07
de març
del
2020
Actualitzat
el
08
de març
a les
21:13h
Una de les preguntes que sobrevolaven la campanya de les eleccions del 21 de desembre al quarter general de Junts per Catalunya (JxCat) era com seria la convivència després de la cita amb les urnes. Dirigents del PDECat, ja en aquell moment, arrufaven el nas: sostenien que el gruix de la campanya -actes al territori, logística i recursos econòmics, a banda dels drets electorals- el portava el partit, i que notaven "menysteniment" per part del nucli dur de Carles Puigdemont. "En aquell moment es van començar a incomplir els pactes", remarca a NacióDigital un dels que ho va viure en primera persona. Episodis com aquest són clau per entendre la negociació enverinada entre el PDECat i la Crida -inexistent en aquell moment- per la reordenació de JxCat.
Per parts: la campanya del 21-D, construïda a cavall de la seu del carrer Jesús de Barcelona -sota la direcció d'Elsa Artadi- i Brussel·les, ja comptava amb una pugna soterrada. No tothom compartia el discurs legitimista sobre el retorn de Puigdemont, però el magma emocional de la tardor del 2017 va fer que la proposta no només fos guanyadora, sinó que aconseguís contradir totes les prediccions. La mateixa nit electoral, però, des de la cúpula del PDECat s'assenyalava que Puigdemont no seria investit per la impossibilitat de tornar a Catalunya sense ser detingut, i ja apuntaven el nom de Jordi Sànchez com a caniddat alternatiu. En aquell moment, el partit veia amb bons ulls la figura de Sànchez, expresident de l'ANC i fitxatge estrella del 21-D.
El desacord estratègic -Marta Pascal ja començava a renunciar a la confrontació dura amb l'Estat i començava a pensar que Puigdemont i els seus afins estaven incomplint el pacte signat amb la gènesi de JxCat- també es va fer logístic, amb pugnes sonades com la del repartiment de cursos del grup parlamentari. Un episodi que va obligar Artur Mas a intervenir a través d'una reunió amb el seu successor a Alemanya, mentre es resolia el procés d'extradició de Puigdemont. "Al partit se l'ha menystingut", mantenen diverses fonts aquestes setmanes quan avaluen el per què de la dificultat de l'acord entre el PDECat i la Crida, encallat i amb la ruptura sense descartar.
L'associació liderada per Puigdemont i Sànchez es va posar en marxa setmanes abans de l'assemblea del PDECat que acabaria descavalcant Pascal de la direcció del partit. Tot i que en públic es defensava la integració absoluta en la Crida -així es va expressar el nou president, David Bonvehí, en la intervenció final de l'assemblea, i així ho reclamaven els presos des de Lledoners-, sectors de la nova direcció no veien gens clar l'alineació amb el nou projecte de Puigdemont. Fins al punt que, un any mig després, la qüestió no està ni molt menys resolta. En certa manera, el debat ha mutat perquè ara la marca forta ja no és la Crida, sinó JxCat. I l'associació presidida per Sànchez està disposada a integrar-se en un nou partit, si cal, perdent la marca creada el juliol del 2018 o bé mantenint-se com un dels think tanks associats a la nova formació.
A tot plegat s'hi suma una altra qüestió que encara va més enllà, concretament el juliol del 2016. L'assemblea fundacional del PDECat, caòtica, va suposar el punt més àlgid de les disputes en els sectors que conformaven l'última etapa de CDC. L'aposta oficial era el tàndem Jordi Turull-Miquel Buch, però les seves opcions van anar minvant fins al punt que Puigdemont -així ho revela Artur Mas al seu llibre- va expressar dubtes sobre si la presència de Turull suposava un punt de renovació. L'aleshores president de la Generalitat, partidari de crear un partit nou que superés CDC i partidari ara d'una formació de nou encuny que aixoplugui JxCat, va arribar a posar sobre la taula el nom d'Artadi com a dona forta del PDECat, però van imposar-se Pascal i Bonvehí.
