aquí també per fer pujar el preu de la seva cartera. L'apreciació del capital i, per tant, el crèdit esdevé el repte principal. Això es desenvolupa des dels noranta i ara amb les economies de plataforma. Bàsicament, les persones ja no tenen cap mena de dret social i estan obligats a fer-se apreciar constantment. Són constantment avaluats. És la uberització de la vida. Ja no tens les proteccions de base de l'assalariat: la seguretat del lloc de treball, els subsidis d'atur. Aquesta és la tendència. 

"Trump no és cap reacció contra les elits ni contra el capitalisme financer, sinó una extensió de la seva lògica"

- Què suposa el fenomen Trump en aquest escenari que dibuixa?

- Hi ha una idea sobre l'ascens de Trump i de l'extrema dreta que assegura que són una reacció contra aquest capitalisme financer. Jo ho qüestiono. Jo crec que no, que són una extensió de la mateixa lògica. Des dels noranta, la promesa que es fa a la gent és: us ajudarem a valorar el vostre capital. Però el cert és que això beneficia els més rics i els altres es fan més pobres. Molta gent es precaritza. Aleshores, s'intenta ajudar els que poden revalorar el seu capital i es deixa de costat els qui no. Això significa deixar que molts s'ofeguin a la Mediterrània, empènyer alguns empleats perquè se suïcidin.
 
- Està exagerant, potser?

- Estic exagerant, però hi ha hagut molts suïcidis. Implica que la gent es cremi perquè se'n baixi voluntàriament. Implica fer més difícil l'accés als programes socials. Això es va intentar amb la crisi del 2008. Però què va passar? Que això deixa una tercera part de la població en una precarització. Però d'altra banda, són encara massa classe mitjana, són massa blancs. Són massa centrals en l'electorat. No és possible desfer-se de tothom. I aquí arriba l'extrema dreta, que diu a la gent que pot desenvolupar actius diferents. 

- I com aconsegueix l'extrema dreta fer forat en aquest segment?

- Perquè els diu: potser no tens gaires diners, ni grans competències intel·lectuals. Però almenys ets blanc. Almenys ets home. Almenys ets aquí. Tens tradicions culturals respectables, no com els que ens porten inseguretat. 

"L'extrema dreta diu a la gent: potser no tens gaires diners, ni grans competències, però almenys ets blanc, almenys ets home, almenys ets aquí"

- I el paper de Donald Trump?

- Trump és això. Els diu a la gent: si teniu armes, si sou blancs, si agiteu la bandera americana, sereu apreciats pel meu govern. Un apreci que té aspectes simbòlics, al dir que ell aturarà aquest procés inexorable que farà que els blancs deixin de ser majoria en vint anys. En un altre sentit, els diu que farà que la vida de la gent insuportable serà tal que ells es trobaran millor. I en tercer lloc, els fa la promesa que un cop s'hagin tancat les fronteres, construït murs, imposat aranzels, els americans rebran un guany per aquest plus que suposa l'autoctonia. Trump és exactament això. Una política la de Trump que et permet continuar duent a terme una política neoliberal, amb reducció d'impostos. Les dues polítiques van molt bé de la ma. Als seus amics milionaris els diu: jo baixaré els vostres impostos. I a la seva base blanca, li diu: jo us valoraré. 

- El discurs que representa una revolta contra les elits?

- És un acudit. Una falsedat. Aquesta és la meva interpretació. 
 
- Creu que serà reelegit?

- No ho sé. Però crec que si ho és, serà la darrera elecció als Estats Units durant molt de temps. Quin són els models de Trump? Erdogan? Putin? Modi? I pel món és encara més greu. I la idea que davant d'ell pot haver algú tan cínic com Biden fa molta por.            

- Vostè s'ha mostrat molt crític amb una esquerra que, assegura, té poca cura dels seus. Però quina alternativa veu viable? Les opcions de l'esquerra diguem-ne més crítica amb el capitalisme, més d'escola marxista, com podria ser Jeremy Corbyn, no han funcionat. Tampoc sembla que Bernie Sanders ho tingui fàcil.

- No tinc una resposta miraculosa per tot això. Puc fer veure que soc un sociòleg electoral, però no ho soc. En la derrota de Corbyn hi ha molts factors. Un és el sistema electoral. Si mirem en números absoluts, no és tan dolent. Pel que fa a Sanders, crec que el seu missatge és just. La vella tradició de la política nord-americana s'ha trencat. Fins ara, els republicans s'anaven a la dreta durant les primàries, els demòcrates una mica a l'esquerra, i després tots anaven cap al centre per guanyar les eleccions. Amb Trump això va canviar. Trump va guanyar sense fer concessions. Votar Trump és una acció, un acte transformador. Tu no eres necessàriament racista abans de votar Trump, però quan ho has fet, sobretot si t'ha costat fer-ho, reconfiguraràs la teva vida per justificar el teu vot. Enfront d'això, l'única via passa per fer votar els que abans no ho feien, els que estaven absents. Que bàsicament són les comunitats negra i hispana, i els més joves. És el que intenta Sanders. 

- Per on ha fallat?

