Perich al Born, correu-hi!

Fa un parell de setmanes ja vaig escriure sobre Jaume Perich. Va ser a tomb del llibre Un abric verd penicil·lina, una joia publicada per Angle Editorial i l'Ajuntament de Barcelona. Llavors no en tenia ni idea que es preparava de manera imminent una exposició al Born Centre Cultural sobre el gran Perich. Potser és estrany escriure dos articles sobre el mateix tema tan propers en el temps però Perich és tan llarg i tan ample, és tan clar que no s'acaba mai, que podria escriure'n un article cada setmana i no se'm faria gens pesat.

L'exposició del Born l'ha comissariat en Kap, company de professió de Perich, ninotaire, humorista gràfic, dibuixant, d'aquella estirp d'artistes tan especials, tan lúcids, treballadors incansables, potser neuròtics, festius, intel·ligents, lluitadors, acostumats a bregar amb els que manen, acostumats a sentir-se dir de tot, acostumats a incomodar, a tocar els nassos, a tenir a la punta del seu llapis i el seu retolador material sensible, la possibilitat de descriure el món de la millor manera possible, amb el seu privilegi més gran: el sentit de l'humor.

D'aquests éssers n'hi havia uns quants a la presentació de l'exposició Perich. Amb ulls de gat que es pot veure al Born fins al 16 d'agost. Hi eren Fer, Tom, Mariel, Azagra, Kim, Batllori, José Luis Martin, Joma, Ant, Ja, Ferreres... Tots asseguts davant d'una taula ben parada per a degustar un esmorzar de forquilla fabulós, dels que tant li agradaven a Perich. Pa amb tomàquet, botifarra amb seques, ous amb patates i sobrassada, truita de carxofes, tripa, amanida, vi... L'estómac ben content. També hi era la Raquel, la filla de l'artista i els seus néts, Jan i Júlia. És emocionant escoltar els néts recordar un avi que no van conèixer però la influència i l'influx del qual els pertany per sempre. El gran Jaume Perich va morir l'any 1995, massa jove, només tenia cinquanta-quatre anys.
 
Kap ha treballat durant molt de temps amb l'ingent material perichià que està dipositat a l'Arxiu Històric de la ciutat. Als seus arxivadors i carpetes reposen 7.778 originals, entre acudits de premsa, apunts, esbossos, treballs publicitaris, llibres, guions televisius i altres documents que l'exposició difon i explica. "Volem que la gent es torni una mica boja amb aquesta exposició i tot el que l'envolta", explica Kap. Tot el que l'envolta són un seguit d'activitats paral·leles com taules rodones, xerrades, tallers de dibuix, la concessió del premi Gat Perich... "Més enllà del valor de les seves vinyetes, Perich era un gran treballador, un gran pensador, un gran intel·lectual", recalca el comissari.

L'exposició és una joia, pensada i executada de manera que concep l'artista com un creador total, un individu fet a si mateix que es va embarcar en mil aventures editorials, que va imaginar revistes i diaris, que va intervenir en moltes publicacions, que va assaborir l'èxit (el seu llibre Autopista, de 1970, va ser un supervendes), i va provar l'agror de la censura, que va treballar en publicitat, que es va atrevir amb nous formats com la televisió (els seus guions per Tres i l'astròleg i Filiprim). Hi podem veure originals d'històrics ninotaires que sens dubte van influir-lo i d'altres que van compartir trajecte amb ell: Apel·les Mestres, Opisso, Castanys, Forges, Máximo, Ivá, Cesc, Junceda, Gin, Conti, Chumy Chúmez, Núria Pompeia, Oscar Nebreda, Muntañola... Veiem una cronologia de la seva vida, moltíssims originals, l'efecte de la censura sobre la seva feina, un recull d'entrevistes televisives... En fi, no voldria fer-ne un resum formulari sinó tan sols encoratjar tothom a arribar-se fins al Born.
 
Em quedo, per acabar, amb els records dels seus amics. El matí del dia que va morir, Fer el va trucar per telèfon per a recordar-li que aquell dia Rocío Jurado es casava amb Ortega Cano i que s'imposava un acudit sobre aquell tema que tant el captivava i el divertia: "Millor parlem a la tarda, que no em trobo gaire bé". Perich i el seu amic Tom parlaven cada dia per telèfon, però no per comentar els temes susceptibles de ser tractats a les seves respectives vinyetes sinó per comentar "com n'estava de bona" una de les protagonistes de la sèrie A dalt i a baix. Són bonics els records de la Raquel sobre la passió musical del seu pare, sobre com li agradava recomanar-li lectures apassionades i com era de particular el seu caràcter: "Estic treballant ara, parlem després, tanca la porta per fora quan surtis".

I el Jan, el seu nét, àvid lector dels diaris de l'avi que li han permès conèixer-lo i matisar una mica el neguit de no haver-lo tingut al costat en carn i ossos: "Treballava de nit, era molt sensible, estava segur que seria un bon avi –tenia "avi" subratllat amb groc fosforescent- i com més gran em faig més ràbia em fa que marxés abans d'hora".