08
de març
del
2020
Actualitzat
el
13
de març
a les
11:11h
La lluita de les dones per guanyar la igualtat és la història d'una batalla que ve de molt lluny. Per recordar-ho, M. Àngels Cabréha publicatEl llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62), un recull de textos d'autores que s'inicia el 1841 i que sorprèn el lector. Cabré, filòloga, escriptora i directora de l'Observatori Cultural de Gènere, recupera la memòria dels principals referents d'un combat -des de Maria Josepa Massanés a Montserrat Roig- que vol que sigui guanyador.
Cabré reclama al feminisme que sigui pràctic, es faci entenedor i admeti la riquesa de les diferències internes, perquè sigui entès com una causa de tothom. En aquesta entrevista explica el seu llibre, parla dels seus referents, amb Simone de Beauvoir al capdavant, i respon a algunes crítiques al 8-M sorgides des de la dreta més rància.
- Què ha volgut explicar amb aquest recull de textos des del segle XIX?
- Doncs que el feminisme no va néixer ahir, que quedi clar que hi ha molta lluita feta, i que les persones que lluiten contra el feminisme de manera tan bel·ligerant sàpiguen que les dones feministes tenim les armes molt esmolades i que som molta gent batallant en la mateixa direcció. No serà fàcil vèncer un moviment que té, com a mínim, un segle i mig d'història, però que té orígens més llunyans, des de la Revolució Francesa i d'abans.
- Tot va començar amb la Revolució Francesa?
- Diria que sí. Tinc un llibre no publicat on en parlo, i ens en podem anar cap a Olympe de Gouges, com a mínim, autora de la Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana, de finals del segle XVIII i que va ser guillotinada. I ens podríem remuntar encara a Christine de Pisan, autora de La ciutat de les dames, al segle XV. Però jo ara volia basar-me en el periodisme i agafar uns escrits curts. Per això començo amb la Maria Josepa Massanés.
- És la primera autora que cita, amb un document del 1841. Vist amb ulls d'ara, no sembla feminista però sí que insisteix en el valor de l'educació per les dones. Diu: "Desengamyem-nos: l'home dominarà sempre a la dona. Acontentem-nos amb l'emancipació intel·lectual".
- El feminisme de moltes d'aquestes dones no és el feminisme global que coneixem. Ella és una dona catòlica i no vol canviar els rols de la dona, però sí que reclama en el pròleg a un llibre seu de poemes que la dona agafi el pinzell i la ploma.
- Apareixen personatges fascinants. Com Clotilde Cerdà, filla d'Ildefons Cerdà, que va ser pionera.
- Era una nena prodigi, que va donar concerts per les corts europees, va saltar a Amèrica Llatina, i amb els seus diners va obrir la primera escola d'arts i oficis per a la dona a la Rambla de Canaletes. La burgesia la va mirar malament. L'escola dura poc i al llibre hi ha el discurs que va fer en l'acte d'inauguració.
- L'anarquisme va ser molt rellevant per la conquesta de drets?
- No diria que fos un tombant, però sí que va ser important. Hi va haver figures emblemàtiques, com la mare de la Frederica Montseny, la Teresa Mañé, la mateixa Montseny, o Ángeles López Ayala, que són dones llibertàries. El moviment anarquista les deixa entrar. Altra cosa és què els deixa dir després. El mateix passa en els rengles del marxisme. Per mi, ha fet més pels drets de la dona l'anarquisme que el marxisme, dona més espai a més veus. Les publicacions llibertàries donen molt més joc.
- Aporta un text de Mercè Rodoreda dels anys de la Guerra Civil força interessant.
- No era fàcil trobar un text d'ella d'aquest tipus del temps de la guerra. Per mi, és la millor novel·lista de Catalunya i l'estat espanyol del segle XX. Feia conferències i xerrades a la ràdio. El text mostra també pacifisme i humanisme.
- María Luz Morales, que va ser directora de La Vanguardia durant la guerra, és un altre personatge que la fascina.
- Vaig escriure una petita biografia sobre ella i estic intentant recuperar la seva obra. És un bon reflex de l'evolució de la dona al segle XX.
- Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, el 1976, van ser un abans i un després?
- Parlo de conquesta i reconquesta. La conquesta van ser els anys de la República. La reconquesta és als anys seixanta i setanta, quan les dones recuperen la veu i organitzen noves entitats i fan jornades. A les Jornades conflueixen tots els feminismes.
- S'ha avançat gaire, des dels setanta?
- S'ha avançat força. Entre les reivindicacions d'aquell moment hi havia l'amnistia per a les dones. Es va aconseguir, que les dones no estiguessin a la presó per causes que no suposaven la presó pels homes, com l'adulteri. També s'han assolit drets vinculats a la libertat sexual, des de la contracepció a l'avortament. L'amnistia i la llibertat del cos s'ha assolit. Mai al cent per cent, perquè continua planant la violència de gènere. Només es podrà erradicar amb educació, valors, canvis a la televisió, fent pedagogia.