- Ha fallat amb els joves i amb els negres. Amb els joves ha tingut cert èxit, però una cosa és donar suport i aplaudir Sanders i una altra és votar. Als Estats Units és més difícil. Jo ho conec per un nebot meu, que va voler votar a Califòrnia però no va poder per una petita falta d'ortografia. A la comunitat negra ha tingut un fracàs. Una part d'ella creu que els blancs mai acceptaran el que defensa Sanders. I per tant, cal anar al que sembla segur, que és Joe Biden. Tinc la impressió que Corbyn i Sanders van ser formats en una època d'influència marxista, en què tot se subordinava a la categoria de classe. En la mesura en què han estat joves els qui els han impulsat, el seu aspecte rovellat ha estat superat pels moviments que els donen suport, que demostren que no tot és una qüestió de raça, sinó que cal articular-la amb altres de gènere, qüestió de raça, intergeneracionals, etc. Això s'ha fet de manera suficient? No ho sé. 

"La indignació, tot el que va ser el 15-M, no és el mateix que el ressentiment, que és el que caracteritza l'extrema dreta"

- Per on creu que ha d'anar l'esquerra alternativa?

- Perquè l'esquerra torni a renéixer no crec que hagi de fer concessions al vell model Clinton-Blair, que es dilueix en aquesta mena de centre esquerre que està totalment subjecta al capitalisme. Però tampoc al populisme d'esquerres, que consisteix a dir que en el fons les persones que voten a favor de Trump, o de Vox, o de Le Pen, són persones legítimament enfurismades que s'equivoquen d'objecte. Que caldria portar-los de l'odi a l'immigrant a l'odi al banc. Penso que això no funcionarà mai. La indignació, tot el que va ser el 15-M, no és el mateix que el ressentiment, que és el que caracteritza l'extrema dreta. Revoltar-te contra la injustícia no és el mateix que dir que hi ha gent que em vol prendre el meu lloc de treball. Els afectes de la dreta i de l'esquerra no són el mateix.
 
- Un retorn al model socialdemòcrata clàssic el veu factible? 

- El vell consens social de la postguerra no era tan joiós com ara ens sembla. Era millor potser pels pares de família de la classe obrera. Però no per les dones, ni per les minories, ni pel medi ambient. Una esquerra que promet tornar al 1979 no és massa estimulant.  

- Quin seria aleshores el camí?

- En el fons, potser hi hauria una via per intentar apropiar-se del discurs de la valoració. Reconfigurar una política governamental audaç i radical que revalorés els joves. Si volem apreciar el jovent, una política mediambiental és imprescindible. Però hi ha altres coses. Hi ha una proposta de Thomas Piketty que anomena com una herència per a tots. Fer que els ingressos dels impostos de successions i de patrimoni siguin utilitzats per donar un capital a tots els joves a partir dels 21 anys. Una transferència que no fos només d'ingressos sinó de capital. Un rejoveniment radical en l'assignació del crèdit. Això permetria en els joves de pensar en els seus projectes i entrar en un joc especulatiu.           

- Vostè ha treballat el tema de la immigració. Com pot defensar l'esquerra una política d'acollida que tingui també èxit electoral?

- De diferents maneres. Per començar, l'èxit no consisteix en reflectir l'opinió tal i com és, sinó especular amb canvis. Al capdavall, la desregulació dels mercats, la reducció dels impostos pels més rics són plantejaments molt minoritaris, però això no fa que la dreta no els tiri endavant. El posicionament de la preferència nacional de l'extrema dreta també és un plantejament minoritari. Tanmateix, la manté i guanya vots amb això. No hi ha cap raó per la qual l'esquerra no pot mostrar-se hospitalària. La política europea actual, amb competència fiscal a la baixa entre els països i fre als immigrants és una perspectiva exultant? Europa viu en un somni hongarès, un món de vells blancs que tanquen les fronteres. La curiositat i l'hospitalitat formen part inherent de l'apreci. Cal ser intransigents amb els valors i alhora reconfigurar-los en aquesta modalitat especulativa sobre quina Europa volem construir. 
 - El coronavirus pot tenir conseqüències ideològiques?

- És possible. Fixem-nos ara en els Estats Units. Si la reacció és pensar que els estrangers porten el virus i cal tancar fronteres, Donald Trump guanya. Si la reacció davant el coronavirus és creure que el món va cada vegada pitjor i hauríem de tirar una mica enrere, això seria bo per Joe Biden. Si la reacció és observar com els sistemes de salut estan estressats, i cal cobertura sanitària per a tots, s'enforteix Sanders. Crec que aquesta tercera reacció es produirà, però vindrà massa tard. Això significa que, pel que fa al coronavirus, el pitjor i el millor futurs són possibles. Per la meva pròpia inquietud personal, el coronavirus és molt dolent. Però per la meva reflexió, és molt interessant. És un tema especulatiu per excel·lència.   

"Tot el que va succeir després de l'1 d'octubre forma part de la reducció estrident de les llibertats fonamentals a Europa"

- Segueix la política catalana? Què opina de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català?

- Sobre la qüestió de la independència, soc agnòstic. Hi ha coses que són alhora simpàtiques i antipàtiques. Però aquesta no és la qüestió. Tot el que va succeir després del referèndum de l'1 d'octubre tinc la sensació que forma part de la reducció cada cop més estrident de les llibertats fonamentals i les llibertats democràtiques a Europa. Hem d'esperar que aquesta negociació funcioni. No vull fer política catalana. Em sembla interessant l'actitud d'ERC. Però voldria dir que en aquests moments, Espanya, junt amb Portugal, són una estranya excepció europea. Són els únics governs d'esquerres a Europa. Fer-lo explotar, ni que fos per raons legítimes, seria extremadament perillós. Ho seria per Europa, Espanya, Catalunya i pels mateixos independentistes.