Els tres escenaris del puigdemontisme

El trencament entre el PDECat i la Crida farà guanyar en coherència a uns i altres, però també els empetitirà. La complexitat i la pluralitat interna, ben gestionada, suma més

06 de març del 2020

Actualitzat a les 6:44h

Rep el butlletí cada matí al teu correu

La ressaca de Perpinyà ha passat de pressa. L'acte va reforçar la figura política del president a l'exili, Carles Puigdemont, però no va servir per recosir les formacions independentistes, que han seguit airejant les seves discrepàncies al Parlament i a les xarxes. Ha estat també la setmana dels contactes, discrets i no definitius, a l'espai postconvergent per mirar d'endreçar-lo (i també de recosir-lo) abans de les eleccions que Quim Torra va afirmar que convocaria després de l'aprovació dels pressupostos.

Hi ha consens en què Junts per Catalunya és la millor marca. I també en què Puigdemont és qui l'ha de liderar políticament i electoral, tot i que no com a candidat efectiu a la presidència. Ahir mateix Damià Calvet, que amb Jordi Puigneró és el millor situat per aspirar a la Generalitat, reclamava unes primàries i es mostrava disposat a presentar-s'hi.

Però la Crida, el PDECat i els independents entorn del president a l'exili segueixen xocant a l'hora d'acordar com s'ha d'articular la nova formació i debatent-ho als despatxos, a Waterloo i a Lledoners. Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Turull s'han implicat també a la negociació que tenia com a protagonistes Jordi Sànchez i David Bonvehí.

Les opcions són tres: confluir en una única organització –i per tant dissoldre el PDECat i la Crida, que no haurà fructificat com a projecte unitari–, una coalició entre tots ells que obligaria a negociar quotes a les llistes electorals que fins ara ha decidit Puigdemont, o el trencament. Aquest darrer escenari dificultaria molt la victòria davant d'ERC però donaria a Puigdemont mans lliures per fer i desfer i al PDECat el control dels drets electorals i la propietat de la marca.

L'espai postconvergent ha de definir la seva estratègia a mig camí entre el pragmatisme de la mesa de diàleg amb l'Estat i la política de confrontació que promouen dirigents com Clara Ponsatí i beneeix el mateix Puigdemont. Abans, però, ha d'intentar endreçar la casa sense prendre mal i atenent a totes les sensibilitats. El trencament farà guanyar en coherència a uns i altres, però també els empetitirà. La complexitat i la pluralitat interna, ben gestionada, suma més que no pas resta.