- Què sent quan com des de la dreta radical s'ataca una suposada ideologia de gènere?
- És com quan es parla de feminazis. On són? No les veig. Simone de Beauvoir deia que la dona no neix, es fa. Jo diria que la fan. La fan vulnerable, per agradar, per ser estimada. Aquesta gent el que vol és tornar a un binarisme d'home/dona on mai es qüestioni com hi hem arribat.
- Les declaracions d'Álvarez de Toledo definint-se com a feminista amazònica...
- La idea de les amazones és bona. Però, esclar, Álvarez de Toledo no té res d'elles perquè les amazones eren dones lluitadores. A aquesta dona només la veig incordiant. No sé quins valors representa perquè no li veig cap valor a la involució. Els partits de dretes tampoc són tan limitats i aquestes persones els fan mal. Álvarez de Toledo el que demostra és una falta de respecte per tothom, i als polítics els demano que actuin de manera civilitzada. Subratlla més el que la diferencia de les altres dones que el que la uneix a elles. Sembla ruc, tot el que ha estudiat no li ha servit de gaire. Els intel·lectuals i els polítics han de ser conciliadors.
- S'ha mostrat crítica amb el manifest de les entitats feministes pel 8-M.
- Respon a un corrent que és majoritari, que és el feminisme de la diferència. És un manifest llarguíssim, que repeteix alguns conceptes i que molta gent no entén. A mi m'agradaria un manifest molt curt.
- El feminisme ha de millorar algunes coses?
- La comunicació, bàsicament. El feminisme ha d'aprendre també que les diferències són enriquidores. I hem de ser més pràctiques, amb els objectius ben assenyalats. Ens manquen més veus.
- Com a feminista, quin és el seu referent?
- M'interessa poc el corrent de la llibertat sexual, tot i que entenc que és molt important. M'atrau més el terreny de la reivindicació intel·lectual, com va fer Simone de Beauvoir. Montserrat Roig, que també es va emancipar intel·lectualment i per mi també és un referent, era crítica amb Beauvoir, la veia massa burgesa, perquè havia fet 150 viatges pel món. Era molt masculina, si entenem la masculinitat en termes de poder. Doncs jo trobo que està bé ocupar aquest espai. Simone de Beauvoir anava a les manifestacions feministes amb setanta anys, sempre estava a peu de carrer. Aquestes dones fortes m'agraden, m'agraden les dones que ocupen l'espai públic.
Cabré reclama al feminisme que sigui pràctic, es faci entenedor i admeti la riquesa de les diferències internes, perquè sigui entès com una causa de tothom. En aquesta entrevista explica el seu llibre, parla dels seus referents, amb Simone de Beauvoir al capdavant, i respon a algunes crítiques al 8-M sorgides des de la dreta més rància.
- Què ha volgut explicar amb aquest recull de textos des del segle XIX?
- Doncs que el feminisme no va néixer ahir, que quedi clar que hi ha molta lluita feta, i que les persones que lluiten contra el feminisme de manera tan bel·ligerant sàpiguen que les dones feministes tenim les armes molt esmolades i que som molta gent batallant en la mateixa direcció. No serà fàcil vèncer un moviment que té, com a mínim, un segle i mig d'història, però que té orígens més llunyans, des de la Revolució Francesa i d'abans.
- Tot va començar amb la Revolució Francesa?
- Diria que sí. Tinc un llibre no publicat on en parlo, i ens en podem anar cap a Olympe de Gouges, com a mínim, autora de la Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana, de finals del segle XVIII i que va ser guillotinada. I ens podríem remuntar encara a Christine de Pisan, autora de La ciutat de les dames, al segle XV. Però jo ara volia basar-me en el periodisme i agafar uns escrits curts. Per això començo amb la Maria Josepa Massanés.
"Les persones que lluiten contra el feminisme de manera bel·ligerant han de saber que tenim les armes ben esmolades"
- És la primera autora que cita, amb un document del 1841. Vist amb ulls d'ara, no sembla feminista però sí que insisteix en el valor de l'educació per les dones. Diu: "Desengamyem-nos: l'home dominarà sempre a la dona. Acontentem-nos amb l'emancipació intel·lectual".
- El feminisme de moltes d'aquestes dones no és el feminisme global que coneixem. Ella és una dona catòlica i no vol canviar els rols de la dona, però sí que reclama en el pròleg a un llibre seu de poemes que la dona agafi el pinzell i la ploma.
M. Àngels Cabré, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- Apareixen personatges fascinants. Com Clotilde Cerdà, filla d'Ildefons Cerdà, que va ser pionera.
- Era una nena prodigi, que va donar concerts per les corts europees, va saltar a Amèrica Llatina, i amb els seus diners va obrir la primera escola d'arts i oficis per a la dona a la Rambla de Canaletes. La burgesia la va mirar malament. L'escola dura poc i al llibre hi ha el discurs que va fer en l'acte d'inauguració.
