El passat divendres 21 de febrer, Alberto Garzón, ministre de Consum del govern espanyol, que també ocupa el càrrec de coordinador federal d'Esquerra Unida, va presentar públicament el projecte de Reial Decret de comunicacions comercial de les activitats del joc. Dit altrament, l'esborrany de la llei que, a partir d'aquest proper estiu, ha de regular la publicitat de les apostes esportives.
Malgrat les expectatives que diversos moviments socials, oposats a la proliferació de les cases d'apostes i crítics amb l'augment de la xacra de les addiccions al joc entre el jovent, havien establert fruit de l'entrada d'Unides Podem a l'executiu estatal, contingut final del projecte de llei va resultar decebedor.
Més enllà d'alguns titulars, que afirmen que la publicitat de les cases d'apostes es veurà reduïda en un 80% i que es prohibirà que personatges públics de l'àmbit de l'esport puguin participar en els seus anuncis, que tindran, a les televisions, un horari d'emissió restringit a la matinada a excepció de les jornades amb esdeveniments esportius programats, el cert és que el projecte de llei queda molt lluny d'allò que els moviments que lluiten contra les addiccions generades per les cases d'apostes esportives esperaven.
En primer lloc, perquè pràcticament no limita la publicitat a la xarxa, l'espai preferent on les cases d’apostes capten clientela entre un jovent cada cop més allunyat del consum televisiu tradicional; i, en segon, perquè, tot i prohibir que les grans estrelles esportives puguin ser la imatge publicitària d'aquestes empreses, no evita que les cases d'apostes es puguin promocionar a l'equipament d'aquests mateixos jugadors, en una mesura que resulta, com a mínim, d'allò més contradictòria.
Pintades de l'organtizació juvenil La Forja contra una casa d'apostes de Sabadell Foto: @laforja_sbd
Al marge de la pressió que ha exercit el propi lobby de les cases d'apostes, la tebior del redactat definitiu de la nova llei es deu, fonamentalment, a la intervenció, discreta però decisiva, d'un altre grup d'interès molt poderós: el que conformen els clubs de futbol. Aquestes entitats, que tot sovint presumeixen de valors, han primat els seus interessos econòmics al combat contra l'extensió de les cases d'apostes i de l'addicció al joc entre el jovent.
La raó és ben senzilla, tot i que cap club l'ha exposat obertament: "Les affaires sont les affaires", com deia el dramaturg francès Mirabeau en una de les seves exitoses comèdies de principi del segle XX. "Business is business", que fruit d’aquella representació es diu ara en la nova llengua franca del món. La raó no és altra que la fam pels diners que és la que ha portat els clubs a pressionar perquè no es prohibís la publicitat de cases d’apostes ni a les samarretes dels equips ni en les seves moltes activitats derivades.
Tot i que els clubs no n'hagin fet bandera, segurament conscients de la impopularitat de defensar unes empreses que provoquen un greu problema social, la seva posició s'explica pels acords comercials que mantenen amb les cases d'apostes i que els suposen un volum considerable d'ingressos que deixarien d’obtenir en cas que es prohibissin aquest tipus de patrocinis.
Per copsar la importància que pels clubs estatals tenen les cases d'apostes, n'hi ha prou amb fixar-nos un parell de dades: Dinou dels vint clubs de la primera divisió tenen acords de patrocini amb aquestes empreses i fins a set equips (l'Alabés, el Leganés, el Llevant, el Mallorca, l'Osasuna, el Sevilla i el València) les tenen com a patrocinadors principals, lluint la seva publicitat al bell mig d'una samarreta que s'exhibirà en tots els programes informatius i esportius de les diferents televisions malgrat la restricció horària a la publicitat del joc establerta per la nova llei.