Convivència complexa
Dins del partit, a mesura que passaven els mesos, es va anar assentant una divergència: una part més pragmàtica, que mirava amb recel els passos cap a la unilateralitat -arrenglerada amb Pascal- i un altra cada vegada més afí a Puigdemont que coincidia amb els sectors que van perdre l'assemblea fundacional. La tardor del 2017 va contribuir a eixamplar la distància, que es va acabar constatant en l'acte fundacional de la Crida, celebrat a Manresa el 27 d'octubre del 2018. La influència de l'expresident ha estat absoluta a l'hora de fer llistes electorals, tant al Congrés com a Europa i a Barcelona, amb el PDECat fent costat a les decisions via consell nacional.
"Però ara això ja no pot ser. Cal un reconeixement mutu", assenyalava aquesta setmana un membre de la direcció del partit, que no es vol dissoldre. La Crida, com mantenen els seus membres, no vol tenir res a veure amb l'ombra de CDC, mentre que el PDECat no vol -i, segurament, no pot- desfer-se d'un llegat de quatre dècades tacat per la figura de Jordi Pujol. Mas, una figura que dins la Crida no genera precisament eufòria -tot i que algun dels seus impulsors i també responsable d'Acció per la República, Agustí Colomines, n'havia estat col·laborador-, aposta perquè no hi hagi trencadissa i, com a mal menor, que hi hagi una coalició. Però aquesta opció ja no és de consens.
Les posicions, per ara, estan enrocades. Ni la reunió de dimarts a Waterloo entre Bonvehí i Puigdemont va funcionar, ni dimecres a Lledoners es va arribar a cap entesa. Els presos -Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Turull-, que han estat bescantats en la majoria del procés de negociació, s'hi van incorporar aquesta setmana. Tot i que el perill de trencadissa no escampa, el convenciment és que hi haurà un acord. Ho resumeix un dirigent: "No ens ho podem permetre". Un cop resolta la batalla del com, això sí, vindrà la del qui. Amb Jordi Puigneró i Damià Calvet pugnant per ser el candidat efectiu sempre i quan Puigdemont vulgui liderar la llista. La decisió serà exclusivament seva. La de si serà cap de cartell i la de com quedarà reordenat JxCat de forma definitiva.
Per parts: la campanya del 21-D, construïda a cavall de la seu del carrer Jesús de Barcelona -sota la direcció d'Elsa Artadi- i Brussel·les, ja comptava amb una pugna soterrada. No tothom compartia el discurs legitimista sobre el retorn de Puigdemont, però el magma emocional de la tardor del 2017 va fer que la proposta no només fos guanyadora, sinó que aconseguís contradir totes les prediccions. La mateixa nit electoral, però, des de la cúpula del PDECat s'assenyalava que Puigdemont no seria investit per la impossibilitat de tornar a Catalunya sense ser detingut, i ja apuntaven el nom de Jordi Sànchez com a caniddat alternatiu. En aquell moment, el partit veia amb bons ulls la figura de Sànchez, expresident de l'ANC i fitxatge estrella del 21-D.
El desacord estratègic -Marta Pascal ja començava a renunciar a la confrontació dura amb l'Estat i començava a pensar que Puigdemont i els seus afins estaven incomplint el pacte signat amb la gènesi de JxCat- també es va fer logístic, amb pugnes sonades com la del repartiment de cursos del grup parlamentari. Un episodi que va obligar Artur Mas a intervenir a través d'una reunió amb el seu successor a Alemanya, mentre es resolia el procés d'extradició de Puigdemont. "Al partit se l'ha menystingut", mantenen diverses fonts aquestes setmanes quan avaluen el per què de la dificultat de l'acord entre el PDECat i la Crida, encallat i amb la ruptura sense descartar.