- L'anarquisme va ser molt rellevant per la conquesta de drets?
- No diria que fos un tombant, però sí que va ser important. Hi va haver figures emblemàtiques, com la mare de la Frederica Montseny, la Teresa Mañé, la mateixa Montseny, o Ángeles López Ayala, que són dones llibertàries. El moviment anarquista les deixa entrar. Altra cosa és què els deixa dir després. El mateix passa en els rengles del marxisme. Per mi, ha fet més pels drets de la dona l'anarquisme que el marxisme, dona més espai a més veus. Les publicacions llibertàries donen molt més joc.
- Aporta un text de Mercè Rodoreda dels anys de la Guerra Civil força interessant.
- No era fàcil trobar un text d'ella d'aquest tipus del temps de la guerra. Per mi, és la millor novel·lista de Catalunya i l'estat espanyol del segle XX. Feia conferències i xerrades a la ràdio. El text mostra també pacifisme i humanisme.
- María Luz Morales, que va ser directora de La Vanguardia durant la guerra, és un altre personatge que la fascina.
- Vaig escriure una petita biografia sobre ella i estic intentant recuperar la seva obra. És un bon reflex de l'evolució de la dona al segle XX.
"La conquesta feminista van ser els anys de la República, la reconquesta als anys seixanta i setanta, quan les dones recuperen la veu"
- Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, el 1976, van ser un abans i un després?
- Parlo de conquesta i reconquesta. La conquesta van ser els anys de la República. La reconquesta és als anys seixanta i setanta, quan les dones recuperen la veu i organitzen noves entitats i fan jornades. A les Jornades conflueixen tots els feminismes.
M. Àngels Cabré: "No és fàcil vèncer un moviment que té més d'un segle i mig d'història". Foto: Adrià Costa
- S'ha avançat gaire, des dels setanta?
- S'ha avançat força. Entre les reivindicacions d'aquell moment hi havia l'amnistia per a les dones. Es va aconseguir, que les dones no estiguessin a la presó per causes que no suposaven la presó pels homes, com l'adulteri. També s'han assolit drets vinculats a la libertat sexual, des de la contracepció a l'avortament. L'amnistia i la llibertat del cos s'ha assolit. Mai al cent per cent, perquè continua planant la violència de gènere. Només es podrà erradicar amb educació, valors, canvis a la televisió, fent pedagogia.
- Què sent quan com des de la dreta radical s'ataca una suposada ideologia de gènere?
- És com quan es parla de feminazis. On són? No les veig. Simone de Beauvoir deia que la dona no neix, es fa. Jo diria que la fan. La fan vulnerable, per agradar, per ser estimada. Aquesta gent el que vol és tornar a un binarisme d'home/dona on mai es qüestioni com hi hem arribat.
- Les declaracions d'Álvarez de Toledo definint-se com a feminista amazònica...
- La idea de les amazones és bona. Però, esclar, Álvarez de Toledo no té res d'elles perquè les amazones eren dones lluitadores. A aquesta dona només la veig incordiant. No sé quins valors representa perquè no li veig cap valor a la involució. Els partits de dretes tampoc són tan limitats i aquestes persones els fan mal. Álvarez de Toledo el que demostra és una falta de respecte per tothom, i als polítics els demano que actuin de manera civilitzada. Subratlla més el que la diferencia de les altres dones que el que la uneix a elles. Sembla ruc, tot el que ha estudiat no li ha servit de gaire. Els intel·lectuals i els polítics han de ser conciliadors.
"El manifest del 8-M és llarguíssim i molta gent no l'entén, el feminisme ha de ser més pràctic"
- S'ha mostrat crítica amb el manifest de les entitats feministes pel 8-M.
- Respon a un corrent que és majoritari, que és el feminisme de la diferència. És un manifest llarguíssim, que repeteix alguns conceptes i que molta gent no entén. A mi m'agradaria un manifest molt curt.
M. Àngels Cabré: "Ideologia de gènere? És com quan es parla de feminazis. On són?". Foto: Adrià Costa
- El feminisme ha de millorar algunes coses?
- La comunicació, bàsicament. El feminisme ha d'aprendre també que les diferències són enriquidores. I hem de ser més pràctiques, amb els objectius ben assenyalats. Ens manquen més veus.
- Com a feminista, quin és el seu referent?
- M'interessa poc el corrent de la llibertat sexual, tot i que entenc que és molt important. M'atrau més el terreny de la reivindicació intel·lectual, com va fer Simone de Beauvoir. Montserrat Roig, que també es va emancipar intel·lectualment i per mi també és un referent, era crítica amb Beauvoir, la veia massa burgesa, perquè havia fet 150 viatges pel món. Era molt masculina, si entenem la masculinitat en termes de poder. Doncs jo trobo que està bé ocupar aquest espai. Simone de Beauvoir anava a les manifestacions feministes amb setanta anys, sempre estava a peu de carrer. Aquestes dones fortes m'agraden, m'agraden les dones que ocupen l'espai públic.