Les samarretes dels vint equips de l'actual primera divisió, set dels quals tenen com a patrocinador principal una casa d'apostesro Foto: laliga.com
Sembla clar, doncs, que els clubs tenien un evident interès econòmic perquè el contingut de la legislació no limités els seus ingressos. Malgrat aquesta evidència, és just i necessari parlar de l'única i honrosa excepció, la que representa la Reial Societat. El club de Sant Sebastià és l'únic que ha renunciat al patrocini de les cases d'apostes, i no pas perquè no tingués ofertes per fer-ho (de fet, havia comptat amb el patrocini d'una empresa basca del sector), sinó perquè, en un exercici de democràcia que hauria d'inspirar a la resta, el seu president, Jokin Aperribay, va decidir realitzar una consulta entre els socis, el desembre de 2018, que va donar com a resultat un ampli rebuig a qualsevol tipus de relació amb aquestes empreses.
No deixa de ser curiós que la Reial Societat, tot i ser una societat anònima esportiva, i no ser, per tant, propietat dels seus socis, decidís acceptar el resultat de la consulta i es negués a anunciar companyies que fomenten el joc i l'addicció que se’n deriva. En el seu cas, i tal i com va argumentar el seu president, va pesar més la responsabilitat social d’una entitat com la seva, que representa Sant Sebastià i Guipúscoa i que és el model en el qual s'emmirallen els joves d'aquest territori, que no pas el diners que un acord d'aquestes característiques hagués pogut aportar i que, evidentment, restaria legitimitat al club per erigir-se en representant d'uns valors de naturalesa cívica.
Jokin Aperribay, el president de la Reial Societat que va promoure la consulta entre els socis sobre la relació del club amb les cases d'apostes Foto: @betierreala
L'exemplar decisió del club guipuscoà l'honora, i més si tenim en compte que s’ha pres completament a contracorrent. Des de 2007, quan el Reial Madrid va signar un acord amb una casa d’apostes per tal que esdevingués el patrocinador principal de la seva samarreta (un patrocinador que, per cert, el Barça de Joan Laporta havia temptejat com una de les possibles opcions per promocionar a la seva samarreta i que, tot i ser finalment descartat per no adequar-se als valors i a la filosofia del club, sí que va ser objecte d’un acord amb l’entitat per convertir-se en un dels seus finançadors secundaris) que la presència de les cases d’apostes en el món del futbol s’ha anat incrementant fins arribar a la situació actual, en què han esdevingut absolutament omnipresents.
Aquest patrocini creixent, que s'ha produït en poc més d'una dècada, ha anat associat al desenvolupament d’aquestes cases d'apostes, que han multiplicat la seva presència física a les diferents ciutats de l'estat i, sobretot, a la xarxa, el seu hàbitat predilecte i, precisament, el que la nova llei no s’ha atrevit a regular amb fermesa.
Manifestació a Madrid contra les cases d'apostes Foto: @MadresCR
Amb aquesta decisió, la coalició de govern formada pel PSOE i Unides Podem ha preferit apropar-se al model de la Premier League anglesa, segurament un dels principals exponents de la idea del futbol entès com a negoci, on les cases d’apostes patrocinen pràcticament a tots els equips, més que no pas a la legislació que va aprovar el govern italià, format en aquell moment per la Lliga Nord i pel Moviment 5 Estrelles, i que, amb l’eloqüent denominació de «Decret Dignitat» va prohibir que els clubs transalpins poguessin comptar amb qualsevol tipus d’ingrés o de patrocini procedent de les cases d’apostes. Un decret que, evidentment, no ha estat del grat dels equips de la Serie A però que té com a objectiu aturar els riscos socials que, especialment pels sectors més vulnerables, té la promoció del joc.
A diferència del que va succeir a Itàlia, la batalla legal sobre la publicitat de les cases d’apostes ha estat, malgrat el que ens vulgui fer creure el ministre Garzón, guanyada per la pinça formada entre el lobby de les empreses del joc i els clubs de futbol. Uns clubs que haurien de revisar els seus discursos sobre el foment dels valors socials des del mateix moment en el qual s’han convertit en còmplices de la xacra de l’addicció al joc. Un joc que per ells no és sinó part del negoci. «Business is business».