L'associació liderada per Puigdemont i Sànchez es va posar en marxa setmanes abans de l'assemblea del PDECat que acabaria descavalcant Pascal de la direcció del partit. Tot i que en públic es defensava la integració absoluta en la Crida -així es va expressar el nou president, David Bonvehí, en la intervenció final de l'assemblea, i així ho reclamaven els presos des de Lledoners-, sectors de la nova direcció no veien gens clar l'alineació amb el nou projecte de Puigdemont. Fins al punt que, un any mig després, la qüestió no està ni molt menys resolta. En certa manera, el debat ha mutat perquè ara la marca forta ja no és la Crida, sinó JxCat. I l'associació presidida per Sànchez està disposada a integrar-se en un nou partit, si cal, perdent la marca creada el juliol del 2018 o bé mantenint-se com un dels think tanks associats a la nova formació.
A tot plegat s'hi suma una altra qüestió que encara va més enllà, concretament el juliol del 2016. L'assemblea fundacional del PDECat, caòtica, va suposar el punt més àlgid de les disputes en els sectors que conformaven l'última etapa de CDC. L'aposta oficial era el tàndem Jordi Turull-Miquel Buch, però les seves opcions van anar minvant fins al punt que Puigdemont -així ho revela Artur Mas al seu llibre- va expressar dubtes sobre si la presència de Turull suposava un punt de renovació. L'aleshores president de la Generalitat, partidari de crear un partit nou que superés CDC i partidari ara d'una formació de nou encuny que aixoplugui JxCat, va arribar a posar sobre la taula el nom d'Artadi com a dona forta del PDECat, però van imposar-se Pascal i Bonvehí.
Convivència complexa
Dins del partit, a mesura que passaven els mesos, es va anar assentant una divergència: una part més pragmàtica, que mirava amb recel els passos cap a la unilateralitat -arrenglerada amb Pascal- i un altra cada vegada més afí a Puigdemont que coincidia amb els sectors que van perdre l'assemblea fundacional. La tardor del 2017 va contribuir a eixamplar la distància, que es va acabar constatant en l'acte fundacional de la Crida, celebrat a Manresa el 27 d'octubre del 2018. La influència de l'expresident ha estat absoluta a l'hora de fer llistes electorals, tant al Congrés com a Europa i a Barcelona, amb el PDECat fent costat a les decisions via consell nacional.
"Però ara això ja no pot ser. Cal un reconeixement mutu", assenyalava aquesta setmana un membre de la direcció del partit, que no es vol dissoldre. La Crida, com mantenen els seus membres, no vol tenir res a veure amb l'ombra de CDC, mentre que el PDECat no vol -i, segurament, no pot- desfer-se d'un llegat de quatre dècades tacat per la figura de Jordi Pujol. Mas, una figura que dins la Crida no genera precisament eufòria -tot i que algun dels seus impulsors i també responsable d'Acció per la República, Agustí Colomines, n'havia estat col·laborador-, aposta perquè no hi hagi trencadissa i, com a mal menor, que hi hagi una coalició. Però aquesta opció ja no és de consens.
Les posicions, per ara, estan enrocades. Ni la reunió de dimarts a Waterloo entre Bonvehí i Puigdemont va funcionar, ni dimecres a Lledoners es va arribar a cap entesa. Els presos -Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Turull-, que han estat bescantats en la majoria del procés de negociació, s'hi van incorporar aquesta setmana. Tot i que el perill de trencadissa no escampa, el convenciment és que hi haurà un acord. Ho resumeix un dirigent: "No ens ho podem permetre". Un cop resolta la batalla del com, això sí, vindrà la del qui. Amb Jordi Puigneró i Damià Calvet pugnant per ser el candidat efectiu sempre i quan Puigdemont vulgui liderar la llista. La decisió serà exclusivament seva. La de si serà cap de cartell i la de com quedarà reordenat JxCat de forma definitiva.